Las Cajas Chinas
MONTSE CARREÑO (OLESA, 1970) | RAQUEL MUÑOZ (CALATAYUD, 1980). Totes dues viuen i treballen a Barcelona. Llicenciades en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, col·laboren juntes des del 2006 en el marc del col·lectiu MIOP. Han dut a terme diversos projectes i residències entre les quals destaquen dRakar i Nomade al Senegal i, durant el 2010, “Chinese Fantasy. Yiwu’s garden” a Xangai. Des d’una perspectiva multidisciplinària, la seva producció artística es desenvolupa a través d’artefactes i ficcions que aborden paradoxes relacionades amb el consum, el plagi, l’alteritat i la hibridació a la societat contemporània.
El primer que cal distingir, en parlar sobre la qualitat d’un quadre, no és si aquest quadre és autèntic o fals, sinó si és una falsificació bona o dolenta [...] Si es pengés en un museu de pintura prou temps, segur que es tornaria autèntic.
F for Fake, Orson Welles
Què té de dolent una falsificació? [...] Considerar una obra d’art estèticament superior perquè és genuïna, o inferior perquè està falsificada, té ben poc a veure o gens amb judicis estètics o crítica artística. És més aviat una qüestió d’esnobisme.
Alfred Lessing
Les capses xineses són aquelles que s’encaixen les unes dins les altres com les nines russes. En literatura és un recurs que consisteix a introduir un relat dins d’un altre. Aquí es fa referència al contingut de Las cajas españolas i a la història dels pintors copistes de Dafen, un suburbi de Shenzhen dedicat a la reproducció d’obres d’art i conegut com “el poblet de la pintura a l’oli”. Actualment és el centre neuràlgic d’una gran indústria a escala mundial: la producció en massa d’imitacions d’obres mestres, amb uns 10.000 copistes pintant manualment olis en centenars de fàbriques petites.
L’interès de Carreño i Muñoz pel poble de Dafen no rau en el fet que s’hi reprodueixin obres d’art, sinó en la capacitat de producció dels seus pintors i els mecanismes que fan possible un clúster destinat a convertir-se en un punt de producció de capital simbòlic –significatiu en l’entramat del capitalisme global.
A tall de relat, el projecte no busca reconstruir amb veracitat un moment de la història, sinó desplaçar-se entre dos contextos allunyats en desencadenar una ficció, tenint en compte que tota ficció produeix un efecte de realitat.
Alguns dels objectius de les pràctiques apropiacionistes s’han definit per qüestionar els discursos del museu, els processos de mediació de l’obra d’art i la neutralització del seu valor críticosocial immers en els processos de comercialització. En conseqüència, les artistes proposen reblar el clau en un treball d’investigació sobre la lògica del consum desaforat, prestant una atenció especial al valor legitimitzador i als processos de mitificació que desenvolupa la institució cultural –recollida a les publicacions dels grans museus. D’altra banda, traslladen la seva mirada als aparadors dels tallers de pintura de Dafen, on la gran enciclopèdia de la història de l’art explota i es reorganitza partint de categories noves que responen a estratègies de mercat molt bàsiques: paisatge, gent europea, flors, art abstracte, etc. Classificacions que coincideixen amb obres de Van Gogh, Renoir, Gauguin, Dalí, Rembrandt, Picasso o Warhol. Qualsevol d’aquests vells mestres es pot encarregar per Internet. Per consegüent, la història de l’art s’aplana en funció de l’oferta i la demanda. Les seves claus de lectura s’esvaeixen en una distòpia capitalista en la qual pintura i mercaderia s’identifiquen i esdevenen l’espai llis d’un llenç.
Col·laboradors
Cultural Sense
