La Capella antiga

La Capella: 600 anys al Raval

A partir del 27 de gener del 2019. Exposició permanent

LA CAPELLA: 600 ANYS AL RAVAL
Exposició permanent

La fundació de l’hospital i la seva església
L’any 1401, el Consell de Cent i el Capítol de la Catedral de Barcelona van fusionar sis hospitals de la ciutat per fundar-ne un de general, anomenat de la Santa Creu, que n’agrupés tots els recursos. Aquell nou centre tingué una importància cabdal en la història de la medicina hispànica i europea, en tractar-se d’un dels primers centres consorciats, amb la participació del poder civil i l’eclesiàstic, sota la protecció de la Corona. En una societat tan profundament religiosa com la medieval, els hospitals, que tenien per finalitat allotjar i assistir —corporalment i espiritualment— a pobres, peregrins i malalts, s’organitzaven de manera similar als convents.
Una comunitat religiosa hi feia les funcions administratives i assistencials, ocupant càrrecs com el d’infermer major o el de panicer —encarregat de proveir l’hospital d’aliments—. Perquè aquesta comunitat pogués complir amb les obligacions espirituals, hi era imprescindible una església que, a més, servís d’espai devocional per als interns.
El nou hospital es va començar a construir al bell mig del Raval, en els terrenys del desaparegut Hospital d’en Colom. El 1405 es va decidir que, per fer-hi l’església, dedicada també a la Santa Creu, es reaprofitaria un dels seus edificis, que possiblement havia servit de sala principal des de final del segle XIII. Després d’uns anys de remodelacions, la nova església, al vestíbul de la qual us trobeu, va començar a utilitzar-se cap al 1440.

L’assistència a les ànimes de pobres i malalts
A l’Europa medieval i moderna era fonamental morir adequadament o, el que era el mateix, cristianament. S’havien d’haver confessat les pròpies faltes i perdonat les dels altres, havent expressat les darreres voluntats i rebut els últims sagraments per tal de ser enterrat en terra sagrada. A l’hospital, els religiosos de la comunitat acompanyaven fins el final els pacients moribunds, gent sovint sense mitjans i sense família ni amics que se n’ocupessin. Després els enterraven ritualment, bé al terra de la mateixa església o al fossar de l’hospital —situat a poca distància d’aquí, als actuals jardins del Doctor Fleming—.
La cura de les ànimes prosseguia més enllà de la mort. En els seus testaments, els interns moribunds i les persones que deixaven béns a l’hospital demanaven que, en determinats dies, se celebressin misses a l’església i es pronunciessin oracions en honor seu. Cada matí es distribuïa als religiosos una llista amb aquestes obligacions acumulades durant segles, i aquests les complien durant moltes hores al dia, a vegades amb l'ajuda de laics devots integrats en diverses confraries caritatives. Per la seva banda, el sagristà s’encarregava que els altars estiguessin en condicions i que hi cremessin sempre els ciris.

L’església, el barri i la ciutat
L’església no només servia als interns de l’hospital, sinó també a tots els veïns del Raval. Aquí s’hi oficiaven, a les cinc de la matinada, les misses més matineres de la ciutat, a les que assistien «les persones que havien d’emprendre viatge i els obrers que entraven al treball», segons va recollir l’etnòleg Joan Amades. Com que obria molt aviat, moltes persones sense llar aprofitaven l’església per dormir-hi arrecerades durant unes hores.
Aquesta església era molt popular i alguns dels seus altars havien estat especialment venerats pels barcelonins. Des del segle XVI, per exemple, moltes processons rogatives s’hi encaminaven per demanar protecció contra la sequera davant l’altar del Sant Crist.
L’església de l’hospital també tenia un paper important en les festivitats de la ciutat. El diumenge després de Corpus, l’hospital s’engalanava molt i els barcelonins hi entraven per apreciar-ne els guarnits. De l’església en sortia una processó protagonitzada pels nens i nenes orfes de l’hospital, coneguts com a expòsits. Acompanyats pel bestiam del Corpus, els nens desfilaven pel barri i pel recinte hospitalari. Per a les expòsites, que feien vida conventual, aquella era l’única ocasió de l’any en què sortien de l’establiment, si bé a partir del 1820 se’ls va prohibir que hi participessin.

