Gustavo Marrone - Jaume Parera

En vista d’alguns esdeveniments manifestats en l’escena artística de forma prou ostentosa en aquests darrers anys i que han dut a qüestionar notablement no tan sols l’obsessiva dedicació d’alguns artistes a l’aparell únicament formal de la pràctica artística sinó que també ens han empès a qüestionar la mateixa essència i configuració de les arts en la societat contemporània, els seus mitjans i les seves finalitats, gairebé podríem col·legir que l’activitat creadora que ens interessa essencialment i la que fa circular els mecanismes evolutius genèrics d’una manera efectivament dinàmica és una qüestió que es presenta i que potser només així s’ha de presentar profundament vinculada amb els dispositius que ja en anteriors ocasions hem anomenat com els de l’esfera de la subjectivitat, entenent per això tots aquells dominis que fan que l’ésser humà sigui considerat com a tal en la parcel·la de l’art i que posi de manifest els processos creatius i la pròpia existència no han de ser tan denotatives per caure en aspectes de caire merament autobiogràfic però sí prou potents i reals per adonar-se que, efectivament, són dos elements indestriables i necessàriament interdependents, immersos en uns processos d’interafectació contínua que fan que totes dues qüestions es nodreixin l’una a l’altra d’una forma visiblement encadenada.

Dins dels diversos processos convulsius que l’escena artística actual ha experimentat de manera capital en el darrer decenni, i juntament amb aquesta recuperació dels dispositius més elementals de la privacitat aplicada a la creació, alguns dels sotracs més significatius s’han fonamentat en l’intent de dissolució de les fronteres de les disciplines artístiques o, si més no, en el qüestionament de la seva mateixa essència i en el trasllat dels seus recursos específics cap a terrenys més o menys nous o, com a mínim, cap a àrees tradicionalment decantades dels grans sistemes establerts: l’àmbit des del qual més s’ha convulsionat el concepte general de les arts ha estat, sense dubte, el de la tridimensionalitat, amb Emblemes (Les imatges tancades i el cel sobre la terra) unes requalificacions i unes restitucions d’indubtable transcendència històrica, i els efectes de les quals comencen a experimentar-se de manera completament innegable ne aquests darrers temps. Per contagi, i lògicament, la investigació duta a terme en d’altres sectors de les arts actuals també ha propiciat canvis de lloc i d’evolucions dels conceptes.

Com és el cas de la pintura: per projecció i contagi, el treball realitzat en aquest àmbit concret ha comportat també una adaptació d’altres conceptes vinculats o dependents directament d’ell, com ara els de representació, la idea de l’autoria, el treball de la imatge, la importància del suport o de la noció d’especificitat. Des d’aquesta òptica complexa i canviant, convulsa i evolucionada, l’obra de Gustavo Marrone i de Jaume Parera, cadascun des de pressupòsits ben diferents i des de mitjans també oposats, acaba per arribar a unes conclusions força similars, situats tots dos artistes en un àmbit especulatiu molt emocionant i estimulant i referit exclusivament, a més, a la pràctica de la pintura com un fenomen artístic dotat d’indubtable especificitat -encara que sigui per poder rebatre-la i profundament vinculat amb els avatars de la pròpia existència i de la pròpia situació de l’artista en aquestes darreries de segle.

