Futurs possibles
L’art i el disseny són activitats simbolitzadores, construccions simbòliques com la filosofia o la ciència de què ens dotem els humans per donar sentit a la realitat que ens envolta. L’art i el disseny, per tant, són formes de coneixement, constructors de sentit. Tanmateix, en la cultura contemporània la construcció de sentit no és una tasca gens fàcil. Des del «Déu ha mort» de Nietzsche i la pèrdua consegüent del referent últim que dóna sentit a tots els altres símbols, el nihilisme és la base la nostra condició existencial. Des del meu punt de vista, a partir d’aquí es plantegen com a mínim dues possibles direccions per a l’artista. Una és afirmar que l’obra d’art és com una «carcassa buida», com una forma que ha perdut el contingut, metàfora del nihilisme, allò que veia Eugenio Trías en l’obra de Marcel Duchamp. Una altra és considerar el fet artístic com un acte existencial, com a afirmació d’aquest projecte que es viu subjectivament del qual parlava Sartre. Si l’ésser humà està condemnat a ser lliure, si l’ésser humà ha de construir un sentit de la seva vida, si els seus actes són elements bàsics i ineludibles, els fils amb els quals teixeix la tela de la seva vida, el fet artístic pot ser un d’aquests generadors de sentit. L’obra de l’escultor Giacometti pot reflectir aquesta condició existencial de l’home modern entre el ser i el no-res.
I en tot això, quina és la funció que han de tenir les escoles d’art i disseny? Sabem molt bé que no es poden limitar només a ensenyar una sèrie de tècniques i a descriure com s’han practicat al llarg del temps. També sabem que aquestes institucions d’ensenyament són fonamentals per a la creació i el manteniment d’una autèntica cultura artística en la nostra societat, tot i que moltes vegades les autoritats que detenen el poder no ho reconeguin. Les escoles d’art i disseny han de tenir una profunda connexió amb el present, però ha de ser una connexió crítica, una visió crítica que plantegi possibles respostes tant als móns propis de l’art i el disseny com a aquells, més amplis, immersos en la situació global. Les escoles d’art i disseny han de contribuir a infondre una certa actitud, una certa mirada, que refermi l’aprofundiment en els valors humans i la construcció d’una obra amb sentit. Això només es pot fer desenvolupant les poètiques individuals de cada alumne, però a partir de la convicció que l’art no és un mer joc de formes i que el disseny no és la simple resposta a les necessitats del mercat; és a dir, de la convicció que l’art i el disseny són constructors de sentit que poden donar més profunditat als alumnes com a éssers humans i a la seva obra com a plasmació de la seva relació amb el món.
Aquesta exposició pretén fer conèixer el treball que els alumnes de l’Escola Massana han dut a terme durant aquests últims anys. El centre de la mostra no és el discurs del comissari, sinó les mateixes obres presentades i la realitat pedagògica que les fa possibles. Els treballs seleccionats tenen un valor indubtable en ells mateixos com a obres d’art o projectes de disseny, però alhora són el resultat tangible dels processos pedagògics i dels trets diferencials que al llarg del temps han anat conformant la idiosincràsia de l’Escola Massana. L’obra que aquests joves artistes i dissenyadors ara comencen a mostrar constitueix una de les bases de les quals es nodrirà el futur.
El primer aspecte que cal destacar és sens dubte el de la multiplicitat de llenguatges, tècniques i formalitzacions que podem trobar en aquesta exposició. Això respon a l’ampli ventall d’especialitats artístiques i de disseny que s’ensenyen a l’Escola Massana i a la gran diversitat de procedències dels alumnes. La presència d’alumnes no solament d’Espanya i Europa, sinó també d’Àsia i l’Amèrica Llatina, ha convertit l’Escola Massana en un dels centres d’ensenyament més cosmopolites. La riquesa d’aquesta suma d’identitats es plasma també en la possibilitat que el treball dels alumnes en una determinada especialitat es deixi influir per altres disciplines.
