Domestic
Immersos en el collage de la vida postmoderna i en la dissolució centrífuga de la globalitat, veiem sorgir un moviment centrípet: la necessitat de nodrir i reafirmar la identitat com a nucli de permanència. Les noves tecnologies permeten mantenir relacions amb un cercle cada vegada més vast d’individus, cosa que provoca un estat de saturació social. Actuem en els complexos escenaris de la vida quotidiana amb lògiques flexibles, i som alhora productors i productes de diverses relacions socials. En aquest procés té lloc un canvi profund en la nostra manera de comprendre el jo en què predomina la multiplicitat de llenguatges incoherents i desvinculats entre si. Sorgeix un estat «multifrènic» dins el qual l’individu arrossega un farcell cada cop més gran de dubtes i irracionalitats, i en el qual queda traçat el camí per a l’ésser postmodern.
A «Domestic», la fragmentació de l’ésser s’evidencia en la divisió de la imatge, en l’asserció de diferents punts de vista simultanis i en l’artificialitat de l’espai en el qual transcorre l’acció; es qüestiona, fins i tot, la idea tradicional i unívoca de representació. Jaume Parera compon la realitat gairebé com una pintura i estructura la peça en dues parts: a la zona superior figuren el cap i el tòrax del personatge -l’espai mental-, on sembla que la música es bressoli; a l’eix horitzontal del terra se situen els peus, entre el sediment de l’acció, on fan ressonància els objectes caiguts. El cos, anònim i desordenat, construeix una nova identitat al si de la vida quotidiana, tot recreant les narracions mítiques ja existents.
En l’àmbit domèstic, familiar, veïnal, laboral, la persona assumeix, d’una manera més o menys conscient, aspectes definitoris de la seva pròpia identitat col·lectiva. Així, la reflexivitat del jo s’estén al cos físic, entès com una part d’un sistema d’acció, organitzador de la identitat i símbol del cos social. El protagonista transita per la seqüència d’un relat infinit en què l’acció no progressa en sentit narratiu; subjugat a una metamorfosi eterna, rebutja vestidures anteriors, que cauen desordenadament a terra. Dins el refugi domèstic, l’individu engendra una altra aparença que torna a definir la seva posició en la societat, manlleva fragments d’identitat de qualsevol origen i els manipula a voluntat.
Jaume Parera capgira els objectes, els sons i les accions: el personatge substitueix el color i la tovor de pertinences recents per la rigidesa monocroma de les pinces, cosa que li provoca un cert patiment i el priva de qualsevol mostra afectiva. Crea una màscara fraccionada i dota aquestes pinces, a la manera duchampiana, d’una nova significació.
Si el concepte de persona neix, segons alguns autors, en el context del teatre en dignificar la paraula próposon (màscara dels actors grecs que portava adossada una mena de megàfon [aparell] que feina ressonar la veu), l’accepció del terme s’inverteix quan la màscara, juntament amb la pell, actua com si fos l’única prolongació del cos i planteja altres possibilitats de relació amb l’exterior. D’aquesta manera, es dilueixen novament els límits entre l’objecte i el subjecte, i la careta «pinçada» esdevé una feble cuirassa que alhora amaga i protegeix el cos i té la capacitat de transmutar la identitat del portador, en un joc imperceptible d’ocultació i revelació.
Dolors Juárez