The end of...
Pol Esteve (Barcelona, 1981) és llicenciat en arquitectura per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC). Per aquest motiu, el seu treball artístic apareix vinculat a l’àmbit arquitectònic com una exploració de l’entorn físic i, a partir d’aquest, emprèn una reflexió sobre el significat de la forma. Al començament de la seva trajectòria va realitzar diversos projectes d’investigació en col·laboració amb Marc Navarro en els quals van establir com a paràmetre d’estudi la funció de determinades formes arquitectòniques en un context social. Entre aquests projectes cal esmentar Atles de plantes (2006 i 2008), que va analitzar una xarxa d’espais de trànsit col·lectiu inscrits en el teixit urbà de Barcelona (cambres fosques, espais tancats per a caixers automàtics, emprovadors i nínxols de cementiris) com a espais públics d’ús individualitzat que, contradictòriament, produeixen pràctiques inscrites en sistemes altament ritualitzats de construcció social, i Taller Poble Sec (2009), que, a partir d’una dimensió projectual, qüestionava la relació entre arquitectura i forma des d’una perspectiva contemporània.
En aquesta ocasió, Pol Esteve presenta de forma individual el projecte The End of... [La fi de... ] a l’Espai Cub. L’obra consisteix a traslladar una estructura lingüística al món de l’experiència sensorial. Concretament, es tracta de convertir el text “The End of the Classical: The End of the Beginning, the End of the End” de l’arquitecte i teòric nord-americà Peter Eisenman (Newark, Nova Jersey, 1932) en una arquitectura feta de llum, so i temperatura. Pol Esteve proposa passar del llenguatge a l’objecte mitjançant la dicotomia entre “construcció mental” i “construcció física” present en tota la història de l’arquitectura. Pol Esteve ha escollit l’assaig de Peter Eisenman precisament perquè parteix d’una “estructura” molt difosa que parla de l’arquitectura mateixa com a text.
El procés d’anàlisi i síntesi (tant del significat com de la morfologia) per traslladar l’escrit a un dispositiu arquitectònic produeix l’emergència de sistemes profunds del pensament. D’aquesta manera, l’artista estableix un sistema de treball analític intuïtiu (encara que de metodologia estricta) que es basa en l’esquematització gràfica. D’altra banda, el transvasament del text a una construcció sensitiva implica el pas invers al salt lingüístic que va tenir lloc en l’art i l’arquitectura durant la segona meitat del segle xx. Per implementar la composició d’aquest projecte a l’Espai Cub, l’artista empra els recursos tecnològics propis de les discoteques (focus, aparells d’efectes especials, altaveus, etc.), i col·loca aquestes petites màquines en una espècie de paret-prestatge a la vista de l’espectador. La visió externa d’aquests gadgets o dispositius remet a l’ús que s’ha fet de la tecnologia en el discurs arquitectònic del segle passat, alhora que ens convida a entrar a l’Espai Cub, on el seu funcionament fa que l’espai adopti una estètica disco/caixa negra.
Evidentment, The End of... ens posa a prova com a espectadors. En endinsar-nos en aquesta abstracció rotunda podem convertir la nostra percepció en una coneixença immersiva de la complexitat de l’engranatge edificant de l’obra (com davant les composicions de John Cage en l’àmbit de la música) o, en cas contrari, situar-nos en un pla eminentment sensorial, on l’obra es converteix en un lloc d’experiència per als sentits –tot i que la peça tingui una dimensió conceptual molt més àmplia. Encara que la voluntat de l’artista pogués pretendre que el visitant donés sentit a l’obra des del seu plantejament conceptual, el més probable és que aquest només sigui capaç d’entendre-la parcialment. Però quedem-nos amb la idea primera de la qual hem parlat. Què succeeix quan un text es converteix en una experiència estètica? O, si anem més enllà, quina és la relació entre “projecte” i “objecte”? Significaria l’emergència de l’objecte la destrucció del “projecte”?
Col·laboradors