Deseo

Deseo... anotacions des de l'itinerari

Primer Deseo, 26 d'abril de 2000, Barcelona

Deseo: Primera persona del singular del present d'indicatiu del verb desitjar.

Deseo núm. 1, «llegar a la Universidad» [...] Deseo núm. 4, «recitare en un grande teatro» [...] Deseo núm. 15, «nadar con los delfines del zoo» [...] Deseo núm. 27, «to travel around the world» [...] Deseo núm. 41, «no lamentar res de la meva vida als quaranta anys» [...] Deseo núm. 43, «ser por un día famoso» [...] Deseo núm. 71, «viure molts anys» [...] Deseo núm. 87, «documentos, novia y trabajo» [...] Deseo núm. 94, «ser feliz siempre» [...] Deseo núm. 115, «voler pour attraper le ballon» [...] Deseo núm. 125, «die Leute mit meiner Musik erreichern» [...] Deseo núm. 133, «un patinete» [...] Deseo núm. 140, «pau».

[...]

[...] Mira, en aquella façana, allà, hi viu la Lucía, aquella àvia argentina. Li deu haver millorat la vista després de l'operació? [...]

Vam passejar, gairebé sense rumb, per aquesta zona o aquella altra de la ciutat. Calia recórrer-la tota.

[...] Mira, aquell, el que surt del cine, oi que és l'Antonio? Com li deu anar el negoci? [...]

Vam parlar amb desconeguts i a vegades amb coneguts, i vam elaborar, durant tot un any, allò que a poc a poc, més tard, vam coincidir a anomenar un retrat contemporani de la ciutat.

[...] Aquells d'allà, els que van agafats de la mà, són el Jacinto i la Victoria. Mira, ens saluden. I aquell nen, com es deia?, Mohamed, volia una bici mountain [...].

Continuem passejant...

Diguem-ho així, «Deseo» ha estat un passeig, un llarg passeig, un passeig prolongat entre dues primaveres -la del 2000 i la del 2001- per la ciutat de Barcelona. De passejar, es pot passejar per diversos motius: per esport, sense més ni més, per fer exercici corporal, per prendre l'aire... o, com era el nostre cas, per anar a trobar alguna cosa, o algú. «Deseo» és la història d'aquesta trobada singular i és el traçat sobre el paisatge de la ciutat d'aquesta trobada.

El projecte va néixer de la idea comuna d'utilitzar l'espai públic com a lloc expositiu alternatiu a la sala d'exposicions, la galeria o el museu, però, que quedi clar ja des d'ara que mai no hi va haver la intenció de traslladar aquests espais convencionals de l'art a la ciutat, a l'espai urbà. No vam donar suport a un estratègia de maquillatge mitjançant la qual una mostra dissenyada i inventada des del museu o la galeria o la sala d'exposicions es presenta en llocs off. No volíem utilitzar l'art d'aquesta manera convencional, que, en realitat, només seria una estetització de l'espai urbà, un ornament, i que, més que una alternativa, seria un fre a la possibilitat que l'art tingui una funció efectiva, constructiva i crítica, un fre a la possibilitat de recuperar l'espai públic de la metròpolis com a lloc social des d'on es pot proposar el desenvolupament d'una cultura crítica amb la qual replicar al discurs establert i vincular l'expressió a la pròpia comunitat.

Ja al principi, «Deseo» ens va comportar un canvi en la manera de fer, un gir, un trasllat del taller o de l'estudi al carrer. Hem estat, abans que res, experimentadors, i hem hagut de ser increïblement mòbils, creativament mòbils, canviar de terreny i canviar de territori de manera contínua. Hem vist el vell problema de l'art i la vida com es transformava en el problema de l'art en la vida. I hem reorientat l'art, el nostre art, perquè aquest utilitzés com a mitjà la producció industrial i el suport publicitari per ser exposat. Un art que, un cop perduda la seva autonomia, es vincula en el procés creatiu a altres disciplines com la sociologia, l'urbanisme, la història, el disseny, la publicitat.

Les 140 imatges diferents que componen «Deseo» es dispersen pel paisatge urbà utilitzant les plataformes usuals, fins i tot les estratègies pròpies del món de la publicitat. Totes aquestes imatges que componen «Deseo», la força expressiva de les quals rau en la seva nuesa, tenen alguna cosa de familiar, de quotidià, de proper, fins i tot d'improvisat i instantani, de domèstic, com si fossin susceptibles de ser incloses en un àlbum de família. Responen a un fórmula molt senzilla, «imatge + missatge», el retrat d'un ciutadà contemporani escollit a l'atzar a la ciutat, més un dels seus desigs enunciat per ell mateix. Aquestes imatges teixeixen, amb el mateix espai de la intervenció, una obra, visible i invisible alhora, en contrast amb la rutina urbana quotidiana habitada per altres rètols, altres banderes, altres signes gràfics i altres anuncis en altres aparadors, la publicitat frenètica i colorista de tots els carrers..., els cartells, els aparadors, les façanes, les tanques, els autobusos, els canals de televisió..., la publicitat frenètica i colorista de tots els carrers.

