Utopia, Ohio
Adrià Julià (Barcelona, 1974). Ha presentat exposicions individuals al Museo Tamayo (Mèxic DF), l’Insa Art Space (Seül), l’OCMA (Newport Beach), al LAXART (LA), l’Artists Space (NY), Room Gallery (Irvine), Sala Rekalde (Bilbao), Galeria Soledad Lorenzo (Madrid), Sketch (Londres) i La Virreina (Barcelona). També ha participat en exposicions col.lectives a la Generali Foundation Viena, a l’Akademie der Kunste Berlin i a les biennals de Lió 2007, de Mercosur VII i de São Paulo XXIX. Actualment és investigador convidat a Jan van Eyck Academie i viu entre els Països Baixos i Espanya.
Prefaci: una patata, la desfem, la reconstruïm i ens trobem amb una kartoffelklöße.
La temperatura aquí és de 12,39 graus, amb una humitat del 54%.
Perquè en quedi constància anotarem aquestes dades.
Melinda Smith
L'exposició "Utopia, Ohio" presenta un conjunt d’obres inèdites –entre escultures, textos i projeccions de pel•lícules de 16 mm– que giren al voltant de la catàstofe i el fracàs. L’artista pren com a punt de partida la revisió del procés de treball extrínsec i visible, l’anàlisi dels resultats i el recull de situacions i dades originades a partir d’un esdeveniment històric determinat: les desaparegudes comunitats utòpiques del segle XIX basades en els escrits de Charles Fourier.
Julià visita la vila d’Utopia, a uns 70 kilòmetres al sud-est de Cincinnati, on l’any 1846 els últims membres d’una breu colònia de fourieristes havien venut un edifici de totxanes –un petit falansteri– a un grup d’espiritualistes que decideix moure’l, totxana a totxana, a la vora del riu Ohio. El 13 de desembre de 1847 els espiritualistes celebraven amb un ball el primer dia del reconstituït edifici, mentre plovia i el riu Ohio creixia fins a provocar la riuada més important en cent anys que acabà per emportars’ho tot i tothom per davant. Segons alguns residents actuals d’Utopia, ara es poden sentir veus dels qui celebraven aquella festa i veure’ls sortir del riu i creuar la carretera comarcal.
Melinda Smith, investigadora d’activitats paranormals de l’Est d’Ohio realitza una investigació a l’espai soterrani que pertanyia als utopistes. L’aigua torna a ser la protagonista i les goteres interfereixen en la investigació. Interessat en les interrupcions i imperfeccions naturals, Julià deixa que factors predeterminats o causals dictin el projecte. Per exemple: la durada d’un film ve determinada per la dimensió de la càmera i el tipus de pel·lícula que porta, o bé en una altra situació, la imatge i el so donen protagonisme a les condicions insuficients de llum, o bé les interfències atmosfèriques. Un rodatge arriba al seu punt final quan és interromput per un guarda de seguretat.
Les estructures arquitectòniques que Julià proposa no pretenen copiar-ne unes d’existents ni buscar una harmonia de l’espai amb una funció predeterminada i aparent, sinó que proposen ser susceptibles a reaccionar als desplaçaments i als humors dels seus ocupants o visitants sense subordinar-los a un ordre. Els diferents elements de l’exposició generen un conjunt de fantasmes que cartografien, reflecteixen o projecten narratives i proposicions que s’allunyen del món distant al que fan referència. Construeixen un paisatge –sempre lligat a l’activitat humana, la presència i la representació tecnològica de la història i de l’ànima dels objectes– que recorre simultàniament diferents temps.
Amb la col·laboració especial de Debora Antscherl.
Agraïments: Chris McCarty, Kevin McCarty, Mary Ellen McCarty, Michael McCarty, Melinda Smith, Dorrie Tattersall, Berto Aussems, Ron Bernstein i Roger Miralles.
Col·laboradors