Cubeer
Anibal Parada. Cubeer
Aníbal Parada aborda a Cubeer la imatgeria del conflicte, evitant caure en els efectes reductors que sovint provoquen els clixés mediàtics. El projecte té com a punt de partida un cas real i proper: la gestió de l’espai en els dos extrems de la rambla del Raval, entre venedors il·legals de cervesa de les comunitats del Pakistan i l’Índia. El cas opera com un eco de conflictes territorials internacionals que aquí es converteixen en una altra cosa, omplint-se de sentits i significacions gens nítides, a partir de les tensions i fruïcions pròpies de l’ús d’un espai ja de per si “saturat” com és el carrer. Per això, en la seva formalització final, l’Espai Cub es converteix en una plataforma neutra en la qual fer visibles tots els dubtes que sorgeixen a l’hora d’aproximar-se, des de l’art, al material documental recollit en primera instància i interpretar-lo.
ENTREVISTA
El teu projecte s’aproxima a la representació dels conflictes territorials. Diguem que un dels esculls ha estat trobar la distància adequada per abordar un tema d’actualitat ardent sense caure en els clixés dels mitjans de comunicació de masses. Com vas generar el plantejament d’aquesta obra?
En un primer plantejament vaig presentar teòricament el projecte com un mecanisme que interpel·lava el sistema de forces polítiques que avui s’organitzen a la rambla del Raval, fent visible un esdeveniment recent: la gestió de l’espai de vianants de dos extrems, en dos blocs comercials de venedors il·legals de les comunitats del Pakistan i l’Índia.
Vaig començar amb un estudi etnogràfic utilitzant l’observació i una sèrie d’entrevistes, preguntant sobre el conflicte a les seves terres d’origen i escoltant els seus comentaris sobre el fraccionament i la repartició de la rambla del Raval. L’estudi de camp, com a eina bàsica, permet percebre com alguns usuaris del carrer es dediquen a no deixar de petja les lleis “cíviques” –lleis que consideren que dormisquejar en un banc és un acte revolucionari i punible– amb un paper actiu que permet advertir, en una ciutat cada cop més assetjada i amb un control ferri de l’espai públic, com l’ésser humà construeix nous sentits i significacions a partir de pràctiques diàries que no atenen a normatives, tot plegat amb les tensions que comporta qualsevol ús “saturat” de l’espai i en un lloc emergent per antonomàsia com és el carrer.
I de quina manera s’estableix el vincle entre l’“estudi sociològic” i l’espai d’exposició?
Avui, l’espai físic on s’exposa el projecte, un cub, es mostra com una plataforma neutra per penjar-hi els meus dubtes, per no perdre de vista en cap moment que el que es diu manté una relació aproximativa amb els fets reals dels quals es parteix i que aquesta relació no pot funcionar si no és a costa de renunciar a grans trossos de realitat. Volia distanciar-me de la concreció d’alguna cosa certa.
Tal com diu Manuel Delgado: “Sabem que els nostres treballs [...] són intents mitjançant els quals [...] intentem esclarir els mecanismes d’allò real a través d’una simplificació dels efectes reductors de la qual som –o hauríem de ser– plenament conscients, com també de la nostra incapacitat per exhaurir aquest món real a través de la representació modèlica que en fem. Mantenir aquesta prudència i aquesta humilitat és el requisit perquè el nostre treball com a científics socials no deixi de banda la seva incompleció i provisionalitat, i es negui a reedificar-se en discurs a propòsit d’una veritat qualsevol”.
És a dir, la meva aposta no seria tant la representació de l’altre, sinó reclamar una llibertat que Delgado defineix de provisòria i incompleta, però finalment lliurre.
El plantejament inicial del projecte partia de la intuïció que a la rambla del Raval es produeix una certa divisió territorial entre els venedors ambulants de cervesa segons la seva nacionalitat. El teu projecte ha anat mutant des d’un començament, però quins van ser els motius de l’enfocament actual del projecte?
L’enfocament es manté, es troba present, és el primer impuls. Tenim una divisió, un reflex retorçat d’una frontera amb grans tensions recreada gairebé imperceptiblement en espais públics de Barcelona. Aquí l’obra es converteix en el ressò de conflictes territorials internacionals que es va transformant sempre en una altra cosa (i això no sols succeeix dins la rambla del Raval, sinó també a la rambla de les Flors). Es tracta d’una xarxa complexa, atès que la projecció dels seus conflictes territorials és plena de matisos, no és tan nítida com la presenten els mitjans de comunicació. Potser la vida sempre funciona així. L’“existir” sempre es dóna de formes múltiples i diverses que difícilment es transfereixen sense pèrdues a un registre visual o escrit.
En qualsevol cas, mirant el procés de treball retrospectivament, el que més dubtes em va plantejar el “conflicte” nocturn de la Rambla era haver d’exercir –paradoxalment– el paper d’amplificador d’un enfrontament nou, callat i suposat. He pretès mostrar les meves anades i tornades, els meus intents per plasmar una realitat hipotètica des del seu mateix qüestionament, des de la meva proximitat a aquesta i de doble tall en voler revelar-ne alguna cosa sense girar-li l’esquena.
Col·labora
Produeix
Patrocina