Marichu

Com diuen que passa a les persones que s'ofeguen, de vegades he vist desfilar la meva vida sencera concentrada en un punt impossible, i no era pas la meva vida. Les conegudes diapositives de la memòria de sempre no tenien cap mena d'importància, i, en el seu lloc, una processó d'imatges deformes semblava a punt de dictar-me a l'oïda, com en un sospir, qui vaig ser i qui he estat.

Tot rastrejant la memòria de la ciutat d'Hondarribia, vaig trobar un grup de dones que tenien memòria comuna d'un lloc i un temps concrets, els que van marcar Hondarribia com a frontera, tant física com política, els anys posteriors a la guerra civil. Per mitjà d'entrevistes i enregistraments vaig aplegar un material sonor en el qual es relaten experiències i llegendes. La banda sonora va quedar reduïda a una sola dona i s'il·lustra amb diapositives que d'una manera incidental recullen aquestes experiències, més com a diari de l'experiència pròpia (és a dir, el temps esmerçat a recollir els relats d'aquestes dones) que no pas com a reflex de les paraules d'aquesta dona. Així, núvols, fotogrames de pel·lícules o de la televisió, paisatges, etc. se superposen a la veu final del relat, i viceversa, i es fan coincidir quan la ficció del passat esdevé realitat.

El passat tan sols retroba la seva veritat amb la condició de negar-la, i el coneixement d'allò nou és possible en la manca de novetat del que és vell... La malenconia és la consciència d'haver fet de l'estranyament el seu propi món, i la nostàlgia d'una realitat que no podem posseir si no és convertint-la en irreal.