De l'espai a la persona

Per bé que les seves propostes no tenien res a veure tècnicament, o per bé que les seves obres no evidenciaven la relació que tenien, o per bé que els seus desigs anaven per camins absolutament divergents... no va ser per una casualitat que es decidís aplegar-los en una mateixa exposició. Els tres artistes. I és que, lluny d’aquell estatisme que fins aleshores li havien transmès la majoria de les exposicions col·lectives, allò que se li oferia a partir de l’obra d’aquests artistes era la possibilitat de plantejar una exposició on allò que es fes palès fos la materialització d’un moviment. O la creació o la recreació d’un moviment quasi continuat: des d’un lloc -de l’espai- cap a l’altre- la persona. Mentre es genera, es produeix, es desenvolupa o existeix... a mesura que passa el temps... tot transitant entre l’obra d’un artista i la proposta del següent i d’aquesta a la darrera de qualsevol dels tres artistes. Tot oblidant que es podria pensar que l’interès d’aquesta proposta no era més que de la temptativa d’organitzar alguna cosa que fos diferent. Perquè en el fons no (sols) es tractava això.

I va conèixer els artistes d’una manera completament dissemblant: la Karin, deu fer uns dos anys i a través d’una amiga que tots dos coneixien, que li va comentar que tenia una gran sensibilitat i que emplenava d’una gran emoció totes les obres en les quals treballava. Una apreciació que va poder constatar en veure les intervencions que l’artista havia fet en algun dels indrets on havia exposat.

L’Elena, sent membre d’un jurat seleccionador. Ell. I li va sorprendre la seva destresa en la lluita que mantenia per cercar quin era el seu lloc: entre dues disciplines ben diferents i al bell mig de les quals es trobava el seu cos. Com també s’hi podia trobar el de qualsevol de nosaltres. El cos: qualsevol d’aquells espais que ens són tant difícils de concretar. I en Daniel, a través d’en Carles, un galerista, que li va ensenyar algunes de les seves fotografies d’alguns dels seus paisatges, que li semblaven irreals. I és que estaven fets per la mateixa mà que després els hi havia de fotografiar. Com si es tractés d’una sèrie d’apunts previs que l’artista hagués fet per a la realització d’uns escenaris: delectables en la seva desolació, immediats en la seva distància. Per bé que es tractés de les reproduccions dels diferents espais on en Daniel havia viscut, treballat o exposat. O simplement, estat.

I poc s’imaginaven ells que els acabaria reunint.

Però es que entre les obres d’aquests tres artistes hi havia alguna cosa que l’induí a convocar-los. En una sola exposició. Perquè des de cadascun dels seus diferents registres li estaven, parlant coses que som. D’algunes d’aquelles coses que a nosaltres -la persona- ens identifiquen. Com allò que som: vulnerables (o indefensos o desemparats o inermes), precaris (o inestables o insegurs) i fràgils (o frangibles o trencadissos o delicats). Malgrat que la nostra aparença tendeixi a igualar-nos amb la solidesa d’un espai ben bastit. D’un espai que s’ensenya als altres com si fos un castell quasi indestructible. Més enllà de qualsevol dubte.

És així com comença a entreveure de quina manera s’enllacen les obres. O quins podrien ser alguns d’aquells vincles que s’estableixen entre les diferents propostes. Dels tres artistes. En funció de la manera com el condueixen cap a una reflexió. Qualsevol. Tot partint d’un espai que existeix -que seria com la metàfora d’allò que representa el nostre cos: un lloc abstracte on es va inscrivint allò que ens succeeix a mesura que passa el temps per tal d’arribar fins a les mateixes portes. De la nostra persona. I per bé que no sap de quina manera ho pot fer, el que sí que sap és el que vol de cada artista. De cadascun dels tres artistes. I voldria que la Karin fes una intervenció dintre de l’espai -perquè l’interessa el vigor de les seves actuacions efímeres o la capacitat que tenen les seves empremtes per vulnerar la rigidesa d’aquells espais on es mostren-, que en Daniel reproduís qualsevol dels seus llocs -perquè vol saber que és allò que se sent quan s’entra en un lloc sense que aquest se’ns empassi; i és que a través de les reproduccions que fa dessacralitza el misteri que transpiren els llocs on l’artista ensenya (o crea) la seva obra- i que l’Elena ens ensenyés les parts amagades que té el nostre cos: les seves joies. Del cos -perquè és en veure les nostres ferides que ens sentim més capaços de reconèixer el que som. La nostra carcassa. Aquella forma que té la capsa que a tots ens guarda. En el seu interior.

Perquè és a l’interior del seu pensament allà on quedava clar quin era el moviment. De l’exposició: un espai modificat/alterat per la ingerència d’una intervenció, la reproducció a escala d’aquest espai a fi de persuadir el públic de penetrar-lo i la descoberta en el seu interior de la part més íntima del nostre viatge. A través de la geografia de la subjectivitat. De la nostra vida. Havia d’esperar, però, que els artistes hi diguessin la seva: allò que els artistes volien mostrar, allò que els artistes desitjaven fer, allò que els artistes decidirien realitzar.

I fent ús de les seves paraules, es veu amb la Karin, que li explica el que vol: enfosquir al màxim la Capella per centrar l’atenció en els espais laterals. Perquè al darrera de les membranes amb què volia tapar les dues arcades, desitjava crear un diàleg fictici amb algunes de les paraules que pronuncia la llum. Apujant-ne i abaixant-ne la intensitat. Tot simulant aquell ritme que ens permet seguir vius: el nostre hàlit, la respiració. El nostre alè.

És així com aquell espai es comença a sentir com quelcom que és algú. Com algú que no respira altra cosa que la necessitat de sentir: l’existència d’un mateix però també la presència de l’altre. Al seu costat.

I no és fins que passen uns quants dies més que es veu nou amb en Daniel. Que li parla de la seva proposta: la reproducció a escala de l’interior d’un espai com si fos un hivernacle preparat per a l’exterior. De sis metres i noranta centímetres de llargada, dos metres i un centímetre d’alçada. Un espai perfectament preparat per ser habitat per qualsevol organisme. Viu.

És així quan es comença a valorar la proposta que li fa l’Elena. Perquè s’havia parlat de mostrar el seu treball a l’interior d’un espai que seria a l’interior d’un altre. Per tal d’aconseguir aquella aproximació que requeria la seva obra: íntima, personal, intransferible i subtil.

I és així com aquell espai, alterat pel diàleg que mantenen les llums i emplenat pel volum d’un espai penetrable, ens duu a preguntar-nos sobre allò que som a partir de les parts que ens identifiquen. A tots nosaltres. Com allò que també som: persones.