Anònima

Si en altres ocasions ja hem assenyalat com els dispositius tridimensionals han constituït un dels revulsius definitius a l’hora de pensar de quina manera les arts plàstiques es podien anar desvinculant d’un bon nombre de limitacions conceptuals, categorials i fins i tot d’estil, ara ens caldria afegir que en el cas d’Anna Estany tots aquests dispositius constitueixen també un nou model d’enderrocament o de sotragada: el de les referències específiques i unilaterals per tal de poder donar pas a la idea d’allò genèric i, en certa mesura, a la de l’anonimat, tot i estar-se produint en un ambient que podríem qualificar genèricament com de paradoxes encadenades. Anna Estany proposa un treball pensat i en procés de realització a partir de la relació mediatitzada amb un ampli nombre de dones per mitjà d’una peça de vestir que els ha demanat a cadascuna d’elles. Ens trobem, d’entrada, amb simples operacions objectuals de caire descontextualitzador, de voluntat reapropiacionista i amb unes fortes referencialitats narratives, per una banda, i amb la necessitat de disposar de dispositius visuals o instal·latius múltiples i complexos, per una altra, per tal de poder-ho mostrar tot d’una manera considerablement aproximativa: al mateix temps, la idea de procés continu, la impressió de trobar-nos amb un treball que no acaba idea de procés continu, la impressió de trobar-nos amb un treball que no acaba de tenir un punt final concret i la idea d’estar-nos davant d’una obra que es configura gairebé del tot tant sols a partir de la seva mateixa complexitat escènica, constitueixen els altres elements perimetrals que acaben de donar cos al que és la proposta de l’artista, una proposta que té molt més a veure amb circumval·lacions existencials que no pas problemàtiques merament visuals o amb situacions estètiques.

Les relacions de cadascuna de les dones -prenent-nos-les, a més, en un sentit més o menys genèric- amb les respectives peces de roba entren indiscutiblement dins del terreny ampli de l’experiència i, gairebé, de l’existència: però entren també, i per aquesta mateixa causa, dins dels àmbits de la ficció i de les possibilitats de la representació. Les virtuts narratives de les relacions de cada dona amb cada peça acaben per conformar un teixit discursiu espès igualment susceptible de ser analitzat des d’altres registres de la creació: literaris, biogràfics, representacionals, al·lusius o ficticis. De la mateixa manera, potser també haurem de tenir present que l’abast sociològic de l’assumpte arriba fins al punt de pensar que ens trobem davant d’un discurs i d’uns referents procedents quasi exclusivament del món de la dona, i, en conseqüència, d’una certa noció d’identitat i de gènere, una noció que, no ho hem d’oblidar, es veu sotmesa a continues transformacions, canvis i interrelacions: la seva condició, el seu funcionament, la seva projecció, la seva construcció, el seu relat, en suma. És en aquest sentit que tampoc no hem d’oblidar que bona part dels elements que han contribuït a fer de l’art una condició humana i de l’existència del subjecte han estat, precisament, tots aquells aspectes múltiples i estranys que li han vingut des de fora del món artístic mateix i de les seves especificitats: potser per això mateix no hem de perdre tampoc de vista que els elements de caire no artístic ajuden a configurar les aparences finals dels treballs i ens aporten noves possibilitats d’aproximació significant.

Aquest treball d’Anna Estany se situa en els terrenys força complexos i polimòrfics d’allò que habitualment coneixem com la instal·lació: i no tant prenent-nos-la com si fos un gènere específic -que no ho és de cap manera- sinó com la possibilitat gairebé única de poder mostrar no solament -o, més ben dit, no exactament- allò que pensem que és una obra sinó més aviat tot un treball, és a dir, un procés i les seves distintes fases i estadis, només que tot a la vegada i amb una ocupació espacial determinada i, això sí, molt específica. L’artista proposa, en aquest sentit, com una mena d’aturada momentània en una mena de procés llarg i laboriós i que l’ha dut a pensar quina és la relació que s’estableix entre les persones -entre les dones, en aquest cas- per mitjà del pretext d’una peça de roba. Encara que parlem de pretext, tampoc no és gaire difícil adonar-se que una peça de roba és, precisament, un dels elements que més habitualment caracteritzen les persones, i que més possibilitats al·legòriques o metafòriques pot tenir: més enllà de les ineludibles formulacions de Barthes al voltant del système de la mode, la roba constitueix també aquesta possibilitat més personal o íntima d’una segona pell, d’un poderós intercanvi substitutori, d’un revestiment de l’alteritat, d’un cert camuflatge o d’un tret identificador, i de tal manera que bé per presència o per absència, és a dir, per voluntat pròpia o per indecisió indiferent, acaba constituint una possibilitat identificadora altament significant. La roba en aquest sentit, deixa de ser material i esdevé vestit, és a dir, esdevé història i significació voluntat i representació.

Els treballs darrers d’Anna Estany s’han caracteritzat sempre per un esperit com d’una certa militància en l’heterdòxia formal i representacional de les seves idees, molt més processuals, per altra banda, que no pas concretes: igual com ara, sempre es tracta d’una certa durada cronològica que acaba desenvolupant-se en un espai determinat durant un segment de temps, i les qualitats reflexives i formals de la qual participen de diferents elements que permeten realitzar una posada en escena complexa i canviant, efímera, i plena de referencialitats a diversos camps de l’activitat experiencial de les persones, i no solament a qüestions d’estricta índole artística. Anna Estany subverteix contínuament el que podríem anomenar les convencions de les belles arts tant pel que fa als conceptes i a les temàtiques que utilitza i posa en circulació com també pel que respecta a la poca ortodòxia dels materials emprats en les obres, uns materials, d’altra banda, molt més sovint associats a l’artesania que a les arts plàstiques. El seu treball tridimensional constitueix, de vegades , una mena de reacció enfront de les habituals concepcions de l’aparició del cos com a subjecte, per exemple, en l’escultura contemporània: l’ús que l’artista fa dels dispositius associats als discursos corporals és des dels registres de la seva projecció, de la seva ombra, quasi del seu doble, en mecanismes al·legòrics molt més subtils que les simples al·lusions físiques, i construint una metàfora global sobre la comunicació, la identitat i el gènere.

L’actual treball de l’artista constitueix un procés de recerca i una mirada als elements que fonamenten una relació i una investigació al voltant dels signes distintius de els persones i les seves capacitats ficcionals, tot tenint present que la roba, en aquest cas, acaba per construir una mena d’ombra -gairebé com si es tractés d’un especial perfil auràtic-, com una projecció del propi doble, i que la unió -la seva instal·lació conjunta- mostra més clarament que allò que realment interessa i que es troba realment al centre de la reflexió de l’artista és més la idea del treball que no pas la seva resolució formal, és a dir, que la simple anècdota de les característiques formals dels materials i dels elements emprats per la mostra de l’obra. Tot i això, juntament amb una instal·lació sonora en la qual les veus construeixen un altre teixit, paral·lel, un altre relat igualment fonamental, implica l’obra en aquesta categoria com d’intercanvi simbòlic: no hi ha una presència del singular perquè les referències són genèriques, però ho són tant que també acaben per esdevenir experiències individuals posades sota un mateix sostre, sense referències específiques al gènere. Cada peça té un temps, una vida, una història, i simptomatitza un espai que finalment és privat, particular, fosc, i interior, cap a dins. La instal·lació es proposa, en suma, canviar alguns dels termes habituals en la recepció de l’obra d’art contemporani i demanar a l’espectador una implicació real en el treball: mirar en comptes de veure, i escoltar en comptes de sentir.