El paisatge més pròxim
El paisatge més pròxim a nosaltres sempre és fronterer, ja que es forma tot just a partir d'on acabem: en el límit de la nostra pell, en el llindar del que percebem, a la vorera del pensament últim, en la contigüitat d'aquella emoció o aquest sentiment, en la ressonància d'aqueixes paraules... I com passa en totes les geografies del món, les fronteres són un lloc sense nom definitori, sense distinció ni propietat útil. Són inicialment terreny de ningú. És a dir, és en aquest territori, sovint difícil de confinar, i on no resta clar l'espai que és més dels altres que nostre, on els éssers humans desenvolupem els nostres jocs favorits: els de projectar-nos i construir-nos com a identitat, els de definir-nos com a diferents. És on els fets creatius prenen mesura i es produeix el millor de nosaltres. Som on acabem i en allò que acabem. Tatuem l'embolcall que ens rodeja dels signes propis com a segell de propietat territorial.
El paisatge més pròxim, "l'espai fronterer", sempre és un terreny en procés de canvi: passa de la indefinició més extrema a la identitat més diferencial, i configura una nova circumscripció cada cop que ens determinem en aquelles imatges, objectes o espais produïts. Modifiquem la nostra extensió i els nostres límits en donar nom a aquells terrenys que eren apàtrides i que ara, tot just, hem fet nostres: i és d'aquesta manera com alterem la geografia del jo en definir les fronteres entre nosaltres i els altres, en ser creatius amb el paisatge més immediat i en modificar la geografia urbana aliena.
El paisatge més pròxim recull una experiència sensible i plàstica que, superant la primera fascinació per allò més fàcilment reconeixible, és a dir, el propi cos, les memòries més genèriques, l'experiència més propera..., determina la immediatesa i hi dóna forma: així veurem dibuixades les muntanyes que formen els vestits sobre els nostres cossos, les línies traçades pels rius que fa la nostra suor sobre la tela, el bosc de gerros que contenen els records, els recorreguts per les rodalies del nostre habitatge, o la manera com paralitzem i congelem la nostra mirada en allò desitjat... Experimentarem com es formalitza un paisatge que es confon amb l'epidermis, amb l'alè, amb el vapor del cos en transpirar, amb tot allò més pròxim i íntim. És aquest tarannà el que aglutina les produccions que podem veure en El paisatge més pròxim, en el qual concorren tant la voluntat de donar identitat a la frontera del nostre ésser com els dubtes, i si més no el distanciament, envers tot allò que escapa de la individualitat per construir les preocupacions col·lectives; ja que és clar que la matança de perspectiva per veure esperances en un paisatge llunyà ens situa en la proximitat, en una relació més íntima i privada, en la frontera del nostre ésser , en el llindar amb l'altre.
Jaume Barrera