Infinit (dos)

UNA EXPERIÈNCIA DEL CONFLICTE

Com l’univers -en tant que qüestió terminològica i també com a concepte de caire al·legòric, la idea de cos s’ha erigit en una de les figures metafòriques més amples i profuses que han anat apareixent en els terrenys de la cultura occidental durant segles, potser, perquè no, per una mera qüestió de proximitat antropomètrica o també de centralitat existencial. En aquests darrers anys, a més, i ja immersos en l’àmbit específic de les arts plàstiques, la imatge del cos ha funcionat de molt diverses maneres, i no sempre físiques o, fins i tot -i malgrat la redundància-, no sempre corpòries. La imatge del cos tradicionalment i progressivament contemplada des de les seves múltiples accepcions -política, social, econòmica, religiosa, sexual, reproductiva, jeràrquica- s’ha anat associant de més en més a una imatge del cos com a suport de discurs teòric, com a imatge figural, com a símptoma sexual, com a alliberament mental, com a producció de sentit, com a transmissor de malalties, o com a simple -tota vegada que terrible- escenari prolífic de dolor i de plaer, pel qual també discorren i manen la suor, el semen i la sang, un escenari, doncs, ple de referències metafòriques, d’al·lusions al·legòriques i de tot un corpus significant que va força més enllà del que és la seva estricta presència tridimensional.

La història del cos com a construcció de la pròpia història, és a dir, com a recull indexat de la pròpia experiència -amb la qual es presenta imbricada d‘una forma necessàriament indestriable- és un dels nuclis principals del treball de Sebastià Oliva i Marc Palau, un nucli que constitueix, a més, i potser d’una manera no gaire comuna, un exemple prou revelador de com el treball de l’artista de vegades pot discórrer paral·lel al mateix procés d’aprenentatge o de descobriment de certs valors i elements dut a terme per la persona, fent que discurs i existència acabin confluint en perspectives gairebé diríem que naturals, encara que sigui per meres qüestions d’edat i de trajectòria o experiència. Sigui com sigui, però, la idea de trobar-nos que en el terreny de les arts visuals també podem descobrir exemples d’alguna cosa més o menys equivalent al que en literatura se’n diria sense embuts bildungsroman, ens sembla ara per ara realment interessant. El treball que els dos artistes presenten a l’actualitat és sobretot el fruit momentani d’un procés d’investigació que va començar aproximadament l’any passat i que encara esta en evolució i construcció, tant pel que fa a la seva formalització com per l’elaboració del pensament: no es tracta, doncs, pròpiament, d’una obra sinó d’un estadi -això sí,  cada vegada més complex i elaborat- d’un segment de discurs artístic que esta encara a l’espera de complicar-se més i agafar altres vessants més tridimensionals i, sobretot, més corporis, mai més ben dit. Infinit (dos) ja deixa entreveure algunes de les futures elaboracions, tant d’índole conceptual com formal, que l’obra dels artistes ha d’incorporar en les properes formalitzacions:

Una progressiva apropiació de referències objectuals -directament metafòriques-, la lògica ampliació cap als terrenys de la instal·lació i la necessària inclusió de petites accions o d’altres treballs completament identificats amb el món del body art-, de manera que permetin a l’espectador una lectura més apropiada de tot el cúmul d’imatges de cossos i de transformacions que les projeccions ofereixen com un resultat o com una constatació d’experiències tridimensionals realitzades prèviament. Infinit (dos) és, abans que qualsevol altra cosa -i això sembla prou evident-, una proposta de reflexió sobre l’estatus del cos com a entitat física i a la vegada com a noció cultural -i, per tant, social, històrica, sexual-, que fa que tots els elements que se’n desprenen actuïn a manera d’una mena d’índex o de sumari general de qüestions que interessen notòriament als artistes, i algunes de les quals, tal vegada, es presentin tant sols anotades, com esperant altres moments per desenvolupar-se més adequadament. Però també cal remarcar que, més enllà de les referències més directes al cos, una idea profunda de temps i una reflexió sobre l’agent temporal com a factor constructor del discurs artístic específic es troba igualment present en el nucli del seu treball: en aquest factor recau, per exemple, bona part de la responsabilitat final d’una obra que s’instal·la fonamentalment en l’estructura dels dispositius processuals com un element transformador de les idees i de les concepcions de l’obra art.

En els seus aspectes més genèrics, Infinit (dos) desenvolupa un tema ja tractat en una instal·lació anterior -exhibida a Reus-, i en el qual dos personatges són mostrats a partit de la progressiva evolució i transformació dels seus atributs més recognoscibles, de tal manera que no solament es produeix una fusió o una confusió d’alguns dels aspectes fundacionals de la idea de cos sinó que, entre d’altres coses, es produeix sobretot una confusió entre els límits perceptuals simples i entre tot allò que defineix cadascun dels dos personatges, és a dir, una dissolució d’aspectes relacionats ja de manera més directa amb la identitat, que constitueix una mena de mirada irònica a la poca solidesa de les identitats tal com les hem entès fins ara i una mirada metafòrica a la lògica necessitat d’entendre-les de maneres força més àmplies i generoses. Els dos personatges presentats a l’obra duen damunt seu tot el cúmul de localitzadors habituals -socials, sexuals, sexuats, culturals, històrics, sanitaris-, en tant que cossos humans: la progressiva transformació que experimenten fa abocar-los a processos que fan canviar el seu propi reconeixement com a tals cossos socials, per tal de forçar-los a trobar una mena d’essència última que, tota vegada que reduïda, permeti englobar totes les diferenciacions anteriors i abolir tota separació significant. La construcció de la posada en escena del treball presenta d’altres aspectes perifèrics que intervenen igualment en la construcció tant de la noció de cos com de la seva subversió, i s’instal·len en una potent contemporaneització de la reflexió dels artistes, construint una sèrie d’imatges al·legòriques que ens situen en l’època que vivim i en el moment crucial en el qual aquesta reflexió s’esdevé: la idea de la lluita, la destrucció, la mort, la interacció, la construcció, l’experiència, els processos de l’existència, els duels, els rols.

Una última idea a l’entorn dels conceptes de la transformació i del conflicte: com a bona part de l’art que ha treballat la idea de cos en aquests tres darrers decennis com a suport, com a agent, com a substitut, com a metàfora, com a fragment, com a carn-, els elements processuals que posen en evidència els aspectes de transformació són de notable importància en el treball que Marc Palau i Sebastià Oliva ens mostren, perquè funcionen amb un element que es viu i en el qual la idea de transformació equival necessàriament a la idea de creixement i d’aprenentatge i, en algun sentit, a la de mort i de decadència, tot plegat ubicat en l’espai social, ja per si mateix prou connotant. Plaer i dolor o identitat i despersonalització no són els únics elements duals del conflicte però sé que en formen part indissoluble, constructora: juntament amb ells, els artistes deixen que la mateixa pantalla corporal mostri el seu repertori d’elements sense els quals aquesta idea no seria completa, uns elements que es refereixen a la situació capital de la idea de cos, del cos-concepte com a experiment de comportament social, com a subjecte d’especulació d’identitat, com a terme en el qual els fluids aporten més qüestions connotatives, com a pantalla de demostració artística, com a sublimació de l’individu, i com a constatació que el canvi en la percepció del cos i en la pròpia experiència del cos estableix un discurs que va en augment i el progres el qual s’estructura en forma d’espiral, ampliant-se i eixamplant-se per abastar cada vegada més elements, més conflictius i més transformadors, més intensos i més capaços, en suma, de constituir el territori global d’aquesta potent experiència.