Arropa'm. Instal·lació

És prou visible que la pràctica artística actual d´un temps ençà i en bona mesura, pren el cos com a paradigma representacional, tal vegada entenent la imatge del cos humà com la imatge humana més pròpia i legítima, la que apel·la amb més celeritat a allò humà, la que ens descriu com a individus relacionals, i ens justifica èticament, fa que no hi ha res millor, ni més eficaç, ni més operatiu, que entendre el món com el món dels homes. Els homes representen els homes per explicar-se. Així, doncs, aquest art explica als homes el que són i el que no són, que és el mateix. La imatge de l´home ha esdevingut la veu visual indispensable per referir.se a allò humà, a la vida, a la cultura, ala consciència del temps contemporani. Semblen difuminats els temps, els esforços desmesurats i heroics dirigits a depassar allò humà, a desbordar la pròpia condició, a transcendir el propi destí. Tal vegada ens assembla que aquella obsessió maníaca, aquells episodis generadors de cosmovisions que cercaven el lloc de l´home en la màquina de la Creació, que bregaven per situar el lloc de l´home en l´Orbe mitjançant l´art i la filosofia, eren l´efecte tòxic de la religió, la influència última de les creences psicomotores, tabulades en el panteó mitològic a través del temps, i originades en l´estadi primitiu de l´animisme fenomenològic precursor de l´home modern.

Assistim doncs a una nova tendència antropocèntrica, de la qual són símptoma les manifestacions artístiques o paraartístiques referides, desenvolupades en l´onada postmoderna de la sobreactuació existencial i cognitiva que avalua tot fragment com a fonamental, però no pas entenent-lo com a part o accident vinculat a la xarxa monista que sosté tota existència emanada d´un sol alè panteista; sinó aquest assaig de cloure la impossibilitat de la utopia en un límit estable, en una frontera tabú, entén el fragment i l´accident com a proves indicatives de l´única i vera existència de l´home, de l´únic nivell avaluable i comunicable, és a dir enquestable, susceptible d´objecte d´anàlisi, i en últim terme productiu èticament, car elabora o ho pretén, desplegar mètode sobre el real, S´entén el temps com el temps de l´home, i les coses, com la plataforma pròpia de cognició, l´Univers com el seu univers cognitiu, i l´alè o substància sentitològica i casual de les coses, com a succés emanat de la seva metàbole aprehensiva, com a patrimoni de la seva naturalesa cognitiva.

En aquest estat de coses, podem significar algunes actituds que semblen indicar fatiga respecte a la coerció que exerceix el tabú: Només es lícit allò possible, només es ètic allò adreçat a rectificar la contingència. Comença a detectar-se una certa simptomatologia descrites en actituds més independents i heteròclites. Un individualisme sovint més intuïtiu que reflexiu, dispar, inexacte, desemparat, a la intempèrie, car es desenvolupa sense el sostre de la convenció, a l´exterior de l´àgora.
Aquesta fatiga, entenc que deriva de la postració a la que condemna aquest límit espiritual que ha assolit el domini intel·lectual del sistema. El panteó simbòlic no és només una mansió d´estàtues immòbils, una estatuària a l´ombra del temps, no és només una cambra de fetitxes, sinó el lloc on s´estableix la connexió i l´encontre entre la matèria bruta i la consciència, entre fenomenologia activa i dinàmica, i capció psicoemocional. Ala fi aquest lloc de xoc, de fricció o d´irritació, de criticitat, és el lloc de la creació, és l´espai de contacte amb les fonts originals, amb les deus del llenguatge, amb el temps del despertar. Esdevé necessari el topos de l´utopos, imprescindible l´acció poètica deux ex-machina.

L´obra de Miquel García, descriu una actitud que sembla manifestar la fatiga de la que parlo, en la mesura que no parla del cos com a referent conductual, sinó que imagina un cos corporificat per emocions transcrites, un cos de cossos espirituals, i no pas un cos vindicatiu de condició, no pas un cos pres com a equació dialèctica de la contingència. Encerta en elidir cos d´identitat, la qual cosa significaria otorgar totalitat a la part en un reduccionisme que ha esdevingut obsessiu. Els valors d´inconcreció iconogràfica, voluntat poètica, tot i emprant la enquesta com a sistema, l´acosten i el condueixen una posició capaç de trasbalsar en el futur la influència opaca i blindada del paradigma. Celebraré aquest viatge cap a un espai de saturació sentitològica, de gravetat en la forma i d´actitud severa, doncs l´anècdota gratuïta articula artificis fugaços i transitoris, mentre que qui convoca la síntesi del pensament, obté en la praxis de l´art, el domini de la facultat de vincular els contraris en unitats de sentit.
Gabriel

Patrocina: Caja Madrid. Obra social
Mitjans de comunicació patrocinadors: El País i Ràdio 4
Col·labora: Schilling