Sense Títol (PlayGround)
Quin espai queda per a l’experiència de l’alliberament físic en la nostra cultura de l’oci? Quin sentit del cos, sota la pressió puritana dels cànons anorèctics? Quina salut, sota la pràctica esportiva de tipus compulsiu i reiteratiu? Quina representació de nosaltres mateixos en l’àmbit d’allò virtual i d’un desig convencional que amaga el temor al nostre propi cos? Quina identitat, quin lloc, quina presència, quina força? S’imposa una tasca de resistència, d’adaptació, de contradicció.
Fa temps que es va iniciar la recuperació de l’eficàcia de l’obra d’art gràcies al fet d’obrir-la a l’espectador, el qual hi va poder transitar o la va poder manipular. No obstant això, és difícil trobar propostes en què l’objecte artístic sigui alguna cosa més que un artefacte i la instal·lació, un insípid lloc de pas.
Núria Membrado presenta aquestes peces acompanyades d’unes línies d’Arthur Cravan, el mític poeta boxejador que va passar fugaçment per Barcelona. Cravan es considera un dels pares -irresponsables- del dadaisme. Va donar als dadaistes un bon exemple de com es podia traslladar el vessant artístic a la pròpia vida, a la pròpia experiència, sovint en el sentit més corporal.
Proposo, per la meva banda, aquesta altra citació de Cravan per posar-la en relació amb el treball de Núria Membrado:
J’aime tellement la danse
Et les folies physiques
Que je sens avec évidence
Que, si j’avais été une jeune fille,
J’eusse mal tourné.
En certa manera, les obres de Núria Membrado són una incitació a l’alliberament físic que ens farà mal tourner: acabar malament (no pas en el sentit ortodox), anar pel mal camí (desinhibir-se).
I, si em permeteu una última referència històrica, penso que també cal fer esment de Sophie Taeuber-Arp, potser la dona més propera al grup dadaista. Taeuber-Arp va fer uns caps de fusta molt simples pintats amb motius geomètrics de colors. Formalment recorden molt les pilotes de cops (punching-balls) pugilístiques, però el més interessant és que es plantegen com uns caps en els quals el rostre, el primer i bàsic element comunicatiu, es veu simplificat, per la manera peculiar com s’ha decorat, en una sèrie de signes emblemàtics i codificats.
Reconstrucció íntima i social del cos i replantejament de les normes de comunicació interpersonal: aquests dos aspectes coincideixen en la proposta de Núria Membrado. Les peces que podem veure a La Capella representen una certa inflexió dins de la sèrie «Playground», en la qual Núria Membrado treballa des de fa un cert temps. Si les peces que havíem vist fins ara remetien, per les formes, a un àmbit orgànic ressò del cos individual i emblema del que és vital, ara tenen un marcat caràcter sígnic. Per això no creen cap analogia amb nosaltres, sinó una ansiosa diferència, com un contrincant de parla estranya.
Que no s’interpreti malament la insistència en l’alliberament experimentat. Hi ha aquí una clara expressió del conflicte. S’estableix una lluita, alhora tensa i irònica, entre uns elements que, des del punt de vista escultòric, remeten al model de l’obelisc (o, si es vol, de les columnes sense fi de Brancusi), tradicionalment victoriosos i masculins, i que són ara objecte d’un assalt, d’una abraçada irreverent, enrabiada o lúdica. Cal recordar que el poeta boxejador mai no va ser un milhomes.
Àlex Mitrani