Cuando cierres los ojos

Indomesticar la mirada

Les primeres propostes de Nuria Canal que vaig veure em van cridar l’atenció per la naturalitat amb que formulaven un gest essencialment crític. Canal desplaçava silenciosament el seu propi context privat i quotidià al medi artístic, i aconseguia mantenir-lo sense pretensions, tal com era, un espai d’una banda anodí, dessabeït i comú, i d’altra banda habitat i particular. Per exemple, a Instal·lació 001 (1991) les cançons sentimentals que emetia una ràdio envaïen l’espai que circumdava un llit a mig fer. L’espontaneïtat d’aquells fragments d’espais privats, com petites metàfores de la veritat de les coses, contrastaven tímidament però decidia amb les pretensions culturals dels espais expositius i de les obres que fidelment s’adaptaven al decorat artístic de l’escenari. La joie de vivre (1991), una senzilla fotografia d’un racó de la cuina de casa seva, apareixia al costat de Vista de la instal·lació (1991), un cibachrome de grans dimensions. La taula, les dues cadires i les pells de lichee protagonistes de la primera imatge havien perdut l’aire despreocupat i suggerent i posaven ara amb gest greu per donar fe de l’espectacle. Camuflada en la mateixa mirada de l’artista, aquell gest manifestava obertament la voluntat de qüestionar el <<nou ordre de visió>> creat des dels paràmetres la voluntat de qüestionar el <<nou ordre de visió>> creat des dels paràmetres modernistes. Aquest objectiu compartia propòsits amb la intenció d’atorgar protagonisme únic al que Canal defineix bellament com un temps que mai té primer pla.

D’altra banda, la ironia era un joc massa fàcil i suposava establir una relació desconsiderada amb el públic que a l’artista no li ha interessat mai. Al contrari, el seu treball es produeix sempre en un registre de veu anti-jeràrquic i des d’una franca vocació comunicativa. Quin sentit tindria, si no fos així, tot ritual expositiu i el treball en aquest camp, es pregunta Canal?

D’aquesta consciència de profunda discordança entre la forma d’entendre la seva activitat i la que reclamen els estàndards culturals -judicis de valor a partir dels quals s’imposen pressupòsits interpretatius a la nostra experiència de la realitat en general i a la producció i recepció creativa, en particular- van partir les següents propostes de Canal. La distància envers les claus normatives de la visualitat i el desafiament de l’exposició com a un dels medis on aquestes sovint es legitimen en el món de l’art van esdevenir punts de partença implícits en tots els projectes i explícits en la forma com es planteja la seva activitat professional.

L’aposta de Canal pel vídeo no em sembla, doncs, merament accidental. A part de la seva pròpia producció i participació en mostres de vídeo, l’artista s’interessa per vies alternatives de producció i recepció al marge dels deformats canals culturals. L’any 1992 crea amb Toni Serra, artista que treballa bàsicament en vídeo, la seva pròpia firma, <<ME PIERDO productions>> i des de fa dos anys és codirectora de la <<Mostra de Vídeo Independent de Brcelona>>, activitat que proposa la divulgació d’una àmplia selecció de vídeos nacionals i internacionals.

Com ens indica la jove història d’aquest mitjà utilitzat pels artistes des del final dels seixanta, aquest <<producte cultural>> ha estat sempre ambiguament classificat en els medis establerts. De fet, el vídeo, com va passar a mitjans de segle amb la fotografia -i dins del seu àmbit un cert tipus de vídeo i fotografia poc <<experimental>> (que no fa de la investigació dels codis de llenguatge interès artístic prioritari)-, segueix posat en quarantena en els medis <<homologats>>. El que està en joc són els privilegis adquirits per tradició més que per mèrits propis d’uns certs llenguatges artístics i, sobretot, una limitada manera d’entendre la cultura contemporània. No és doncs casual que algunes de les propostes més crítiques sobre l’esterilitat a la qual ens condemna la definició de <<cultura>> en les societats occidentals, les seves institucions i els seus portaveus hagin estat fetes des del vídeo i des de la fotografia. Com sovint han mostrat un bon nombre d’artistes del nostre segle la delimitació i defensa d’un territori Cultural (amb majúscules) és una de les estratègies del poder per preservar el <<seu dret>> a un tracte autoritari i mantenir una relació paternal amb les audiències.

