P H N

P H N

Francesc Vidal i la Batalla de l'Ebre

És possible que la utopia de les darreres avantguardes d'apropar l'art a la vida no sigui solament una imatge abstracta si prenem el temps necessari per descobrir que totes les imatges parlen de nosaltres.
El primer que reclamen les imatges que funcionen com quelcom més que un simple recordatori que hem de seguir comprant qualsevol altra cosa inútil és temps.
A diferència del temps pautat per l'espot publicitari, o el del trajecte urbà que realitzem acompanyats per la coreografia d'imatges que poblen l'espai públic, el temps de l'obra d'art i del seu espectador és relatiu, interactiu. Cada obra i cada espectador disposen del seu, el necessari per activar el canal de comunicació que deixarà entreveure allò que la imatge oculta, esquerpa, a la primera mirada.
PHN s'exposà per primera vegada el passat mes de desembre a l'Escola d'Art i Disseny de Tortosa, ciutat que s'ha mobilitzat popularment i democràticament en una nova Batalla de l'Ebre en contra de l'execució del Plan Hidrológico Nacional.
Francesc Vidal a PHN ens convida a descobrir el que s'amaga rere la imatge del diner, en aquest cas el del finançament del polèmic Plan Hidrológico Nacional. Per fer-ho escull una moneda i la despulla de la seva funció mercantil per exposar el valor simbòlic que la imatge conté. L'amplia, la il·lumina, l'embolcalla d'una aura d'imatge única i la transforma en un exquisit artefacte artístic que necessita una petita inversió del temps de l'espectador per mostrar-li els símbols d'un Estat que no dubta a imposar un PHN destinat a transformar la vida d'un ampli territori, malgrat la rotunda oposició de la majoria dels seus habitants. El paper d'agitador cultural que caracteritza el treball d'en Vidal encaixa perfectament amb l'agitació social desfermada per la crisi del PHN (Plataforma en Defensa de l'Ebre: www.ebre.net).

No és el primer cop que una obra del Francesc Vidal planeja sobre les repercussions sociopolítiques de la gestió institucional dels diners públics. El mateix tema ja es feia palès en la proposta Diner Públic, seleccionada a la convocatòria Art Públic Calaf 1999, on es qüestionava el finançament institucional de l'Art Contemporani amb fons provinents dels impostos dels ciutadans i la seva incidència real en el context social. També amb el qüestionari Estat de crispació, que a l'actualitat navega per Internet entre programadors culturals independents, Vidal ha iniciat un debat adreçat a clarificar quina és la política cultural de les diverses institucions catalanes i l'abast dels seus pressupostos en relació amb la creació d'infraestructures que dotin d'autèntica rellevància els nombrosos projectes artístics, i de difusió cultural, que es desenvolupen en l'àmbit independent i són, i han estat sempre, els autèntics generadors de noves propostes.

Francesc Vidal assumeix la necessitat de la comunicació com una qüestió imperativa. És per això que no es conforma a mostrar les seves obres a les sales d'exposició, el lloc habitualment preestablert per a l'art, sinó que transita pels espais físics i conceptuals freqüentats pel públic, no dubtant a envair el carrer amb les seves imatges, tal com va fer amb els cartells de PHN, d'estètica inequívocament feixista, distribuïts pels aparadors dels establiments comercials de Tortosa en un intent de crear una situació polèmica a través d'un tema tan conflictiu.
Cerca el públic, s'hi adreça amb un llenguatge que li és familiar i li parla de temes que l'afecten de la manera més propera. El caràcter localista -ultralocalista en diu ell- de la majoria de les seves obres se situa en un intent d'esborrar la categoria abstracta de les imatges, les notícies, les informacions que ens assetgen cada dia des dels mitjans de comunicació i on tot esdevé en un espai allunyat de les nostres vides, talment de ficció. Un espai i un temps on són els altres els que fan tot allò que mai no sabem del cert fins a quin punt ens concerneix. Aquell espai perfectament acotat on la política és quelcom que fan els polítics; l'art, quelcom que fan els artistes, i la vida (amb majúscules) passa sempre lluny de casa mentre tenim massa feina per fixar-nos-hi.

L'element que articula, de fa ja molt temps, la trajectòria creativa de Francesc Vidal és l'intent d'apropar el públic a l'art contemporani (o potser és a l'inrevés), i s'ha proposat, amb la seva tasca artística, donar la batalla a les imatges i els missatges mediàtics utilitzant els seus mateixos codis visuals i les seves estratègies de difusió. El peculiar de la seva proposta és que, tot servint-se de les formes popularitzades pels mitjans de comunicació, prova d'articular-les en clau de crítica i amb una finalitat d'agitació cultural col·lectiva. És per això que la seva obra és sempre exquisidament esteticista, i d'un acurat formalisme que aspira a confrontar-se de tu a tu amb els missatges espectaculars en el seu propi terreny i a saltar damunt l'espectador amb una guspira imprevista de revolta quan, de cop i volta, ens mostra totes les seves cartes. 

Patrocina: Caja Madrid. Obra social
Mitjans de comunicació patrocinadors: El País i Ràdio 4
Col·labora: Schilling