Especies de espacios. Extensions i metàfores de la fotografia contemporània al Perú
El projecte d'aquesta exposició arrenca de l'interès suscitat per algunes mostres de joves fotògrafs peruans a Lima, l'Havana, Nova York, París, Madrid, Barcelona i València, a partir de les quals, de manera individual, es va començar a insinuar l'existència d'una nova generació d'artistes que treballen amb el suport fotogràfic des d'una perspectiva experimental.
Comença, doncs, a ser un fet la consolidació d'una "nova fotografia" al Perú protagonitzada pels més joves, que treballen amb el paisatge, la realitat social, el document, el testimoni, la memòria, l'exotisme i altres variants no solament de la fotografia sinó també de l'antifotografia.
Hi ha un element comú en tots els artistes de la mostra: el fonament experimental i conceptual que dóna origen als seus treballs amb l'objectiu primordial de potenciar al màxim la capacitat d'invenció de la fotografia. A cap d'aquests fotògrafs no l'interessa la reproducció de la realitat tal com es manifesta o es veu, sinó la mateixa producció de realitat sense referents: formes, superfícies, volums i espècies d'espais es converteixen en objecte de desocultació per a l'ull de la càmera, la sensibilitat de la qual sembla que s'accentua en aquest procés descodificador de la immediatesa del que es veu.
El redescobriment del llenguatge fotogràfic al Perú, que té les arrels en una sòlida tradició fotogràfica, ha repercutit en el desenvolupament de l'art contemporani del país, cosa que es percep sobretot en el domini de la instal·lació i del vídeo. En aquest sentit, l'ingrés del Perú en els circuits internacionals d'art contemporani s'ha aconseguit recentment gràcies a la participació d'alguns d'aquest joves fotògrafs.
Els paisatges de Luz María Bedoya s'identifiquen amb els deserts costaners, arran d'un recorregut, d'anada i tornada, des de Lima fins a l'extrem nord del país, i a l'inrevés, des la mateixa ciutat fins a l'extrem sud.
Morgana Vargas Llosa és una de les artistes més joves, però ja té una trajectòria sorprenent en la qual la investigació del suport fotogràfic és impensabñe per aconseguir els efectes que ella espera. Parteix de mons reals, gairebé domèstics per la seva proximitat. De Lima a Kosovo, l'artista recorre el món, tot i que resideix a Espanya.
L'exotisme de les imatges de Michael Tweddle es basa en les superposicions d'elements animals o vegetals sobre un nu de dona, cosa que constitueix sense dubte un exemple de la diversitat de plantejaments de la fotografia al Perú.
Sol Toledo, que ha adoptat la fotografia com a evolució de la seva escultura, també mostra imatges que conviuen amb la immediatesa de la quotidianitat tal com es presenta en els ulls, pertanyents als rostres absents dels membres de la seva família, que són raptats per la càmera i revelats sobre unes gases blanques.
La fotografia compromesa de Milagros de la Torre desborda qualsevol classificació pel que fa a la qualitat estètica i artística de les seves imatges. El treball presentat en la mostra reprodueix els fragments de tres cossos de "desapareguts" sota la tenebrosa il·luminació de la mort.
María Cecilia Piazza inventa una finestra, la de la seva casa de Nova York, que separa un interior sense llum, mirall de la seva pròpia foscor, d'un paisatge urbà la perspectiva del qual es prolonga indefinidament.
Anamaría McCarthy es pren com a subjecte i objecte de la seva obra, i dirigeix excepcionalment la mirada cap a ella mateixa. Allò que segresta l'ull de la càmera són figures i coses que cohabiten en una memòria que no renuncia al seu passat i que no accepta la mort. El seu primer vestit, unes sabates i els retrats de la seva àvia són els elements essencials del seu equipatge.
Els mapes del Perú de Flavia Gandolfo, obtinguts fotogràficament dels dibuixos continguts en quaderns escolars, esdevenen un símptoma significatiu d'aquesta territorialització del lloc, que no es deixa classificar i que, no obstant això, amplia la seva significació paradoxal.
Menene Gras Balaguer