Per a l'home contemporani no hi ha cap refugi que sigui equivalent al refugi que li ofereix la publicitat. La publicitat és aquest món a part, aquest altre món poblat d'éssers feliços, homes seductors i audaços, dones sense complexos i alliberades que causen sensació. La publicitat -de primer ho va ser la naturalesa, després ho va ser la ciutat- és ara casa nostra. No anem a comprar al món de la publicitat; a la publicitat hi anem per instal·lar-nos-hi com qui va a la llar-dolça-llar. La publicitat no pretén vendre'ns res, sinó regalar-nos les coordenades precises per existir. Aquest és el primer mòbil, el més important, del missatge publicitari: el propòsit organitzat i sistemàtic d'imposar una ideologia concreta a la qual l'individu es va adaptant fins a perdre, un cop ja ha perdut la consciència del real, tota capacitat de crítica o de reacció. Al capdavall, la publicitat és, descaradament, la filla directa de la propaganda ideològica, divulgada des d'una classe i per una classe dominant posseïdora no tant dels mitjans de producció sinó dels mitjans de comunicació, els canals de difusió, els codis i les modalitats de descodificació, i dirigida a una classe dominada que no es pot aïllar del seu missatge i que al final només és un còmplice del seu propi sotmetiment, com a través d'una mena de pràctica d'una disciplina de la humiliació.

Al final, amb tant de bombardeig incansable de missatges i imatges, amb tant d'«impacte» -se'n diu així en l'argot televisiu- visual i sonor, l'home contemporani ha perdut la parla i ha perdut el rostre i ha perdut el cos. La llibertat, enmig de l'opressió sorprenent a la qual és sotmès diàriament i quotidianament l'individu, és una il·lusió fatal que nega tota disposició crítica. Qui pot fonamentar la seva llibertat en la capacitat d'elecció entre una marca de sabates d'esport, de compreses, d'aftershave o de musclos en llauna amb salsa, o qualsevol altra; entre una telenovel·la o una altra; entre una informació meteorològica o una altra? Principi de llibertat en les nostres democràcies? Il·lusió fatal? Bombó amb verí? La fotografia comercial, amb les seves eternes lloances a l'eterna joventut i a un cànon de bellesa convencional, ha comportat una influència decisiva en com veiem els nostres cossos -més que en com hauríem de veure'ls- i ens ha situat en una recerca exaltada d'imatges externes en les quals ens puguem reflectir i reconèixe'ns-hi, com qui es reconeix en la imatge deformada que ens torna mil vegades la Casa del Miralls d'una fira. La publicitat, aquest espai contemporani que té com a destí la creació i la difusió del nou poder econòmic que regeix el món, ha fet de l'home una unitat de consum que en darrer terme és incapaç de desitjar el que compra, i que més aviat compra el que li han ensenyat a desitjar.

És sorprenent, d'una sorpresa d'escàndol, com els missatges publicitaris se sobreposen uns sobre els altres, com se succeeixen vertiginosament uns darrere els altres en aquesta nova Babèlia contemporània, destruint el llenguatge en la seva expressió més immediata i millor: la conversa, l'intercanvi de paraules i discursos. El llenguatge ja no és més que simple comunicació, la paraula designa, ja ha deixat de significar, la parla ja no la formen les paraules pròpies sinó les impròpies, les paraules d'altres, d'aquells que tenen el control sobre els codis que difonen. Parlem les seves paraules -cegament repetides, ràpidament difoses pels mitjans propis de la publicitat-, som la insospitable encarnació dels seus eslògans, l'altaveu dels seus lemes; els seus anuncis contaminen les nostres expressions quotidianes. Qui no ha fet «un Kit-Kat» alguna vegada, i no és que mengés una xocolatina? Qui no s'ha sentit mai temptat de fer «la prova del cotó»? A qui no li han rimat mai un «què tal?» amb el fàcil rodolí d'un anunci d'aspirines? Algú sap què volen dir aquestes paraules? Són buides, darrere d'aquestes paraules no hi ha cap veu, són paraules innecessàries, soroll imparable i ensordidor al qual sembla que haguem decidit d'acostumar-nos.

