Solvitur Ambulando
Rubén Verdú (Caracas, 1962). Actualment, i després d'una residència al centre de producció Hangar, viu i treballa a Barcelona. Un cop va haver acabat els estudis a la Universitat de Texas i a l'Institut d'Arts de Califòrnia (CalArts) a Los Angeles, es va traslladar a Nova York per participar al Programa d'Estudis Independents del Museu Whitney d'Art dels Estats Units. Els seus projectes s'han exposat als Estats Units, Mèxic, el Japó i Europa. A l'entorn del desplaçament del llenguatge, de l'etimologia del tropos i el sotrac dinàmic de les apories, la seva obra registra els perfils fantasmagòrics de la nostra cultura, encarnada en el logos moribund.
"Solvitur ambulando" es desenvolupa en tres escenaris que s'han de llegir com si fossin pauses en la cadena del relat que ens proposa Rubén Verdú. Una estructura discursiva caracteritzada per l'heterogeneïtat narrativa i que anima en el propi relat el sentit del tropos com a protagonista. L'autor posa l'èmfasi en diferents moments històrics i, en cada cas, els registres giren a l'entorn d'una constatació, d'una prova de tarannà becquettià. La paraula (logos) és tot el que tenim i és, definitivament, responsable que només els éssers humans tinguem història, desenvolupament cultural i una diversitat extraordinàriament complexa. Es tracta d'un projecte específic per a La Capella, construït amb materials i processos lecturals d'escenografia intensa.
El títol és una expressió usada en l'àmbit de la filosofia i de la ciència que contempla la possibilitat de resoldre una controvèrsia, una paradoxa, només des de la pràctica empírica: es resol caminant. El moviment és, doncs, el tropos protagonista del projecte. En aquest sentit, el millor episodi retòric de "Solvitur ambulando" és el del moviment alçat de la baldufa que centra l'espai. La rotació de la baldufa, com la dels tropos que mantenen viu i animat un logos moribund, solament s'aconsegueix amb llançaments bruscos i enèrgics. Reanimar allò inanimat es converteix també en la vocació necròfila de la cultura.
El primer escenari ocupa l'accés a l'interior de la sala. El públic ha de traspassar la cortina en la qual es projecta el primer element: Solvitur somnambulando: Holstenwall. Aquesta penetració de la pantalla per part del visitant de la mostra dóna importància als elements de l'arquitectura cinematogràfica que s'intenten mostrar com a protagonistes rellevants. Sens dubte, l'element tropista té aquí un paper molt important. En haver-se eliminat la presència humana de les escenes d'El gabinet del doctor Caligari acabem mostrant un intent d'arquitectura total en què es documenten diverses vistes de la localitat fictícia anomenada Holstenwall. El resultat final deixa solament en moviment un parell de cavallets de fira que recorden el moviment de les bobines d'un film, i també totes les sacsejades i cops que el projector transmet a la pel·lícula. S'inaugura així el recorregut de la mostra, despullant els instants més quotidians de la reanimació tròpica. Si s'ha esmentat la condició fonamentalment sincrònica de la fotografia i, per tant, l'inevitable estatus de memento mori, què és el cinema sinó la reanimació d'aquest habeas corpus?
Al fons de l'espai de La Capella, hi queden els volums evaporats d'un altre zombi, els de Solvitur deambulando: Cheval-vapeur (CV) que, aproximadament a 200 rpm, gira amb la força d'un motor elèctric d'un cavall de potència. La indeterminació perillosa d'un volum d'aquestes dimensions (225 x 145 x 145 cm) movent-se a alta velocitat es complementa amb dos panells que mostren els continguts de la carta que va enviar Rubén Verdú, comunicant les seves intencions a la galeria Louis Carré & Cie de París i una fotografia de la presentació, el 22 de juny de 1966, de Cheval majeur amb Marcel Duchamp al fons, en aquesta mateixa galeria. Queda insinuada, doncs, la necessitat d'indagar a fons sobre les particularitats de l'edició d'aquesta escultura en la qual Marcel Duchamp feia gala de les seves tesis apropiacionistes en afegir a l'obra del seu germà un pedestal giratori, dotar-la d'unes dimensions gairebé monumentals i posar-li un títol nou. El tropisme evident d'aquesta obra al·ludeix de nou al tropisme que sosté l'economia necròfila de la cultura i en garanteix la continuïtat.
Tercer escenari. En una de les sales laterals podem veure els moviments tròpics de Solvitur metambulando: Tropical Ohio, que intenten cobrir conceptualment una demarcació geogràfica més àmplia i pretenen, per tant, apuntar cap a un àmbit transterritorial, transcultural i metautòric. Una edició de quatre exemplars intervinguts de Pavesas de Samuel Beckett publicats per l'editorial Tusquets es presenten al públic tot mostrant les quatre pàgines dobles amb els continguts complets de l'obra. La intervenció consisteix a substituir els continguts del títol original d'"Impromptu d'Ohio" pels de "Tropical Ohio". "Tropical Ohio" no és més que la traducció encadenada de l'original de Beckett i, en conseqüència, pateix totes les deformacions lingüístiques acumulades per la successió de les llengües diferents a les quals el text se sotmet en les traduccions. El text final és, per tant, qualitativament una cosa nova.
Col·laboradors
TallerBDN