Basic Kit (1994) i Te Sentirás Limpia (1995), els seus dos últims vídeos, s’emmarquen, al meu entendre, en la llarga tradició del vídeo fet per dones que des de les primeres generacions van ser pioneres a explorar les realitats socioeconòmiques, ideològiques i polítiques de la cultura. Avui en dia, és evident que una important part de la producció en vídeo feta per dones està dedicada a construir nous sentits en les imatges i els discursos i així descentrar els models de visió assimilats i projectats des del patriarcat, aquells que funcionen en els <<elaborats>> estàndards culturals, això com en els senzills patrons pels quals es regeix la cultura de masses.

Basic Kit comença amb la confessió d’una dona, una amiga de l’artista, a una altra (en aquest cas, nosaltres les receptores) d’una sèrie de reflexions sobre la seva relació sentimental, material que la mateixa artista va gravar en la intimitat d’una conversa privada. Aquesta veu, en off durant tot el vídeo, entra en un subtil diàleg amb les imatges dels rostres i poses de dones enregistrades de les telenovel·les, i amb les lletres i música de les mateixes cançons d’aquests serials televisius. Les afirmacions, dubtes i preguntes d’aquesta amiga de l’artista proposen una matisada lectura d’unes imatges que en un altre context, avui, descartaríem ràpidament com a estereotipades.

Canal juga precisament amb la nostra recepció d’aquest material. A partir de la demostració del món del sentiment, la passió, les emocions, la feblesa, la dependència, etc. En associació unívoca amb el món femení, Canal ens proposa repensar aquesta relació al marge dels esquemes de significació heretats. Alhora, es tractaria també d’evitar el parany d’invertir el punt de vista col·locant-lo en el món victimitzat. Per tant, la via és oberta per una altra mirada, indomesticada, que ens conduiria a una lectura nova i indubtablement més rica, articulada i complexa d’ambdós mons: l’emocional i el femení. Aquesta és, de fet, una de les direccions clau del treball de Canal, que li permet endinsar-se en el fascinant territori dels sentiments i de la voluntat, del ser i de la paraula, del sentir i del pensar, de la conversa i del llenguatge, sense necessitat de dissociar-los simplistament com sovint ha fet el punt de vista dominant (eminentment masculí). En aquest sentit, el treball Algunas imágenes (1994) és, al meu entendre, una de les obres més brutals i suggerents. Cent seixanta vuit primers plans de dones que ploren (imatges de la ficció i de la realitat) i un duratrans de grans dimensions es projecten orientats a l’espai exterior del carrer. Un senzill i potent cant, entre homenatge i reivindicació, al valor significatiu, al matís, a la densitat d’un dels gests més representatius del món emocional.

El so, sovint també gravat de la televisió o de la ràdio, és un aspecte protagonista en els vídeos de Canal. A Te Sentirás Limpia (1995) és el fil argumental que dialoga amb les imatges. De nou, l’artista treballa a partir d’un bombardeig d’imatges de dones, principalment, extretes de coneguts missatges publicitaris de TV, d’on també prové el títol del vídeo (un conegut eslògan utilitzat per a la promoció de compreses femenines). En aquest cas, es tracta de dones en situacions intercalades de desorientació, plaer i angoixa, editades a ritme de thriller trepidant. Més enllà d’un interès per l’analítica desconstrucció del seu missatge subliminal, hi ha la intenció d’una lectura personal, oberta i creativa d’aquestes imatges. La idea de fruir de la intimitat amb el propi cos, del <<ser i sentir-se>> dona autosuficient, d’aconseguir una cambra pròpia o un <<moment privat>>, (tots ells missatges originàriament carregats de feminisme combatiu i utilitzats avui amb finalitats comercials per la publicitat), prenen en la cinta un marcat caràcter sexual, suggerint escenes de masturbació, sadomasoquisme, pornografia, voyeurisme femení i escopofília. Des d’aquesta perspectiva, l’encadenament d’aquestes escenes connecta la idea de <<netedat>> a la visió i aquesta a la de plaer.

