De la persona en l'espai

Al final sembla que tot torna al seu lloc; per bé que es vegi alterat per la successió dels esdeveniments. I és que, després d’haver fet una immersió entre els límits de l’espai i el món intern de la persona (d’acord, d’una persona molt concreta), li va arribar el torn de poder retrobar-se amb aquell espai del qual va partir. Encara que, això sí, d’una manera absolutament diferent. Perquè si el primer espai del qual va partir. Encara que, això sí, d’una manera absolutament diferent. Perquè si el primer espai que va poder percebre el va experimentar com si fos un espai buit (encara que susceptible d’omplir-se amb les diferents experiències de cada visitant), aquell espai entre els límits del qual s’havia de retrobar al final d’aquesta aventura (seva, però també d’aquells que l’haguessin seguit) acabaria veient-se contaminat per les aportacions que fessin aquests dos artistes. Perquè no podia ser d’una altra manera. D’aquests dos artistes que havien de configurar la darrera de les exposicions que havia programat en el cicle: en Joan Morey i l’Adrià Julià. Tot partint d’allò que pensaven o d’allò que són. Però també d’allò que som i que no volem saber o d’allò que si ho sabem ens és igual si ho accepten. O no. Els altres. Perquè tant si es tracta d’una cosa com de l’altra, els espais que ens insinuen els treballs d’alguns artistes són uns espais completament diferents. Perquè les necessitats d’aquells artistes també ho són. Perquè es donen a conèixer a través d’uns altres mitjans. I perquè el públic a qui es dirigeixen està vivint en un altre lloc. En suma, perquè el món en el qual es reconeixen es troba en una evolució constant. Com també s’hi troba el nostre. I perquè no es pot seguir de la mateixa manera.

Feia temps que hi donava voltes. Perquè en aquell àmbit on es movia hi havia alguna cosa que no funcionava. Segons els cànons preestablerts. I es tractava de les diferents sortides que alguns artistes donaven a les seves obres. Perquè, més que no pas d’una obra al darrere d’una altra, entenien allò que feien com si fossin designis. De la vida. En el sentit més estricte d’aquesta paraula.

Per què esperar que et vinguin de fora perquè et diguin alguna cosa sobre allò que estàs fent ja no és la solució que avui en dia es necessita. Per viure. De manera que es començava a comprendre que s’havia de sortir per tal de poder fer alguna cosa. O d’intentar trobar noves solucions per tal de descongestionar aquest marasme que ens mata. A tots. I és que és clar que per poder viure allò que s’ha de fer és començar-se a moure. I per bé que encara n’hi ha alguns que prefereixen seguir esperant també n’hi ha d’altres que tracten d’immiscir-se en la manera de pensar que tenen unes altres persones. D’aquelles que creuen que l’art del seu temps s’hauria d’interconnectar amb algun projecte que fos més global. I multidireccional i contaminat i ampli de mires i viu. Sobretot viu. En un espai que ens fos comú. A tots.

I si d’allò de què es tractava era de parlar d’un espai, aquell espai havia de reflectir una certa manera de fer. Però també de moure’s i de sentir. O de viure i de ser. Una persona -qualsevol persona- en algun àmbit que fos peculiar o característic. Per a tots o per a molts de nosaltres.

I va ser en funció d’aquesta reflexió (o d’aquest desig o, si més no, d’aquesta necessitat) que es va decidir temptejar aquests artistes. Perquè si allò que volia era parlar d’uns altres espais -d’aquells espais a través dels quals es mouen les persones que tenen coses a dir-, creia que els projectes d’aquests dos artistes en recreaven dos a la perfecció. D’aquests altres espais. O almenys era així com ell s’ho pensava. I per bé que no va trigar a constatar que les seves obres eren diferents (perquè es concentraven en unes qüestions que d’altra banda també ho eren: dissemblants), hi havia alguna cosa que corria entre elles que l’impulsava a integrar-les en un mateix univers. Un univers heterogeni. I que ell experimentava com si fos distant. Perquè no es podia assemblar de cap manera a aquell on fins aleshores havia viscut. Com si no passés res. I per bé que es tractés d’aquell mateix univers. Un cop més, de tots.

És així com es posa en contacte amb aquesta manera de pensar; o amb aquesta manera de ser: amb una llibertat de perjudicis total i amb el desig d’arribar a comprendre com es construïa l’espai del seu temps. Amb la necessitat de poder confrontar-se amb alguna realitat que l’estimulés. Realment.

Quan va conèixer en Joan Morey no podia comprendre què era allò que feia. Perquè no encaixava amb els seus esquemes. Però al cap d’un quant temps el va començar a relacionar: amb la densitat d’una generació que es començava a fer escoltar (<<Cada generació rep les qualitats que necessita per afrontar el seu temps>>, E. Jünger), amb la necessitat de comunicar-se a través de la naturalitat i la immediatesa, amb la convicció que avui no hi ha res que pugui durar més de tres dies, amb la certesa que les coses que es fan són per ser consumides i, si no, per desintegrar-se. Amb l’espontaneïtat i les paraules directes. Amb la reivindicació d’una manera de viure. Clara. Amb la necessitat d’allunyar-se de qualsevol prejudici. Perquè mai no es fa res sense que s’esperi una resposta. I si la resposta no arriba, el que cal fer és anar-la a buscar.

Quan va conèixer l’Adrià Julià seguia pensant les mateixes coses. De fet, els va conèixer al mateix temps. Però li sobtava que li digués el mateix tot partint de la introspecció que feia l’artista. A través de la seva obra i amb la seva obra. Poca, escassa, però si més no suficient. I es va quedar captivat per la rapidesa de la lectura de les seves imatges, perquè les fonts de les quals bevia pertanyien al món de les activitats diàries, perquè les històries de les seves obres eren tant sensates com la necessitat de sentir, perquè allò que feia ja ho havia vist; per bé que en un altre lloc i, probablement, motivat per unes altres causes. I perquè en situar-les fora del seu espai les coses que li deien ja no eren les mateixes: tenien una altra força; una necessitat real d’existir.

Tot apel·lant al món exterior com apel·lant a l’interior de nosaltres mateixos, les obres que feien aquests dos artistes el remetien a un espai on es movia un sentiment. Paradoxalment. O les reflexions que poguessin dur a terme alguns d’aquells membres d’una generació contemporània; actual: espontània, intensa, efímera, densa, directa, crua, contaminada i, aparentment, buida. Però per damunt de tot això, d’una generació vinculada amb un temps que demanava a crits que les coses canviessin. Perquè si no era d’aquesta manera se n’anaven d’aquí.

I era justament aquesta manera de fugir allò que pretenia que es fes palès en la proposta d’aquests dos artistes. Perquè considerava que no eren els únics que ho havien decidit i perquè pensava que cada cop serien més els que fugirien. Sense resignació. D’aquí. I perquè creia que si es vol seguir ens hauríem de començar a moure per la totalitat de l’espai. D’aquell espai que ens pertany a nosaltres perquè som tots nosaltres qui l’habitem. Els seus personatges. I no pas aquells que han viscut abans. I menys encara aquells que arribaran després.