Javier Peñafiel

Al llarg d’aquests darrers anys d’indeturable activitat artística, els diferents trasbalsos conceptuals a què hem assistit atònits han servit, entre d’altres coses, per posar de manifest com els enunciats fonamentals d’allò que en moles altres ocasions havíem qualificat insistentment com dispositius tridimensionals s’han demostrat altament eficaços a l’hora de constituir no solament un model de pràctica creadora més o menys complexa i alliberada de les fronteres ja resclosides de la seva pròpia denominació inicial -escultura- sinó, sobretot, una via productiva de gran contundència per posar de manifest quines són les implicacions de l’artista, del creador, amb el seu propi passat genèric i amb la seva experiència de subjecte, tant amb una construcció directa de presències tridimensionals més o menys al·legòriques com amb l’ús d’objectes més o menys metafòrics, tot defugint, en ambdós casos, la idea d’una excessiva recreació en els aspectes formals de l’obra, en les seves qualitats (pràcticament) formalistes i, en canvi, posant un èmfasi més gran en la indefugible proximitat conceptual que les obres tenen -ho han de tenir- amb els àmbits més pròpiament experimentals i existencials de l’artista, pensant que, d’alguna manera, i retornant a l’inrevés pel mateix trajecte fet abans, és pràcticament la pròpia obra la que acaba per donar forma a l’experiència de l’artista, la que acaba per configurar aquests estats de la ment i de la consciència que es formulen d’una manera material específica al taller de l’artista.

Javier Peñafiel, igual que alguns altres artistes de les darreres generacions, ofereix la seva experiència tridimensional com una part més de la seva experiència existencial, és a dir, pensant i produint l’obra d’art com un aspecte fonamental de la seva trajectòria vital, gairebé suggerint que les obres podrien formar part d’un hipotètic utillatge o indument personal amb el qual viatjar cada vegada que es canvia de casa, amb el qual moure’s cada vegada que un es mou -tant físicament com emocional-, com una mena de mobiliari o de vestimenta inseparable de les vicissituds i de l’existència de l’artista, de la persona, del subjecte, en suma: un repertori d’obres que configura, en darrer terme, una altra accepció del plantejament de l’art referit a una nova idea del subjecte i del seu paper no només coma agent creador sinó fins i tot com a espectador. I una idea de l’escultura, de fet, i això ara ens interessa ben directament, com el dia després, com del matí després, com després d’haver-se llevat d’hora un matí i haver de recomençar un diàleg amb els objectes de l’entorn i amb la pròpia situació global que s’ha produït fins al moment, tot preparant els esdeveniments posteriors que sembla que s’han produït fins al moment, tot preparant els esdeveniments posteriors que sembla que s’han de produït irremeiablement al llarg del dia, al llarg de la resta del trajecte, de la seva trajectòria.

Aparentment, i tenint present aquesta contundent possibilitat instrumental, és com si l’escultura de Javier Peñafiel fos portàtil, no tant sols més o menys fàcilment transportable, sinó directament portàtil, és a dir, portable a damunt d’un mateix, a sobre, gairebé com a part d’un mateix, ortopèdica, una pròtesi, com un desplegament instrumental que viatja amb nosaltres allà on anem, com si ens trobéssim -nosaltres i peces, l’artista i les peces- en una mena de permanent estat de mudança: incertesa, fragilitat, equilibri, pors, desigs, intents últims per calibrar la temperatura dels altres com a sistema de coneixements personals, com a mètode d’aproximació al mateix espectador, sistema concret que a l’artista li resulta particularment eficaç i, sobretot, suggerent, com si es tractés de definir la possibilitat d’un nou model de relació amb la resta de la humanitat.

Tot i que les obres de Javier Peñafiel no constitueixin directament una investigació entorn a les qüestions relatives a la inevitable dinamització dels esquemes tradicionals presents en els activitats tridimensionals -cosa que si es plantegés ara no seria, d’altra banda, res més que un excés reduccionista i empobridor, tota vegada que notablement superat-, sí que podem fer-hi esment, encara que sigui de passada, en alguns dels seus punts fonamentals, perquè situen alguns dels eixos del seu discurs i possibiliten obrir-se a nous episodis tridimensionals de més notable ressonància: dona a la idea d’escultura una significació àmplia relacionant-la tant amb la memòria com amb l’estructura, tant amb la troballa com amb la construcció, tant amb l’al·legoria com amb la metàfora, tant amb la intimitat com amb allò públic, tant amb el cos privat com amb el teixit socials, reafirmant aquesta mena de sentit com de projecció cap enfora, cap a l’exterior, que tota obra conté, raó última d’ésser de tot objecte artístic projectat cap a l’esfera pública des dels àmbits d’una irrenunciable privacitat que s’incrementa precisament a partir d’aquestes aportacions, i tant de l’artista com de l’espectador, és a dir, arribant al màxim d’intensitat en la seva exposició pública.

De fet, aquests darrers treballs de Javier Peñafiel constaten com tota obra d’art implica la constitució -o la construcció- d’una mena de lloc artístic: un territori en què conflueixen tant les incerteses del pensament com les determinacions que es formalitzen per mitjà de la creació, un indret en que es palesa clarament aquella idea d’un altre artista segons la qual per parlar de la complexitat de la idea d’art cal parlar de la complexitat de la idea de món, d’existència, és a dir, d’individu. Per parlar, doncs, de la definició d’art hauríem de parlar de la definició d’home: tot lloc artístic implica l’obertura d’un món en que l’individu pugui fer la seva experiència, l’experiència del singular, posant en circulació les noves formulacions del subjecte modern, experimentant les seves constitucions, ampliant-les cap a d’altres territoris del pensament i fent que la seva singularitat esdevingui més àmplia i oberta, fent per validar-la de manera extensible cap a d’altres subjectes immersos, com ell, en la consecució d’un principi d’identitat: el subjecte així refet, doncs, valida l’experiència única i n’amplia la formulació original. I aquesta és, en algun sentit, una de les feines principals de l’art: situant-se en els confins perimetrals del seu propi discurs, es reflecteix contínuament cap al centre, s’hi vincla i ens retorna refet com un element que no tant sols proporciona la imatge del present sinó que es constitueix en aquelles veus del camí d’ortigues celanianes, des dels seus marges reescriu els models de comportament i en les seves ànsies emancipadores i de futur possibilita un rigorós apropament no únicament formal a les seves característiques fundacionals. S’estructura com un lloc de pas en que els vestigis s’ordenen com a fragments.

Les obres actual de Javier Peñafiel -algunes de les qual s’han construït a partir de la proposta específica de la seva exhibició- constitueixen una mostra potent d’una certa idea de l’art com a vestigi, com la resta d’una passa, d’una operació mental la potència de la qual deixa senyals, un rastre identificable fins i tot en la mateixa presentació dels treballs. Ens trobem davant d’unes obres que no només reiteren la complexitat conceptual de la pròpia existència al món sinó que finalment acaben per posar de manifest una tendència progressiva a establir amb l’entorn uns sistemes de relacions que van des dels àmbits d’allò experimental fins als extrems d’una mena de tangibilitat, d’una fisicitat que afecte tant els aspectes de la seva formalització com la idea dels espais de la percepció de les obres i, en suma, els seus mateixos àmbits de recepció i comprensió. La seva configuració, en darrer terme, posa en evidència una destacable -i volguda, buscada- manca d’estil, com si la idea de desig es marqués fites diferents en funció només de la seva especificitat, tal com aquella terrible nit obscura que porta la llum cerca un objectiu únic i diferent cada vegada, freturosa per satisfer els seus desigs.