Dos piezas juntas

A la proposta de la sala central de La Capella, Luis Bisbe va dibuixar, a través d'un dens entramat de tensors que creuaven tot l'espai, la imatge tridimensional d'un gran trampolí. La instal·lació situa la representació com una aparició en l'espai, a través de les dades que, en la seva abstracció, la defineixen dinàmicament. La percepció de l'objecte així dibuixat es torna il·lusòria, com treta d'un imaginari transparent. El trampolí espera el saltador al final d'una llarga escala que situa l'objecte translúcid a dos metres del terra col·locant el públic a l'altura d'un hipotètic, imaginat nedador que sura sobre la superfície d'una piscina invisible. La Capella es transmuta així en un gran contenidor d'aigua. La imatge subliminar de la gran piscina ocupant, substituint, l'espai de La Capella fa que el trampolí (amb la seva escala esperant que algú hi pugi o es llanci) adquireixi un sentit obert i evocatiu en transformar l'espai del ritu en un espai profund, penetrable, aquàtic i transparent. Els codis que Bisbe fa servir per representar al·ludeixen més a estratègies postminimalistes o de distanciament amb la subjectivitat que desprenen els objectes. Es limita a nomenar-los. Però en aquest distanciar-se, en aquest anhel d'objectivitat, de neutralitat semàntica, crea un buit que permet que l'objecte posi en joc, per la seva sola presència, tota la càrrega evocativa que la mecànica lingüística del canvi del context desenvolupa de manera implacable. Així, el trampolí de Bisbe apareix en l'espai com una metonímia. O com una paraula que en el seu ressò es transforma a pesar d'ella. Encara que el trampolí es dibuixa en estricta escala 1: 1 al fons de la sala, la instal·lació ocupa tot l'àmbit de La Capella. Les línies de tensió que les arestes de l'objecte s'estenen sobre l'espai es materialitzen en els cables metàl·lics que travessen la sala de cap a cap, en una ocupació gairebé invisible. El projecte de Bisbe, Dos piezas juntas, tenia el contrapunt de la projecció de la foto d'un fragment d'una de les parets sobre el mateix espai fotografiat. La peça insisteix, aquesta vegada irònicament, en la il·lusió o la impossibilitat de la representació, creant un equívoc entre l'objecte i la seva imatge. O un bucle entre allò representat i la seva representació. Bisbe retorna al paisatge del mur la mirada robada, en una restitució gairebé ecològica de la imatge. Des del punt de vista representacional, la peça dialoga amb el trampolí des de la mateixa voluntat d'objectivació i distanciament, aquesta vegada ens interroga des del doble dubte substancial de l'art, la qualitat del món real i la utopia de la mimesi.

Luisa Ortínez