La cura dels infants
Una bona part dels infants orfes o abandonats de la ciutat anaven a parar a l'hospital on, després de ser batejats a l’església, nens i nenes eren separats. Des del segle XVII, les nenes eren internades al Convent de les Donzelles, on aprenien a tenir cura de la llar tot esperant el moment de ser casades o d’entrar al servei d’alguna família benestant. Per contra, els nens eren educats pel mestre, un religiós de la comunitat que els ensenyava la doctrina cristiana i nocions de gramàtica abans que entressin a formar-se com a aprenents en algun taller de la ciutat. A l’església només hi accedien els nens, que oïen missa al matí i passaven el rosari a la tarda. Alguns d’aquests nens expòsits cantaven durant les solemnitats de l’església, integrats a l’escolania de l’hospital.
Des del segle XVII, l’Obra de l’Església de l’Hospital, organització integrada per laics que contribuïen al manteniment de l’església, es va encarregar de recollir diners perquè els nens pobres del Raval rebessin, com a mínim, la mateixa educació elemental que els expòsits que vivien a l’hospital.

Expansió i canvis
L’Hospital de la Santa Creu va ser, durant centenars d’anys, la principal institució hospitalària de Barcelona. Entre els segles XVI i XVII, l’antic recinte gòtic va anar creixent de manera constant fins a ocupar tota l’illa de cases actual. Aquest creixement va ser paral·lel a l’augment de les necessitats assistencials de la població, provocades per l’impacte de les grans epidèmies del moment, per l’augment de la població de mitjan segle XVIII i per les creixents desigualtats socials que van provocar.
L’església de l’hospital també va ser sensible a aquests canvis. Durant l’edat moderna s’hi van afegir tot de dependències annexes a mesura que naixien noves confraries i creixia la comunitat de preveres, que dels cinc membres que tenia el 1417 havia passat a dotze el 1756. A final del segle XVIII el recinte de l’hospital ja presentava greus limitacions d’espai, i l’augment del nombre de morts entre els interns començava a impossibilitar els enterraments dins l’església i el seu fossar. Per tot això i pel creixement de fidels d’un barri cada vegada més populós, l’església va ser ampliada a inici del segle XIX, convertint la seva austera nau única en una veritable església de tres naus amb capelles laterals.

Una església que creix
En el moment de la fundació de l’hospital, l’església devia tenir una distribució molt senzilla, amb un espai diàfan de nau única i una capçalera quadrada. De seguida es va fer necessari ampliar l’edifici per tal d’encabir-hi nous espais de devoció, de manera que, als segles XV i XVI, es van construir les dues capelles d’estil gòtic florit que encara avui es conserven al costat dret de la nau. En aquell mateix període es va construir el vestíbul on us trobeu.
Al tombant del segle XVIII es van realitzar reformes importants, entre les que destaquen un nou absis de planta semi-circular i el portal barroc orientat al carrer Hospital. En època renaixentista i barroca l’església havia quedat atapeïda d’altars i retaules, motiu pel qual, ja vers l’any 1830, es va fer una gran ampliació que va consistir en l’obertura dels murs de tancament per construir dues naus laterals que van permetre aixecar set capelles laterals i un nou portal que comunicava directament amb el pati central de l’hospital. D’aquesta manera, l’església va arribar fins al segle XX havent gairebé duplicat la seva superfície original.

