ST

La història més gran mai vista d’un home invisible en una illa deserta

Al planeta Terra, quan algú té problemes s’afanya a solucionar els dels altres.

Jahvè només va escriure deu línies, amb un llenguatge pobre i amb un traç agressiu que evidenciava un temperament colèric, baixa autoestima i una certa inclinació a la psicosi. Sòcrates i Jesús devien patir bloqueigs creatius; la força se’ls escapava per la boca i no van arribar a escriure res. Marx cobrava per pàgina —més tard Stalin ho va fer per deportat—, un excés capaç d’esgotar el més entusiasta; ningú no va ser capaç de llegir-lo sencer, tot i que cal reconèixer que, almenys, ho van intentar. Els lectors de Hitler no van passar de la portada: tan sols de veure el títol, milers de persones ja es van sentir impel·lides a cremar llibres i, posats a fer, també altres persones.

La meva pregunta extraterrestre és la següent: El planeta Terra serà capaç de trobar un individu que pugui unir tota la humanitat en la recerca de la lectura d’un ideal messianicopolític? I encara més important: Tindrà almenys la pruïja professional de treballar-s’ho, el profeta en qüestió, de la primera a la darrera paraula?

Com diu la dita, si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. I això és el que va fer una vegada un home, en una illa deserta i en un època llunyana, quan dues superpotències van voler conquerir la Terra per aconseguir el seu objectiu: «Ni un habitant sense nevera», deien els uns i els altres després de donar un cop de puny sobre un mapa del món ple de fletxes i colors. Realment, aquell era l’únic aspecte que separava la ideologia dels russos i els nord-americans. Els russos volien que els compressin les seves sorolloses però resistents neveres, mentre que els nord-americans volien vendre les seves, més ben construïdes però dotades d’un temporitzador que, al cap de pocs anys, s’accionava i aconseguia fer culpables els seus propietaris. Als nord-americans no els agradava que les coses duressin gaire, per això en van inventar algunes com la performance, la bomba atòmica i, més endavant, la bomba H. Aquesta era capaç de destruir les persones però no les coses, i això, francament, semblava un contrasentit respecte del que havia estat la seva ideologia fins en aquell moment. Era una idea més propera a la dels russos, que volien que les coses duressin molt, però els homes, poc.

Tot era molt confús en aquella època. Ja se sap, quan estàs espès, no pares de fer coses. I totes malament.

Ells no paraven d’experimentar amb tot. Amb qualsevol cosa.

Durant un d’aquests experiments, un vaixell militar que feia unes proves d’invisibilitat va alterar la curvatura espai-temps i, per explicar-ho amb paraules que es puguin traduir a la tecnologia terrícola, va fer flop! («tots invisibles») i després glu, glu («va naufragar»).

El nostre protagonista va sobreviure i va arribar a la platja d’una illa deserta. En aquella assolellada soledat —creia que era a prop del tròpic— va constatar una terrible irrealitat: encallada a la platja, tota una tripulació de dos-cents braus mariners començaven a manifestar la típica fetor de la descomposició, mentre centenars d’objectes inútils i invisibles suraven gronxats per les ones del mar. A saber: una pistola de bengales invisibles per fer senyals; llaunes d’aliments barrejades amb llaunes de betum que el nostre protagonista es menjava o escopia, segons escaigués; i milers d’objectes tan muts i inservibles com les paraules impossibles de llegir que tenia al seu voltant. Mai no va arribar a saber que allò tan estrany que ell palpava mentre voletejava per l’illa no eren sinó petits fulls escrits en vermell i amb el segell de top secret, ni tampoc que la Bíblia (en va reconèixer el títol pel repussat de la portada) en realitat era un tom fals que amagava fotos de dones nues amb animals; poca cosa més que el commovedor testimoni d’allò que l’heroic capità va intentar salvar abans del naufragi.

I així moltes coses i durant molts dies. Centenars de poca-soltades en centenars de dies poca-soltes, que no li servien per solucionar la seva terrible situació. Estava sol, en una calorosa i concorreguda soledat d’home invisible en una illa deserta, sense més companyia que uns estranys ocells i uns cocoters altíssims que li recordaven la seva ciutat natal, malgrat que, en realitat, tot li semblava tan inexistent com les restes del naufragat vaixell.

Aleshores un esdeveniment va il·luminar la seva existència. Justament un dia de Nadal va reconèixer pel tacte una llibreta i un llapis, tots dos units per una goma elàstica. Només podia ser la seva! Com havia tornat allò a les seves mans, al cap de tants dies de naufragi? I tot es va fer clar als seus ulls: el naufragi, no haver-se sentit mai ni estimat ni comprès, etc.

No hi havia cap mena de dubte. Ell, i només ell, havia d’explicar a tothom el sentit de les vides individuals i col·lectives, el sentit dels temors futurs i les glòries passades; ell, i només ell, ho escriuria tot i, després, introduiria el missatge dins de cadascuna de les milers d’ampolles buides que hi havia escampades per tota l’illa.

El mar i el vent transportarien la seva resposta definitiva al per què, el com i el quan.

L’home invisible, sense perdre l’esperança que una humanitat futura veiés aparèixer missatges com per art de màgia a l’interior d’ampolles de Coca-Cola, va escriure amb la millor lletra:

M’AVORREIXO I NO SÉ NI QUI SÓC NI QUÈ SIGNIFICA AIXÒ, PERÒ NO EM PUC MORIR SENSE ORGANITZAR-NE UNA. FES-HO TU PER MI O PER TU, PERÒ ORGANITZA’N UNA DE BEN GROSSA.

I aquest serà el final, en principi, de l’home invisible i de tots els ciutadans de la Terra, d’aquesta història i de tota la història: milions d’homes illa se sentiran artistes i profetes, nacions i ideologies. I deixaran d’avorrir-se i, de passada, d’existir.

Al meu planeta, quan algú creu que té un missatge especial i revelador per als altres, li diem: «Si tens ganes de sentir-te alguna cosa, HRT-200-L (és la nostra manera de dir “senyor tal”), no facis com l’home invisible de l’illa deserta. Senzillament, sent-te una merda perduda en una galàxia qualsevol, però no ens toquis les bosses que ens pengen contenidores de fluid flix».

I després, tots riem.

César Martínez

Agraïments a: Sònia Buxó, César Martínez, Jaume Cusachs i Perejaume