Fine Cherry

La primera ballarina a portar les ensenyances d’Isadora Duncan i el seu estil de danses lliures a Catalunya es deia Josefina Cirera, també coneguda com a Fina Cirera, un nom que, si es tradueix literalment a l’anglès, seria… Fine Cherry.

No se sap gran cosa d’aquesta ballarina, amb l’excepció que a principis dels anys trenta va fer una gira pels teatres romans amb la Banda Republicana com a protagonista de les tragèdies gregues Electra i Medea.

El cas és que el nom en recorda un altre del qual sí que se saben moltes coses: Cherry Vanilla, una gran dama infame del punk dels anys setanta, que va passar de groupie a actriu fetitxe de Warhol a la seva obra de teatre Pork, va treballar com a publicista polèmica per a Bowie (amb tàctiques de màrqueting tan punks com oferir mamades a qualsevol DJ de Nova York que el punxés) i va acabar traient el seu propi disc, Bad Girl.

Què passa si barregem un moviment de dansa lliure amb una estètica punk? O viceversa: un moviment punk descontrolat dins d’una estètica modernista o de mitologia grega? Què passaria si aixequéssim el cos grecoromà renegat de les catacumbes i el vestíssim de modernitat?

Explorant aquestes dues estètiques en creem una de nova, que es manifesta en un cos-(des)concert. Oferim la nostra dansa com un sacrifici humà que estira les rodes de la història i després és arrossegat sota seu. Utilitzem el cos com un arxiu en viu de la representació de la forma femenina, des de Boadicea fins a Beyoncé, subvertint els ideals de la bellesa corporal establerts en l’art, la moda i la cultura popular des dels romans fins als romàntics per qüestionar la nostra visió col·lectiva actual. En comptes de seguir l’última tendència de portar la dansa als museus, volem portar el museu a la dansa per pertorbar-ne i renovar-ne la gramàtica. Com les deesses del Partenó al Museu Britànic, estem desplaçades i despullades del nostre context natural i col·locades sota el punt de mira del públic per ser objecte d’escrutini i de meravella. Fins al punt que la polèmica sobre com s’ha de presentar la forma femenina a la societat contemporània, entre burkinis i bosses Birkin, és tan exagerada que una cosa tan estúpida, sense sentit i surrealista com posar-se un tros de pernil dolç a la cara (tranche de jambon) pot convertir-se en un reclam polític d’alta sensibilitat i potencialment molt ofensiu.

Però, és clar, no és la nostra intenció ofendre ningú amb les nostres desfiguracions. En el fons, Fine Cherry no és res més que un joc de paraules. En el fons, Fine Cherry és una excusa per pintar-se de color daurat, tenyir-se els cabells de color fúcsia i friquejar. En el fons, Fine Cherry és un reclam a la llibertat personal en un paisatge postapocalíptic.

Volem muntar una gran festa bacanal grecoromana pop-punk-glam-trash-glitch com a forma de resistència a l’ocupació i la colonització de la poètica corporal per part del capitalisme, en un homenatge a la llibertat del cos i un reclam del seu poder transportador com a portal als grans misteris de l’art. Una col·lecció d’arxius perduts del futur. El postapocalipsi és una condició psicoestètica. Jonquis estètics en situació de sobredosi. El kitsch és el nou rococó.

“Hello, daddy. Hello, mom.

I’m your ch-ch-ch-ch-ch-ch-ch-ch-cherry bomb!”

The Runaways, 1976

Les Brontë és un duo artístic afincat a Cadaqués, casa del diví Dalí, i format per la ballarina Victoria Macarte i l’artista tèxtil i visual Rosa Tharrats. Les Brontë es van conèixer el 2011 treballant en la pel·lícula Història de la meva mort, d’Albert Serra, on la llum de Casanova es troba amb la foscor de Dràcula. Omplien les hores fora de pla pels castells de França i Transsilvània jugant amb el vestuari d’època i fent petites performances per entretenir els actors en espera. D’allà ve la inspiració per tirar endavant un projecte artístic col·laboratiu, i el sobrenom de “Les Brontë”.

Han portat el seu projecte estètic Neotaxidermia des dels seus orígens, a Berlín, fins a Barcelona i fins a indrets de l’Espanya profunda sota projectes de comissariat del grup AADK.

La seva obra s’expandeix per la dansa, la performance, la moda, la música, el vídeo, la instal·lació i les arts visuals, d’una estètica primordial transposada a l’era digital. L’obra evoluciona, però es basa en aquest concepte de “neotaxidèrmia” com a transferència d’imatge o essència, restes tangibles d’idees o records. Ho fa capturant la “retromania”, apropiació cultural i propagació salvatge de tendències d’avui amb elements visuals i vius de performance com el folklore del nostre temps. Ciència-ficció d’època. Una col·lecció d’arxius perduts del futur. El postapocalipsi és una condició psicoestètica.