Un contenidor d’arts
Encara que avui sigui un espai diàfan, l’església va arribar al segle XX amb un riquíssim contingut artístic que va anar adaptant-se als nous gustos i necessitats de cada període, al mateix ritme que l’edifici evolucionava. A l’edat mitjana ja hi havia alguns retaules, entre el que destacava el que Francesc Vergós II va pintar per a l’altar major l’any 1443. Encara que no s’ha conservat, aquest retaule deuria ser de qualitat, ja que Vergós pertanyia a una de les principals sagues d’artistes que van modernitzar la pintura gòtica barcelonina.
Durant el Renaixement i el Barroc van proliferar els retaules i conjunts decoratius, com el Sant Sepulcre que el gran Bartolomé Ordóñez va esculpir el 1517. Aquell grup escultòric deuria ser un encàrrec de gran importància, ja que Ordóñez només treballava per les grans catedrals i l’alta noblesa hispànica. En el segle XVIII l’església va sumar-se a la innovació artística barroca gràcies a la monumental i trencadora façana dissenyada per Pere Costa, un dels millors arquitectes-escultors catalans del moment. Al mateix temps, Antoni Viladomat, el pintor més famós del moment, treballava en la decoració d’algunes estances de l’hospital entre les que, segons alguns historiadors, també hi havia l’església.

Música a l’església de l’hospital
La música era una part bàsica de la litúrgia catòlica i l’església de l’hospital no era una excepció. Segons el reglament que des del 1756 regia la comunitat de religiosos, aquests havien de saber «suficientament de chant pla», és a dir, havien de tenir coneixements de música gregoriana. El reglament prestava especial atenció a com calia cantar la missa a l’església i descrivia l’existència d’un llibre en el que es recollia en quins dies i solemnitats es cantava.
Més enllà del cant estrictament litúrgic, a l’església de l’hospital també hi havia lloc per a la música instrumental, ja que era una de les poquíssimes esglésies hospitalàries que comptava —i compta— amb un orgue fixe, segurament des del darrer terç del segle XVIII. Aquell orgue es troba, encara avui, sobre el vestíbul de l’església, presidint el cor elevat des d’on l’escolania deuria cantar durant les misses importants.

A l’església de l’hospital també hi havia lloc per a la música d’arrel popular, sobretot en forma de goigs. Des dels seus inicis els fidels s’hi reunien per cantar aquestes composicions poètiques dirigides a exaltar la figura de Crist, la Mare de Déu i els diferents sants que es veneraven als altars de les capelles.

Un retaule viatger
Durant el segle XVII l'altar major de l'església va ser totalment transformat. Darrere seu s’hi va aixecar un enorme retaule d'estil barroc del que no se’n coneix ni la data exacta ni els noms dels artistes que van participar en la seva construcció. Aquell nou i monumental retaule estava presidit per una escultura de Santa Helena, però també contenia quatre grans pintures envoltades d'una riquíssima decoració motllurada, pintada i daurada.
En esclatar la Guerra Civil el retaule es va desmuntar i emmagatzemar per evitar que es danyés. Tot just acabar el conflicte es va tornar a refer, però en unes condicions força diferents a les que s'havia construït. Aquest cop el retaule no presidiria l’església de l'hospital, sinó un lateral de la parròquia de Sant Agustí Nou, a pocs metres d'aquí. Reconvertit en altar de Sant Antoni de Pàdua, aquest retaule viatger va patir un parell d'incendis el 1975 i el 1980, però en l'actualitat es pot admirar en tot el seu esplendor gràcies a una recent i acurada restauració. L’atzar ha fet que la peça més important del conjunt moble de l’església barroca arribi als nostres dies com a l’últim dels seus vestigis i, a sobre, fora del seu context original.