Això és evident en les arts plàstiques, però també en les aplicades i els dissenys.
En aquesta exposició no hem separat les peces per disciplines, sinó per afinitats poètiques o per les relacions que estableixen amb l’espai de la Capella. D’aquesta manera, pretenem intensificar la diversitat de lectures i interpretacions que en pot fer el públic. Hem volgut també oferir la informació imprescindible per donar algunes de les claus que ajuden a comprendre el procés pedagògic del qual sorgeixen les obres exposades. D’aquesta manera, un cop seleccionades les peces per a l’exposició, les hem agrupades en cinc àmbits temàtics que marquen la possibilitat d’un itinerari per al visitant: la ciutat, el cos, l’espai, la forma i les utopies. Es tracta només d’una ordenació més entre moltes, però pot ajudar a descobrir la riquesa formal i temàtica de les obres exposades.
No és fàcil descriure les nombroses poètiques que podem veure en els treballs exposats. Tanmateix, en les arts plàstiques (pintura i escultura) trobem una intensa connexió amb les línies de conducta més actuals en aquestes disciplines. Els alumnes d’escultura tendeixen a plantejar el seu treball amb relació a l’entorn físic i urbà, amb relació al seu propi cos o explorant les possibilitats significatives o poètiques dels objectes. En la pintura podem observar una certa tendència a l’abstracció que es plasma tant en la investigació dels elements perceptius lligats al món natural, com en la construcció d’universos imaginats. Tanmateix, també hi podem trobar la recreació poètica i de petita escala d’universos íntims o el treball a partir de la repetició d’un mateix patró formal a partir del qual s’estableixen variacions.
En la pedagogia de les arts aplicades (joieria, ceràmica, laca, vidrieres, esmalts, tècniques pictòriques murals, gravat) s’ha produït un canvi radical respecte a l’ensenyament d’aquestes disciplines en altres centres. La idea central ha estat la ruptura amb les tradicions formals que les encotillaven en paràmetres formals molt estrets. Aquesta ruptura ha fet possible que aquestes disciplines s’obrissin a l’experimentació, a la variabilitat, a la capacitat expressiva i constructiva de l’art d’avantguarda, cosa que ha comportat que les arts aplicades elevessin el seu grau formal, expressiu i cognoscitiu, i s’homologuessin amb les arts plàstiques.
En els dissenys (industrial, d’interiors, gràfic, tèxtil i d’il·lustració) es treballa a partir del que podríem denominar una certa imatge de l’ésser humà. Els professors de disseny industrial ho plantegen clarament quan afirmen que aquesta imatge ha de ser completa, que inclou el que és matèric i el que és tàctil com a elements fonamentals de la percepció humana. D’aquesta manera, es dóna resposta als excessos del món informàtic, que sembla haver multiplicat les possibilitats d’informació d’un extrem a l’altre del món, però que redueix la capacitat d’experimentar amb el sentit de la vista i de manipular amb la punta dels dits. Es tracta de no perdre la imatge d’un ésser humà sencer, equilibrat, que interactua amb el món matèric. Per tant, una manera clara d’aprofundir aquests aspectes és treballar la forma des del tàctil i el muscular, buscant i creant formes des de l’exploració i la manipulació que implica tot el cos. Preval la idea d’un disseny que per crear-lo exigeixi «tacar-se les mans», que conservi les qualitats tàctils i funcionals dels objectes, però que al mateix temps permeti un aprofundiment experimental. La creació d’objectes no ha de seguir necessàriament els paràmetres formals de la moda, ja que això comporta la seva caducitat immediata. De la mateixa manera, es tenen en compte les necessitats del mercat, però amb una mirada crítica. En aquestes obres també es reflecteix l’interès per explorar pedagògicament les relacions que es poden establir entre les diferents disciplines.
Antonio Ontañón