Narké
Narké és una videoinstal·lació en què es projecta doblement una imatge de vídeo: en dos vídeos idèntics sense principi ni fi, es reprodueixen per duplicat i de manera no sincronitzada dos rostres que se superposen visualment i auditivament, amalgamant les seves veus en un recital sense pausa, proper a la glossolàlia.
Desencontres -entre la identitat i l’alteritat-
Quasi el perfilament d’un rostre, quasi el fil d’un discurs, d’un poema, quasi un text. Narké parteix de la narració d’un desencontre, de la recerca vana d’una identitat diferent en l’altre, del trencament de l’equilibri entre la identitat i l’alteritat.
Narcís és en un buit d’identitat quan veu l’altre en ell mateix: en la seva veu –que li arriba per Eco com un ressò- i la seva imatge –que li arriba de les aigües com un reflex-.
A Narké als dos rostres que es sobreposen no els separen grans distàncies, són frec a frec, davant la mirada angoixada que espera que encaixin i no encaixen mai. Qui és el Narcís i on és el reflex? La nostra mirada és habitada per un rostre que s’hi emmiralla. Narcís és l’esvaïment de la il·lusió, és tan a prop però irremeiablement tan lluny que la mil·lèsima esdevé eternitat. Narcís sucumbeix a la tragèdia debatent-se entre la similitud i la diferència. L’altre, on ha de trobar les diferències que l’expliquin a ell mateix, no és sinó el seu propi jo.
Narcís rebutja el contacte amb l’alteritat i mor ofegat per la pròpia identitat. La profunditat de les aigües el criden i l’aparten d’allò que és diferent, quan similitud i diferència són indestriables.
En la vídeo-instal·lació hi ha un concepte d’identitat abstracte per damunt de les hipotètiques identitats individuals que es preformen constantment en la imatge. No ser cap d’aquestes possibles identitats és alhora ser-les totes: aquesta és la lletania dels textos, aquest és el discurs del riu salvatge, és la totalitat compresa en un rostre que no té identitat perquè totes hi són compreses, és una crida dels sentits, és un lloc en l’univers de la natura.
És l’expressió de la identitat com a fenomen canviant, entre la imposició i el desig, la voluntat de canviar sense deixar de ser ell mateix. És l’agonia de morir cada moment per renéixer en un altre, en el qual malgrat tot ens podem seguir coneixent.
La Consol Rodríguez envaeix el desencontre d’Eco i Narcís per redimir els narcisos contemporanis, per desencadenar un sentit de l’alteritat, per reivindicar la diferència davant la imposició de la similitud. El patetisme, la tragèdia del Narcís que és incapaç de reconèixer-se es muta a Narké en un trànsit d’identitats, una dimensió inabastable però conciliadora amb la immensitat. És el fluir de la vida, el canvi, la mutació.
La passió de Narcís és ara un estat hipnòtic que ens embolcalla i que deixa en la nostra mirada unes imatges incessants i unes paraules perdudes que estan per atrapar, que s’escolen i retornen per tornar-se a escolar.
Narké és el mite de la recerca constant de la identitat.
El blau ens submergeix en un espai intemporal i immaterial, les paraules esdevenen la seva pròpia cadència... rumor que es gronxa dels significats i els fa vans i les imatges en un festeig perpetu, contenen un element de cercle infinit que transcendeix la ficisitat.
És Narcís empassat per les aigües profundes. És la mort d’Eco, és la desmaterialització, on la identitat no és, no és el reflex en l’aigua, no és la veu sense cos. Convertir-se en res.Narcís és la ficció de Narcís i es reconeix en allò que s’atribueix. És la mirada presumptuosa, el rostre va i estèril que retorna el reflex de l’aigua. La recerca erma per una identitat que no existeix, que no es construeix, que està condemnada a mutar permanentment.
Mercè Alsina