Hacer la “O” con un canuto
Hacer la “O” con un canuto
Hacer la “O” con un canuto
Hacer la “O” con un canuto
Alberto Gràcia

Hacer la “O” con un canuto

Del 2 de desembre de 2010 al 9 de gener de 2011. Espai Cub. BCN Producció'10

Alberto Gracia ENTREVISTA: Hacer la "O" con un canuto

Alberto Gracia (Ferrol, 1978). La seva pràctica artística —amb l'epítet "microfugues"— es desenvolupa mitjançant formes multidisciplinàries a mode de site-specifics. A través de suports com la instal·lació, el vídeo, l'escultura, el so, el dibuix o l'escriptura, utilitza eines com la interactivitat (mitjançant sensors analògics), l'acció expandida i la performance. D'aquesta manera, la relació entre espectador i obra continua presentant un espai lúdic que actua d'"arma de doble tall" i que obre una maquinària en la qual s'entremesclen riure i banalitat (i, per tant, ironia) com a rebombori resultant del joc i l'experiment.

Per a l'Espai Cub, Alberto Gracia indexa el projecte Hacer la "O" con un canuto centrant la seva investigació en la relació entre els costums i l'art i la transgressió eròtica de la "lògica del silenci".

Per què "Hacer la "O" con un canuto"?

Aquesta expressió fa alhora d'objecte quotidià amb l'objectiu de provocar una sensació d'immediatesa en l'espectador i d'element merament descriptiu per donar nom al projecte. Es refereix a l'instrument i, per extensió, al treball inferit com a oposició a la violència —sempre present a la meva obra— i a la seva essència transgressiva. Dóna a entendre que com a projecte té una càrrega eròtica (en tota la seva amplitud) en la qual aquesta expressió col·loquial al·ludeix a la simplicitat duta a l'extrem, a l'estupidesa de Hacer la "O" con un canuto. Una "O" que és un exemple clar de circularitat aplicada al llenguatge, al bucle com a gest, com a noció simbòlica de no-silenci oberta a moltes lectures i interpretacions.

Aleshores, des de la semàntica del mateix enunciat i reflexionant sobre allò casual o atzarós (i, per tant, accidental), així com sobre la catàstrofe espectacular, l'obra parteix d'una (im)possibilitat?

L'acció estúpida de Hacer la "O" con un canuto ha estat pensada al seu torn com una espècie de sacrifici religiós, entenent tota acció eròtica o creativa com una relació entre allò prohibit (la llei, els límits, etc.) i la transgressió (la cerca infantil de límits i els intents de fuga consegüents). És una relació paradoxal, un intent de conciliar el que és inconciliable.

Violant potser el precepte del "cub blanc"?

Naturalment, toco un tema candent amb relació a la llei, a la norma, al cub blanc. La repetició de què parlava remet a una necessitat d'anestèsia davant el dolor que suposa el soroll sord del caos, del blanc "post", de la lògica del silenci. Hacer la "O" con un canuto no deixa de seguir la premissa que el terror vertader després de la postmodernitat és la indeterminació (i no la transcendència) i que la necessitat de mètodes, d'una banda, i de pseudomètodes absurds (com és el cas), de l'altra, es deu a aquesta necessitat d'anestèsia davant del dolor que suposa la crisi de significat de l'objecte artístic. Dolor com a indeterminació i repetició com a anestèsia (im)possible són algunes constants en aquest projecte. El cub blanc és un dolor que demana a crits ser profanat per les "microfugues".

Aleshores, els patrons de lectura d'aquesta obra es troben subjectes a un cinisme adscrit a/des d'ella?

Hacer la "O" con un canuto és una proposta cínica, però seria bo analitzar aquest cinisme, entès com una estructura entre el cinisme cínic dels antics i el cinisme contemporani. Aquí parlem d'una espècie de dadasofia conscient de la seva essència feixista (per la seva política absurda d'enduriment i resistència) i del mateix art com a resistència (però adonant-nos que transgredir, sacrificant-se i erotitzant cínicament, conserva elements voluntariosos de poder fer alguna cosa davant de res). De totes maneres –i aquesta és la paradoxa en aquest sentit polític–, aquest cinisme desemmascara suposades actituds altruistes de col·laboració que, en realitat, conserven una essència feixista i clarament egoista. L'art és feixista —i tota possibilitat ho és, com a decisió i, per tant, escissió. Aprofito per constatar (feixistament) que la democràcia no pot ser creativa ni l'art democràtic.

El resultat de la instal·lació no deixa de ser una llibertat tancada que planteja petits punts de fuga nascuts del joc profanador de la transgressió, aplicada a la norma, a partir d'una espècie de cinisme cínic amb el cinisme.

 

image

 

 

 

 

 

Fotograma del film 2001 Odisea a l'espai de Stanley Kubrick

 

image

 

 

 

 

 

Fotograma del film El dia de la marmota protagonitzat per Bill Murray

 

image

 

 

 

 

 

Coberta d'un dels "Cuadernos Rubio".
Quaderns per a l'aprenentatge intanfil, basats en la repetició d'un model proposat

 

Col·labora

Cafè Schilling

Produeix

Can Xalant

Hangar. ORG

Patrocina

El Periodico