La pintura de Gustavo Marrone ens mostra una idea tancada de la representació construïda a partir d’unes certes dosis d’ironia però amb la convicció de presentar un repertori d’imatges connectades entre si com en una cadena i fonamentades en una recurrència lingüística molt important, i a partir de suposicions d’índole notablement subjectiva. En aquesta sèrie d’imatges tancades, per mitjà de la metàfora, de l’al·legoria i de l’al·lusió, la voluntat expressiva es manifesta com un univers potent i clarificat que es tradueix en un quadre simbòlic en el qual cada element funciona a partir d’unes instàncies significants elaborades per l’artista, més enllà de les òbvies significacions que en alguns casos poden semblar fins i tot excessives, però que de tant evidents acaben per donar la volta sencera. Com en el discurs de l’analista, en aquesta obra hi és present una idea central que podríem qualificat com el de perpetu retorn, és a dir, que cada imatge, a part del seu potencial significant, elabora una part del discurs de tal manera que sempre acaba per reaparèixer d’una forma molt similar, amb els mateixos valors i amb una aparença força semblant, com si es mantinguessin les estructures morfològiques adaptant-se a les canviants estructures sintàctiques. L’obra de Gustavo Marrone més que l’obra, un discurs que parla de la condició humana potser fins i tot de la seva però sense el tremendisme grandiloqüent dels autobiògrafs o dels predicadors: esdevé en aquest sentit, una obra que parla els estadis en virtut dels quals l’home es pot situar en el món, a partir d’un ús de la pintura en el seu aspecte més mostratiu tot i que menys narratiu i pensant potser que és un instrument la importància indubtable del qual radica precisament en la seva notòria accessibilitat hermenèutica. El seu treball, basat en la contundència d’una sèrie d’imatges que acaben per resultar força properes en virtut precisament de la seva procedència, es situa en l’ordre de l’especulació de la subjectivitat: imatges tancades, hermetisme, desdoblament, presència del cos, dispositius visuals tots ells indubtablement emparentats amb una concepció de l’art que va més enllà de la mera situació visual o d’una simple especulació formal.

L’obra de Jaume Parera, al seu torn, situada encara en uns estadis una mica incipients pel que fa als seus processos d’investigació tot just engegats, suposa una incursió molt potent en el terreny de la pintura entesa des de la seva desmaterialització formal o des de la seva rematerialització funcional: qüestionar-se quina és l’essència última de la pintura, quins són els seus mitjans i objectius més o menys tradicionals, quins els seus recursos definitoris i com aquests es vinculen necessàriament amb els mateixos estadis de la persona, de l’artista amb la seva trajectòria i amb la seva memòria.

Podríem tal vegada pensar, a la vista del seu treball, en una desviació indeturable cap a la tridimensionalitat des de paràmetres més o menys pictòrics i més o menys coneguts. L’evidència és innegable, però aquesta és una obra que segueix essent fidel als seus principis: una investigació seriosa i una recerca incansable per anar a trobar la morfologia i la sintaxi d’una disciplina que com la pintura s’ha fonamentat tradicionalment en el discurs de la representació i que així està instal·lada a la nostra memòria. Però val a dir que en aquest esmentat procés alternat de desmaterialització formal i de rematerialització funcional, els elements tradicionalment presents en la pintura encara hi són, tot i que lògicament reconsiderats i presentats d’una manera prou diferent per això ens trobem encara davant d’una investigació essencialment pictòrica, igual que els seus continguts representacionals més importants: l’obra de Jaume Parera s’entén principalment des dels mecanismes que activen la memòria, la simbologia privada dels colors, l’ordenació personal de les formes i dels volums, i la idea gairebé obsessiva de la presència el passat i del present en el seu treball la seva pròpia història com a subjecte creador, les seves vicissituds com a artista, com si el temps fos un factor més a l’hora de pensar en al construcció de cada obra i com si l’ordre de les coses, els esdeveniments, dels successos, fos efectivament l’element principal que regeix el món, el que dona sentit i el que construeix el discurs, com si el transcurs del temps, en suma, fos l’equivalent de la mateixa història.

Des de solucions formals força diferents i partint de pressupòsits també clarament diferencials, tant Gustavo Marrone com Jaume Parera ens mostren tots dos una obra que participa, però, de la voluntat de seguir treballant en els dominis estrictes de la pintura, que qüestiona la seva funcionalitat habitual, que parla dels elements de la representació, que en canvia la percepció tradicional, que suposa un abocament dels dispositius de la memòria, que parla de l’eficàcia comunicativa, que es situa en la categoria dels emblemes i els icones, que suscita la reflexió en l’espectador, que no requereix una mirada indiferent o impassible sinó essencialment còmplice i partícip, que fa del temps un discurs personal l’essència del qual, malgrat tot, cal anar a cercar-la en els indrets de la privacitat del subjecte i en els seus necessaris dispositius representacionals. En aquest punt, una vegada més, ens adonem de quin és l’element en el qual radica la importància dels llenguatges de l’art i en el qual aquests es fonamenten per fer-se’ns imprescindibles.