L'art, tornem ara al que apuntàvem al principi, hauria de ser una alternativa conscient per escoltar el to perdut de la nostra pròpia veu i el so del silenci que hem oblidat, una possibilitat conscient de reprendre la paraula i des d'aquesta proposar el desenvolupament d'una cultura constructiva, efectiva, crítica, de reacció, on «artista», «compromís» i «treball» no fossin independents d'una certa responsabilitat social, a més d'una afirmació d'un pensament i d'un fer veritablement insubmisos. Tot i que, veient el panorama general, hi ha molt poques taules de salvació en aquest mar actual de la creació artística, on proliferen els discursos «construïts» sobre la tendència simple d'un art «transgressor» que es converteix en l'art de l'acumulació de «transgressions», com qui diu l'art de l'acumulació de nimietats; o sobre un conjunt d'experiències pròpies presentades, còmodament, com inevitables mitologemes, buides mitologies del jo mancades d'interès i mancades de valor; o sobre la impermeabilitat de discursos polítics reduïts a pura retòrica i automasturbació. No, per aquest camí no anem bé..., no anem gens bé.

Almenys siguem conscients de quina és el combat que hem de lliurar. «Deseo» és també aquest intent de presa de consciència, no és només un itinerari, ni és només una intervenció efímera, ni és només un bell gest; és l'entusiasme que ens ha dut a implicar-nos en l'acció -nosaltres, els que ens han deixat en préstec el seu temps, la seva imatge i els seus desigs, els que han col·laborat d'una manera o d'una altra directament o indirectament-, és la passió que ha embellit cadascuna de les instantànies i cadascuna de les preses, és la sensació de participar activament en un moment contemporani concret, és una cartografia del desig i és una campanya, és les múltiples trobades i tots els passeigs, és el procés del treball d'un any i és aquestes línies. «Deseo» és, també, una manera de dir que l'art no es pot dissociar del moment històric que li toca de viure, que ha d'avançar paral·lelament als esdeveniments i incorporar-se a la batalla social i política -que sempre n'hi ha-, per convertir-se, d'aquesta manera, en un art agitador i en un art agitat.

Ens agradaria en aquest punt, agraïts com estem, reconèixer la col·laboració de tots els que ens van deixar els seu temps, la seva escolta, els seus rostres i les seves paraules. A alguns els vam trobar, com nosaltres, passejant; n'hi havia d'altres que buscaven feina; altres anaven de pas; altres pidolaven, alguns els vam anar buscar a casa seva, a la seva botiga, al seu lloc de treball...

És curiós com, ara, després d'un any, en passejar de nou per la ciutat, un té un estrany sentiment de familiaritat i va reconeixent en diferents llocs rostres diferents i diferents desigs. Ells són encara a la ciutat, d'altres ja se n'han anat, potser tornaran un dia; és la mateixa ciutat un temps més tard.

Consol Rodríguez
Eugeni Güell

Els nostres temps porten les relacions entre l'artista i la ciutat a la màxima intensitat. Així, l'art pot ser un bon termòmetre per saber el que desitgen els ciutadans, i encara més, per aconseguir que ells siguin els protagonistes d'espais que generalment no poden ocupar i que en molts casos els són inaccessibles.

Aquest és, entre d'altres, l'objectiu de «Deseo». Un projecte que també proposa treure l'art a la plaça pública. La plaça pública com a espai públic i, al mateix temps, com a espai on es debat la cosa pública. En aquest sentit, «Deseo» assumeix l'extensió de l'art cap als assumptes ciutadans i concedeix protagonisme a 140 persones que travessen la ciutat amb els seus somnis i les seves realitats.

Aquesta és la idea que persisteix sota aquest projecte, en què l'art, la vida, la política i la societat van de bracet i mostren els acords i les diferències que es generen.

Això que des de sempre hem anomenat compromís de l'artista assumeix aquí una de les seves finalitats més nobles, que consisteix a passar el protagonisme als que habitualment no el tenen i a fer visibles els qui habitualment no ho són o integren, senzillament, les estadístiques més fredes.

Aquest és, en tota la seva magnitud, un art ciutadà. És a dir, un art protagonitzat per la ciutat i pels seus habitants.

Joan Clos
Alcalde de Barcelona

DESIG

La nova proposta que La Virreina Exposicions presenta a la Capella, espai dedicat a mostrar les experiències d'artistes emergents, aquesta vegada ens incita a sortir de la sala i a passejar-nos pels carrers de la ciutat, on trobem l'autèntic espai expositiu de «Deseo».

Sota el guiatge de Consol Rodríguez i Eugeni Güell, «Deseo» ens suggereix una nova geografia urbana, un plànol de la ciutat amb 140 nous punts d'interès, on art i ciutat, artistes i ciutadans es fusionen en una sola presència, i se situen tots ells com a protagonistes i com a espectadors alhora.

L'objectiu de La Virreina Exposicions d'explorar la relació directa entre els artistes i la societat s'acompleix així doblement: l'entorn social, l'àmbit urbà, no és aquí només un factor condicionador sinó que es converteix en escenari i autèntic protagonista de la creació artística; l'artista no es presenta només com a creador, sinó també com a espectador i testimoni d'aquesta realitat urbana.

Ferran Mascarell
Regidor de Cultura