Indisciplines

APM: Com dèiem abans, aquesta és una exposició inevitablement difícil. Especialment difícil pels comissaris que ens hem d’enfrontar a una globalitat heterogènia, raríssima com a conjunt. Penses que la feina del comissari serà la de deixar-se emportar per l’agradable seducció d’un panorama estètic resplendent i absolutament coherent, en el qual el teu criteri suprem matisarà amb subtilesa algunes qüestions obertes i, de sobte, és com si algú t’estigués convidant a entrar; un cop has travessat la porta i et creus a dintre, en realitat està a fora i plou: la pluja és el treball entusiasmat dels alumnes. El treball és vast, divers i sorprenent. Ens cau a ràfegues, com un ruixat, de forma suau o ferotge. El primer que fem és buscar ràpidament aixopluc, i aixopluc és taxonomia (perdoneu-me els excessos metafòrics). I clar, no partim de zero, l’Escola Massana ja té uns calaixos fets: Joieria, Gravat, Disseny gràfic, Escultura, etc. Però aquesta classificació de seguida ens resulta decebedora i poc interessant. A més, hi ha uns quants tallers <<entre disciplines>> que barregen tècniques i processos, i hi ha estudiants obstinats a saltar-se els límits d’allò que se suposa que estan estudiant...

Estem d’acord que hem d’inventar una classificació més suggerent que permeti llegir el món d’aquests treballs d’una manera més arriscada. Potser una classificació com la dels animals que popularitzà Foucault, que cita a Jorge Luis Borges, que, al seu torn, l’atribueix a una enciclopèdia xinesa que un cert Doctor Kuhn hauria tingut a les seves mans (citació que podem estalviar al lector). Aquesta classificació es podria convertir en alguna cosa així:

1. Treballs d’estudiants que treballen en equip.
2. Treballs incomplets
3. Treballs d’alumnes de ceràmica que no fan servir materials ceràmics.
4. Altres treballs.
5. Exercicis que es nota que són obra de dissenyadors.
6. Treballs fets després de 1950.
7. Treballs d’encàrrec.

ABV: Bé, a mi em sembla que el repte és que l’exposició proposi una aproximació als treballs que sigui capaç d’activar diversos estrats de significació en cada un dels objectes. Tot i que la majoria d’objectes que presentem no estan fets només per ser contemplats sinó sobretot per ser utilitzats i consumits i, per tant, seran estudiats des de criteris d’economia de producció, de funcionalitat i potser en algun moment (tant de bo aviat) des de criteris ecològics, tots tenen altres possibilitats de relació amb nosaltres. Sobretot, ara que encara no formen del tot part del sistema de consum, que viuen en una espècie d’estat pre-natal, en un laboratori de proves...

Seria interessant que l’espectador hi pogués establir intercanvis variats, com ho hem fet nosaltres mentre els seleccionàvem. M’agradaria que l’espectador hi trobés aquest registre de comunicació a través del qual és possible conversar amb l’objecte sense necessitat de conèixer a fons els seus codis de llenguatge ni amb la intenció d’apreciar-lo des d’un punt de vista merament estètic. Proposar un intercanvi amb l’objecte que reveli com actua de forma simbòlica i també com vehicula continguts polítics, això és, mostrar-lo perquè reveli els diferents rols que pot jugar quan funciona dins del complex sistema cultural. Al cap i a la fi ens trobem amb un munt d’objectes que volen omplir els nostres espais, alguns fins i tot modelar-los (les maquetes de disseny d’interiors), i intervindran, doncs, de forma determinant en les nostres relacions amb l’entorn i amb els altres.

RAB: Sí, com dèieu, per mi també és difícil comissariar una exposició com aqueta en la qual partim de treballs fets a l’Escola però no volem que sigui l’exposició de fi de curs que il·lustra els diferents programes de cadascuna de les especialitats. Ens hem trobat amb moltes sorpreses. Que les sorpreses siguin, doncs, el fil conductor! Podem proposar una agrupació que no respongui a tècniques ni a processos de treball de les diferents especialitats. De fet, molts treballs depassen la seva mateixa especialitat i també el curs dels estudiants ja que, quan vèiem les obres <<in situ>> en els tallers, en cap moment ens vam interessar per aquesta dada. En canvi, una de les coses que més ens ha sorprès és aquesta capacitat que tenen alguns treballs de proposar una manera diferent de veure el món, més enllà del valor acadèmic dels exercicis. D’altra banda, hem pogut constatar en un gran nombre de treballs unes referències que es repetien: per exemple, la preocupació per investigar la pròpia identitat de l’autor/a, l’interès per la introspecció, la tensió entre el món interior i el defora, el <<jo>> i allò <<altre>>, i també una forta dicotomia entre món rural i món urbà.

