Esdevenir immortal i després morir
Caterina Almirall proposa concebre el museu com a espai de negociació entre la vida i la mort, i ho fa tot partint de les teories que els filòsofs russos anomenats cosmistes van desplegar al final del segle XIX i del seu projecte utòpic d’una humanitat immortal que, gràcies a la tecnologia, podria fins i tot ressuscitar tots els ancestres. Per solucionar la sobrepoblació que implicaria la resurrecció de tots els avantpassats, la cursa espacial els facilitaria la tecnologia per conquerir el cosmos i enviar els ressuscitats a altres planetes que esdevindrien, així, museus. Segons Fedorov, un dels principals teòrics del cosmisme, el museu seria l’única tecnologia disponible que exerciria una afectació cap al passat i cap al futur en termes no progressius, “una tecnologia per fer que les coses perdurin, esdevinguin immortals”. El museu, tal com l’entén Fedorov, funciona com un mecanisme per guanyar al temps. Aquestes idees apunten a la radicalitat d’un temps sempre present, en el qual no hi ha lloc per a la imitació, la còpia, la reproducció ni la regeneració, i assenyalen el valor únic de tot allò que es guarda al museu. La disjuntiva entre vida i mort, entre preservar i viure, entre guardar i perdre, i la negociació entre passat, present i futur, és el nus que articula aquest projecte. Així, la pràctica artística plateja una possible voluntat de permanència, un diàleg entre temporalitats, o, per dir-ho altrament, una manera de “parlar amb els morts”.
Exposició: Samuel Beckett, Mariana Castillo Deball, Carlos Fernández-Pello, Lara Fluxà, Marc Larré, Daniel Moreno Roldán, Jorge Satorre, amb la col·laboració del Museu d’Arqueologia de Barcelona.
Performance: Ariadna Guiteras, Theoria (Beatriz Regueira, María González i Dasha Lavrennikov).
Activitats: Ariella Azoulay, María Iñigo Clavo, Roc Herms, Patricio Guzmán, Alain Resnais i Chris Marker, Anton Vidokle.
Publicació: Lúa Coderch, Catalina Lozano, Anton Vidokle.