De l'espai

Va conèixer en Joan a través de la Tere; per bé que abans ja havia vist algunes imatges seves reproduïdes en el catàleg d’una exposició col·lectiva. Tres fotografies, concretament, i les tres de l’interior d’un espai diferent de la cuina i de la sala d’una casa-probablement de la seva- i de la nau central d’una capella. Res a veure entre les tres. Si no fos perquè el punt de vista des del qual s’havien realitzat es trobava situat en un lloc poc habitual. Però no va ser fins a l’estiu passat quan es van veure per primer cop. Tots dos. A la terrassa d’un restaurant, fa tres mesos. I fins aleshores mai no s’havien vist, en aquell moment s’estaven esperant... sota un sol de justícia... quan es van començar a parlar. Malgrat que cap d’ells no sabia exactament que era el que volia l’un de l’altre. Potser perquè no volien res. Potser perquè tampoc no esperaven res. Si més no, s’estaven trobant: l’un amb la voluntat de conèixer l’obra d’en Joan, i l’altre, amb l’ànim de descobrir per què s’estaven interessant per ell; més ben dit, perquè s’estaven interessant per les fotografies que havia fet. I va ser en passar aquests primers moments d’incertesa -en què les paraules corren el perill d’evaporar-se- que van continuar la seva conversa.

Quan es van veure en aquella ocasió en Joan li va ensenyar alguna de les seves obres: diferents fotografies d’uns espais interiors i buits. Sols. Sense ningú Però d’uns espais interiors; perquè allà on no existeix l’obligació d’una presència humana no es pot parlar d’allò que és el buit en el sentit més estricte (o és que podem dir que un desert és buit?). D’uns llocs que expressaven en el seu silenci el murmuri d’una vida que havia estat, que podia ser, que ja no era o que podia tornar. Perquè es tractava d’algun d’aquells llocs on qualsevol persona, la vida, hi podia reaparèixer en qualsevol moment. O aparèixer per primera vegada. Per tal de tornar a utilitzar tots aquells elements que el constituïen en escenaris. De la nostra vida quotidiana. I, en conseqüència, seure a les cadires que es podien observar, mirar a través de les seves finestres, obrir qualsevol de les portes tancades, transitar per alguns dels seus passadissos, deixar alguna cosa al damunt d’una taula... En definitiva, viure a l’interior de qualsevol d’aquests espais... de silenci, en silenci, o pel silenci. Perquè no hi havia ningú que els recordés el seu soroll. I va ser en veure-les davant seu quan va experimentar allò que ja havia oblidat: la fase intermèdia d’aquells exercicis de relaxació que havia fet durant uns quants anys. Però va pensar que fora millor deixar-ho córrer. Durant un moment o per sempre.

Perquè allò que el va sobtar més van ser els punts de vista d’aquelles imatges. Una vegada més. El lloc des del qual s’havien realitzat. Perquè no era cap d’aquells llocs on es pot accedir amb una facilitat absoluta. Ni tampoc cap d’aquells llocs on hom es troba si no és per acomplir una funció, molt determinada. Per exemple, vigilar: la vigilància. La mirada d’algú que ens observa i ens veu; que espera (perquè esperar és l’acció més pròpia de la mirada). És aquesta la sensació que li van transmetre les fotografies d’en Joan: les fotografies en picat d’uns espais interiors mirades per un ull que no es corresponia amb el de ningú. De cap de nosaltres. Potser perquè tant sols es tractava de l’ull d’una màquina (<<d’un ull matemàtic-geomètric de la línia>>, li va dir més tard). Tot mirant i mostrant l’interior d’aquests llocs en la nuesa més pura. I des d’una hipotètica tercera posició. És a dir, des  de dalt; o sigui, ni des de fora ni des de dins, sinó des d’allò on sol amagar-se aquell que ens vigila- Aquell que ens mira tot esperant que en algun moment ens passi alguna cosa. Si és que ens pensem -o creiem- que sempre hi ha algú que ens està observant... mentre actuem lliurement en el teatre del món. Del nostre. I en qualsevol dels seus escenaris: bé sigui allà on ens trobem i/o reunim (les persones): coneguts com els llocs del moviment; en els espais d’una posada en escena o d’una acció, com a mínim, virtual; en els espais que ens identifiquen cadascun dels seus habitants (l’interior de les nostres cases, les botigues on anem a comprar, els centres de meditació on anem, si volem), o bé en els espais del viatger, del subjecte individualitzat (els no-llocs): els espais de trànsit o de les ocupacions provisionals. Els espais constituïts per satisfer les finalitats del viatger i de la relació que, en aquesta acció de viatjar, el subjecte manté amb cadascun dels espais. D’aquells espais on allò que es viu no és altra cosa que l’experiència de la soledat. D’aquella soledat que acostuma a assolar-nos quan ens sentim observats per algú que no veiem. Perquè no sabem on és ni, en conseqüència, de qui es tracta. I paral·lelament als picats d’aquestes imatges, d’altres fotografies en contrapicat. Precipitant la nostra mirada, mentre espera, al buit: del sostre d’un aquells espais on respira la buidor. I viu.

És així com tots aquells llocs li van quedar gravats en la memòria. O el record de cadascun d’aquells espais després de la trobada que van mantenir. I com si fossin els enquadernaments d’una pel·lícula secreta, se li van anar repetint a mesura que passava el temps. Perquè en veure-les de la mateixa manera com en Joan li havia ensenyat en les imatges d’aquells espais es congelava una acció. Entre un abans i un després. Entre allò que és dins o d’allò que és fora. Allò que en Joan ja havia fet -perquè és així com ho havia viscut- en deixar el rastre del seu cos sobre la superfície de les parers. D’una habitació; d’una sala d’exposició. Per bé que en aquesta ocasió es limités a ensenyar-nos com era l’espai. Sense ell. El lloc. Sense ningú. Perquè és en cadascun de tots aquests llocs allà on transcorre la seva vida. Quasi bé com la de tothom.

I quin hauria de ser l’interès de mostrar els seus interiors en els límits d’una sala gran que al mateix temps seria buida?

I va ser amb la reverberació d’aquesta pregunta en el cap com es van anar trobant les altres vegades. Tant en Joan com ell mateix. Perquè havien d’arribar a imaginar-se quin era el pes de la soledat. Perquè és en trobar-se a l’interior d’un espai buit, quasi bé inanimat, quan la nostra soledat adquireix la major virulència. Quan no hi ha ningú que ens ajudi a comprendre que en el fons no estem tant sols. I així com van començar a destriar les diferents imatges: dels llocs; dels diferents espais interiors i buits. Sols i, per tant, sense ningú. Per tal d’arribar a confrontar-nos amb el sentit de les nostres accions. Potser també dels nostres actes més instintius. D’aquells que acostumen a dirigir-nos pels camins, de la nostra penombra. De la vida. Si és, que es pot dir que en tenen algun. O perquè, en el fons, sempre tenen sentit.