Compañía Magnética. QUAM
Compañía Magnética. QUAM
Compañía Magnética. QUAM
Compañía Magnética

Compañía Magnética. QUAM

Del 7 al 26 de juliol de 1994. QUAM

La Quinzena d’Art de Montesquiu (QUAM) és un programa de suport a les noves generacions d’artistes i crítics d’art que actua en tres camps diferents però molt interrelacionats: la formació, l’ajut a la creació i la difusió de l’obra.

L’àmbit formatiu és atès per la convocatòria dels tallers d’estiu al castell de Montesquiu i, a partir d’aquesta tardor, a d’altres indrets de Catalunya, en els quals l’artista jove o el crític d’art pot compartir o confrontar pràctiques i idees amb destacats professionals. L’àmbit de l’ajut a la creació es concreta en els recursos materials i la nova tecnologia que la QUAM posa a disposició dels seus participants perquè desenvolupin els seus projectes o realitzin les seves obres. Finalment, dins el camp de la difusió s’organitzen exposicions itinerants o s’editen publicacions, l’objectiu de les quals és posar a l’abast del públic les obres i els textos elaborats en el transcurs dels tallers o -com ha anat succeint darrerament- els treballs produïts posteriorment i sota l’impacte o com a conseqüència de les propostes de recerca i experimentació plantejades als tallers. En aquest sentit podem esmentar exposicions o publicacions com ara l’Art Esquiu, I.R.P.F (Idea, Reflexió, Procés o Final) o La Casa Calenta i Seca.

L’edició de la QUAM de l’any 1993 va incloure un taller -un dels més interessants dels celebrats a Montesquiu en els darrers anys- dirigit per Pep Agut (Terrassa, 1961). Sota l’enunciat <<Crisi de la imatge, crisi dels mons representats>>, Agut va implicar als participants del seu taller en un debat sobre una problemàtica que actua com a nucli generador de la seva pròpia producció: la incapacitat -el fracàs- dels llenguatges artístics convencionals per donar una forma a l’experiència contemporània. La imatge -per si mateixa- ja no representa, s’ha carregat de frivolitat a causa de la influència dels mitjans de comunicació. Des d’aquesta premissa l’artista -el pintor frustrat- haurà de definir noves estratègies d’elaboració i nous dispositius que retornin a l’art la seva capacitat transformadora.

Marí Ansón, Helena Cabello, Gemma Clofent, Maria Cusachs, Rosa Galicia, Begoña Muñoz, Servand Solanilla i Pep Agut continuen el debat iniciat el juliol de 1993 a Montesquiu. Tenint en compte que cadascun d’ells viu en llocs diferents /Fraga, Terrassa, Bilbao, Madrid, Mataró, Barcelona...) ara es relacionen per carta o es reuneixen esporàdicament. Passen un llarg cap de setmana al Pirineu lleidatà, aprofiten una tarda a Madrid durant la fira d’ARCO o unes hores abans o després que un d’ells inauguri una exposició. El procés de constitució com a grup i el mateix debat que els cohesiona suggereix o genera una sèrie d’imatges o productes (cartes intercanviades, fotografies o esquemes...) que són utilitzats com a material de base per a les seves intervencions: aquest mateix catàleg o la instal·lació de la Capella en són dos exemples. Es tracta, doncs, d’intervencions o dispositius que interroguen l’espectador i el fan partícip del debat. S’han donat un nom: Compañía Magnética.