Els nous usos: decadència i esplendor
A final del segle XIX es va començar a gestar la idea de traslladar l’hospital general a un nou recinte més ampli i modern. Les obres de construcció del nou Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, anomenat així en honor del seu benefactor Pau Gil, dissenyat per l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, es van iniciar el 1902, però el trasllat de la institució no es va fer efectiu fins al 1930.
Preveient que el conjunt de la Santa Creu seria abandonat, l'Ajuntament de Barcelona el va comprar entre els anys 1921 i 1922 per salvar-lo i donar-li nous usos. Entre el 1929 i 1935, el conjunt va ser dividit en sectors per tal d’allotjar-hi la Reial Acadèmia de Medicina, l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya i l’Escola Massana d’arts i oficis.
Pel que fa a l’església, l’any 1930 va ser dessacralitzada i es va tancar al culte a l’espera de rebre una nova funció. L’edifici va quedar en desús durant el llarg parèntesi de la Guerra Civil espanyola i la dura postguerra i va arribar molt malmès a l’any 1947, quan es va iniciar la seva rehabilitació. L’església, rebatejada com a capella, es convertiria en sala d’actes i exposicions de l’Ajuntament i s’acabaria consolidant com a un espai artístic rellevant al barri i a la ciutat.

La nova capella de l’antic hospital
L’any 1947 els arquitectes municipals Adolf Florensa i Antoni Falguera van dirigir una profunda rehabilitació de l'edifici seguint els criteris del moment, força diferents als criteris actuals. La seva idea de restaurar l’antiga església de l’hospital era recrear un aspecte similar al que hauria tingut en el seu moment fundacional, encara que aquest no es conegués del tot bé. Es volia recuperar hipotèticament l’esplendor medieval de l’edifici, esborrant les traces històriques de tots els períodes següents.
D’aquesta manera es van enderrocar les naus laterals i l’absis barroc i es van aixecar nous murs de tancament, recuperant l’estructura de nau única amb capçalera quadrada. L’operació va implicar la destrucció de la rica decoració escultòrica i pictòrica que revestia totes les superfícies de l’edifici a excepció del cupulí, l’orgue barroc i la volta que el cobreix, que han arribat als nostres dies com a últims testimonis in situ de l’edifici d’època moderna. La resta va ser refet pràcticament de nou, tant pel que fa als interiors com façanes i teulades. En favor de retrobar l’origen medieval de l’edifici es va sacrificar la riquesa dels seus valors patrimonials acumulats amb el pas del temps.

Un espai per als amants de l'art
Després de la seva rehabilitació, la capella va obrir-se al públic com a un espai municipal on s'hi celebraven tot tipus d'actes, conferències, concerts i exposicions. La nova sala de l'Ajuntament va acollir, per exemple, una mostra propagandística sobre l'habitatge social promogut per l'Instituto Nacional de la Vivienda (1957), el cicle Conciertos de Cuaresma del Fòrum Musical (1974), l'Exposició del Centenari de Manuel de Falla (1976) i, ja en democràcia, exposicions sobre la labor de la Guàrdia Urbana.
Però aquest espai es va especialitzar, sobretot, en l'organització d'exposicions de caire artístic, com els Salons de Maig que s'hi van celebrar entre el 1956 i 1969, plantant la llavor del futur Museu d'Art Contemporani de Barcelona. A més d'acollir tot tipus d'exposicions de divulgació artística, l'any 1968 La Capella va ser escenari de la major exposició monogràfica que fins llavors s'havia fet a l'entorn de Joan Miró, que seria el germen de la fundació que des de llavors difon la seva obra.
Amb l'adveniment de la democràcia La Capella va consolidar la seva programació artística amb exposicions històriques per a la ciutat, a l'entorn de figures destacades com Juli González (1980), Josep Guinovart (1981), José Pérez Ocaña (1982) i Francesc Abad (1990) entre d'altres.

La Capella
Amb la instauració de l'Ajuntament democràtic, aquest espai va estabilitzar la seva programació d'exposicions artístiques, a partir de l'any 1994 La Capella ha centrat els seus esforços en la promoció de les noves creacions d'artistes emergents de la ciutat.

A través de les seves exposicions gratuïtes, La Capella ha apropat al públic general i a la gent del barri la feina dels artistes novells, els comissaris, els crítics i altres professionals de l'art i la cultura contemporànies. Es tracta d'un espai en què la ciutadania pot dialogar amb els nous corrents artístics a través d'iniciatives com BCN Producció, que des del 2006 incentiva la participació d'artistes oferint el suport necessari per tal de connectar les seves propostes d'innovació artística amb el públic.