Escola Massana: Estat de la qüestió

Hi he donat voltes i més voltes i no acabo d’estar segur que realment ens entenguem. Què vol dir estat de la qüestió? De què, o de qui, tractem de saber l’estat en aquest moment, i per què?

El més lògic, sembla, és pensar que l’estat de la qüestió s’ha d’entendre en el sentit de no fer fantasies sobre una falsa realitat, veritable o substancial, que no existeix o, també, en el de manifestar que l’estat de la qüestió és al menys tant veritable o substancial com una suposada situació ideal. I que la qüestió no és altra que saber l’estat de l’Escola Massana, atès que totes les obres presentades a l’exposició són fetes per alumnes d’aquesta institució.

Així doncs, és ben clar que l’estat de la qüestió és una presentació de l’estat de l’Escola Massana en aquest moment. O plantejant d’una altra manera: quin és l’estat actual de l’Escola Massana? L’estat que podem veure en aquesta exposició.

El que té de dolent aquesta interpretació, però, és que enunciar-la és una bajanada. I els hi diré per què penso això. Com va dir Martin Heidegger, aprendre és una forma de prendre en la qual el qui pren solament allò que en el fons ja té. Ensenyar, doncs, és un deixar aprendre. Així, prendre només el que proposa el mestre o l’escola no és aprendre. Per tant, independentment de la major o menor qualitat del que mostra aquesta exposició, al qüestió no pot ser l’escola. Ben al contrari, la qüestió han de ser les obres i el que aquestes diuen de la capacitat individual d’aprendre dels seus autors, cosa que no solament té a veure amb l’ensenyament sinó, també, amb la creació, amb l’art i amb el món, amb la voluntat i amb la reflexió, amb la il·lusió i amb la desil·lusió, i amb l’existència, coses totes que transcendeixen, afortunadament, la realitat d’una escola, l’estat de les coses de qualsevol escola.

És per això que l’estat de la qüestió no s’ha d’entendre, de cap manera, com a resignació o fatalitat. Ben al contrari, la sort de tenir uns alumnes amb una gran capacitat d’aprendre i la sort de poder aprendre mentre els ensenyem ens obliga a fantasiar sobre una situació ideal. Si, com s’ha dit el que desfà l’estranyesa inicial, la intuïció, la cavil·lació que mena a la reflexió i al coneixement, és l’admiració, hem d’agrair a molts dels alumnes de l’Escola Massana d’haver-nos admirat amb les seves obres.

Els qui ara exposen tenen el dret de fer-ho per mèrit propi. Artistes o artesans, dissenyadors, tant se val com en diem en aquesta ocasió, tots són mereixedors, per la seva generositat amb nosaltres, d’aquesta oportunitat de posar les seves obres a la consideració del públic. Han estat i estan aprenent el treball més difícil de la construcció: donar forma a allò que revela un ordre i una organització, tant si es útil com si no, tant si es pot explicar com si no, mitjançant l’enteniment, tant si és agradable com si no, tant si produeix plaer com si no. Les seves obres responen a l’únic impuls del qual pot néixer l’art, fer-les independentment la seva rendibilitat, perquè sí, per gust, amb delicadesa, amb gràcia.

Aprenents del difícil ofici de poeta que s’han guanyat, i han guanyat per a nosaltres i per a l’Escola Massana, el dret a aquesta <<cambra daurada>>.