Al principi dels anys 70, Laura Mulvey, crítica i directora de cinema, investigava a partir de la psicoanàlisi com el cinema <<reflecteix, revela i fins i tot participa en la correcta i socialment establerta interpretació de la diferència sexual que controla les imatges, les formes eròtiques de mirar i l’espectacle>>. Mulvey convidava en aquest article clau per a la teoria de l’art i la producció artística a iniciar el projecte feminista avançant <<en la comprensió de l’status quo de l’ordre patriarcal>>. Després de més de vint anys de propostes en aquesta direcció, podem dir que el treball de Canal no sols demostra la consciència del funcionament d’aquests estàndards dins del llenguatge visual sinó que també ofereix, com Mulvey proposava, l’alliberació de la imatge de la dona de l’ordre simbòlic en el qual ha estat atrapada, la descodificació de la formulació masculina d’allò eròtic i la reivindicació d’un ull femení divers i inclassificable (com a agent i com a receptor).

Les relacions d’afecte i d’amor en els seus registres més amplis i explicades des d’un punt de vista estrictament personal -els seus amics i amigues- són d’un punt de vista estrictament personal -els seus amics i amigues- són un tema fonamental en tot el treball de Canal. Per exemple, la sèrie de fotografies ltre un autre (1991) en què l’artista apareix vestida amb la roba amb la qual, segons ens indica, <<había llegado a reconocer una serie de mujeres a las que veía habitualmente>>; el vídeo titulat Apuntes (1994), on els seus amics i amigues es passegen per davant de l’ull de la càmera, un ull que no parpelleja i li permet, al meu entendre, una prolongació de la seva obsessiva mirada de <<l’altre>> -que és alhora l’ull que la mira a si mateixa-; també Abrazos (1996), sèrie de 15 fotografies d’abraçades amb persones del seu entorn que retraten l’especial relació amb elles i la unicitat de cada una d’aquestes experiències, i la sèrie Besos, una derivació d’aquest treball que es troba en procés. És important constatar com l’artista ha triat unes temàtiques tradicionalment femenines i, curiosament, com ens recorda recentment l’escriptora Laura Freixes en el magnífic pròleg d’una antologia de contes d’escriptores espanyoles, devaluades com a tema de primera classe, com ho han estat la majoria de temes que han interessat especialment les dones. Amb aquesta selecció, Canal sembla indicar-nos que és necessari i crític llegir l’àmbit de les relacions personals d’afecte i d’amor no tant com la gàbia on s’ha relegat la feminitat sinó com un àmbit privilegiat sortosament per a les dones en la seva vida i en la seva producció. Sense ànim d’universalitzar les respostes que Canal es dóna a sí mateixa sobre com funcionen les coses en aquest fascinant i complex territori, aquestes situacions amoroses esdevenen en la proposta que presenta a La Capella l’eix principal d’una nova temàtica.

Cuando cierres los ojos (1996) és una instal·lació audiovisual realitzada especialment per a aquesta impressionant obra arquitectònica que en un altre temps fou espai on se celebrava la litúrgia catòlica. A la part central de l’única nau, l’artista projecta la imatge clara d’uns ulls oberts que queden situats en front de l’espectador/a que entra a La Capella. En aquest mateix espai i en situació paral·lela, una sèrie contínua de primers plans de rostres somrients, boques tancades, ulls embenats, mans lligades, peus immobilitzats... evoquen estats representatius dels mecanismes de seducció i dominació que actuen en tota relació amb un altre. Les imatges reflecteixen el punt de vista de la dominació i el de l’entrega, el del poder i el de la submissió, però desdibuixen i confonen el plaer del poder sobre l’altre, amb aquell que s’aconsegueix en l’entrega total i voluntària a l’altre. El so, fet amb la col·laboració del compositor Víctor Nubla, és de nou un element que conversa amb les imatges, l’espectador i l’espai. A les capelles laterals, aïllades del cos principal, les projeccions d’imatges -espais, objectes, personatges, natura- suggereixen de forma metafòrica, a diferència de les de la nau central, les vivències pròpiament íntimes i particulars. Cuando cierres los ojos sembla convidar paradoxalment a <<mirar>>, provocat una mirada que no adapti l’ull al forat de la porta duchampiana.