ABV: Sí, però a banda del que cada treball pot donar per si mateix, el que em preocupa és com mostrar-lo formant part d’un conjunt i com en aquest mostrar-lo podem oferir una interpretació sobre alguns aspectes de la nostra cultura.

RAB: Potser aquesta exposició pels alumnes podria ser com un assaig general, un ritus de pas, d’iniciació? Potser nosaltres tres també hem de ser indisciplinats com ho són la majoria d’alumnes i professors/es d’aquesta Escola. Indisciplinats en el sentit de conèixer bé la disciplina per a continuació transgredir-la d’una manera creativa.

APM: La voluntat de saltar-se els límits d’una disciplina determinada potser és una cosa que caracteritza una de les maneres de fer l’art de la segona meitat del segle XX. Potser d’aquí a un temps això serà vist com un component estilístic més, de la mateixa manera que ara ja hi ha hagut tota una línia crítica que ha volgut analitzar l’obra de les primeres avantguardes (sobretot en el camp del disseny) des d’un punt de vista estrictament formal i no des de plantejaments ètics, socials o racionals, que semblaven estar en l’origen dels moviments moderns. Potser algú d’aquí a cent anys -si tinguéssim la sort que s’entretingués a fullejar aquest catàleg- trobaria aquesta exposició tant coherent com una exposició de la Werkbund, i tant òbvia com un manifest, però ara...

ABV: Jo no he observat en la majoria de treballs aquesta direcció interdisciplinària d’aquestes últimes dècades ni la necessitat de sentir-se debatre en les incerteses i ansietat de l’època. Excepte en algunes opcions, com les propostes de joieria, on en el plantejament d’alguns ornaments personals hi havia una clara consciència del moment que vivim, una certa intencionalitat de recuperar una dimensió espiritual i profunda de la cultura perduda enmig de tanta masturbació formal sense sentit, herència d’aquella cara de la modernitat de què parlaves, Antoni.

APM: Sí ,a mi m’inquieta profundament la necessitat de coherència. Estic (mal) acostumat al discurs formal recolzat en una base teòrica o, almenys, en una línia argumental. M’agradaria que aquesta exposició fos clara com un Jackson Pollock o com un Gerrit Rietveld, o com un Ezio Manzini. Però trobar una cosa això en la producció de l’Escola és absolutament impossible. Una escola és una escola i, contràriament a allò que el nom escola sembla voler dir, jo no sé trobar escola enlloc. Un estudiant, potser ni s’ho qüestionaria tot això. (Per cert, un dels aspectes que més em fascina del Bauhaus no és tant la seva postura avantguardista sinó al seva coherència interna a nivell figuratiu. És això atribuïble a un neoplasticista? No m’ho arribo a creure).

ABV: En arts visuals passa el mateix perquè, clar, avui no podem parlar de tendències des del punt de vista d’un llenguatge coherent compartit però crec que podem parlar d’unes preocupacions comunes que tenen molt a veure amb el fracàs d’un malmenat projecte modern. Entre altres coses, vivim la crisi de la societat del benestar, el moment d’inflexió en la <<sostenibilitat>> del planeta, una nova utopia tècnic-científica que som ja més escèptics de creure, i una nova crisi dels llenguatges, aquesta vegada dels tradicionals i dels moderns, incapacitats ambdós per reaccionar en contra de l’homogeneïtzació i la reducció de la realitat personal, social i cultural. És per això que la coincidència de molts treballs que hem vist a reivindicar l’experiència personal, sensorial, intuïtiva i directa de les coses més que un refugi adolescent em sembla un revulsiu interessant i un símptoma d’època. Potser, però, ens podríem demanar tots plegats una mica més sobre això...

APM: Bé, els estudiants, com deia, viuen aquesta realitat de l’època i el que volen és moure’s en el món en les direccions més diverses. Hi ha una pel·lícula dels Germans Coen que es diu Arizona Baby en al qual Nicholas Cage, un pispa de poca volada casat amb una agent de policia, davant la impossibilitat de tenir descendència decideix robar un nen, un de cinc bessons. Quan obre el bressol quíntuple per fer la malifeta, els nadons comencen a escapar-se ne direccions aleatòries. Quan aconsegueix atrapar-ne un, els altres ja han gatejat fins al rebedor de la casa o més lluny... Aquesta seqüència de steadycam és difícil d’explicar però és exactament la imatge que em ve al cap quan penso en aquesta exposició.

RAB i ABV: Ha, ha, ha quina indisciplina!

Rosa Amorós Bernadó

Assumpta Bassas Vila

Antoni Pérez Mañosas