Fissures
Al llarg dels darrers anys, i després de seriosos i nombrosos intents per consolidar un discurs fonamentat en estrictes qüestions de caire artístics tant des d’òptiques formals com des d’altres de caràcter notablement més reflexiu, hem anat comprovant com un progressiu esllavissament dels aspectes vinculats a una incerta noció de la privacitat anaven calant de manera cada vegada més profunda en el nucli de la producció artística contemporània, sense saber-ne encara ben bé el perquè exacte a hores d’ara: potser una mica de cansament d’anteriors formulacions sòcio-artístiques, potser una inesperada onada internacional més o menys a la moda, tal vegada un exhauriment de certes propostes visuals excessivament ancorades en la immediatesa del present, potser una decisió conscient i definitiva per part d’alguns artistes a l’hora de considerar no com és una obra d’art sinó què és, potser una espècie d’inèrcia que acaba per acomboiar els fets i l’esdevenidor d’una manera no gaire clarificada, o potser no res més que una barreja dels diferents ingredients pesant que res en el transcurs històric ha d’estar tant subjecte a una determinada dinàmica prèviament formulada. Almenys no momentàniament. Però aquest discurs de la privacitat cal agafar-lo, cada vegada més, amb unes bones dosis de prevenció per tal de saber defugir tot allò que és estricta immediatesa subjectivista i retòrica impúdicament autobiogràfica amb pretensions transcendentals, i en canvi poder delectar-nos en tot allò altre que realment aporta una nova concepció dels afers de la creació, pensant, per altra banda, que hi ha molts aspectes que vinculen -i que encara més haurien de vincular- la dedicació a la producció de sentit amb unes certes dosis de singularitats no tant estrictament existencials com més aviat referides a una incerta idea del que podríem denominar les extensions de l’experiència.
No hi ha dubte, per altra banda, que ha estat fonamentalment des de l’univers de les dones -i no només des del femení-, primer, i des del de la resta de minories socials i sexuals que han desembarcat massivament en la producció artística al llarg dels anys vuitanta, després, que aquest nou repertori d’intencions i de formalitzacions ha adquirit autèntica carta de naturalesa. Des de precedents històrics al bell mig dels anys seixanta -per exemple, inaugurals que Lucy R. Lippard en fa al camp de la literatura i l’art situant Sylvia Plath, Diane Arbus o Eva Hesse en el context anglosaxó, i en les trajectòries de les quals la separació entre art i vida resultava, com a mínim, conflictiva- fins a d’altres noves consideracions d’aspectes corporals i d’experiències vinculades a la idea de subjecte no necessàriament tant dramàtics com els esmentats, el cert és que una probable nova sensibilitat ha acabat per cobrar forma i ha anat introduint-se igualment en els tallers dels joves artistes com una possibilitat intencional i un registre expressiu notablement singularitzant i potent. Aquest és el cas de l’obra d’Ester Partegàs.
Es tracta d’un treball que en alguns aspectes es troba encara en fases potser una mica incipients -sobretot pel que fa als seus processos de formalització- però que presenta una intencionalitat global molt clara i precisa, pensant que l’obra d’un artista acaba per posar de manifest la seva relació amb la realitat i les seves coses, formulant-ne els vincles i posant en evidència també les mancances i els resultats. En aquest sentit, aquest intent per ordenar la realitat -i ordenar-se, en suma, ella mateixa com a artista- i possibilitar la transformació de l’acceptació de les coses, estableix una sèrie d’accions, tant físiques com de pensament, destinades també a implicar-hi l’espectador. Ens trobem davant d’un treball que es refereix fonamentalment a les coses i als fenòmens externs. Els fenòmens d’una exterioritat que constitueix una idea de la percepció del món i dels seus punts més fràgils: donar joc a l’imprevist i a l’inesperat, exposar aquesta mateixa fragilitat en sí mateixa, mostrar la inestabilitat formal i material, partir una certa noció de resclosiment, de reclusió, gairebé d’ofec, i acabar per relacionar la idea de la ferida genèrica amb la construcció si no de la identitat sí d’un jo específic, d’una esfera subjectiva que dóna entrada i sortida, intercanviant-los, als fenòmens exteriors i als dispositius interiors.
Els objectes, les obres d’Ester Partegàs, mostren una idea fortament vinculada a una processualitat molt immediata i molt tosca, no gens matèrica, i com si el pas del temps evidenciés o recalqués encara més que les condicions físiques dels seus objectes semblen anècdotes transitòries, i que aquest pas del temps acabarà potser per destruir-los, per corroir-los, deformant-se i desfent-se tot allò que un dia tenia una forma o una aparença més o menys recognoscible: gairebé com els processos de la pròpia existència, i gairebé com els processos de la pròpia fisicitat, de la integritat. Ella sol parlar de rosec en referir-se a moltes de les seves peces, com una idea perenne que remet a allò que d’una manera indeturable va rosegant, un turment causat per una forta inquietud, un dolor físic intens i persistent, un soroll com si corroís la carn viva, la carnadura, com els extrems de les ferides que es deformen a causa d’una cicatriu mal evolucionada, a causa els mateixos processos de temps que deterioren i desgasten, que desfan i que deformen, com els teixits canviants que guareixen una ferida. Zeige deine Wunde, de Beuys, és una peça, per exemple, que ella té particularment present, no tant com a formalització sinó sobretot com a punt de partida, com a idea inaugural i com a postura de creació, una instal·lació que la va impressionar vivament quan la va veure per primera vegada, de la mateixa manera que algunes de les peces més contundents dels darrers anys d’Eva Hesse, totes aquelles que es presenten més vinculades als avatars existencials, i no tant els singulars de l’artista com tots aquells altres més genèrics de la condició.
Les sèries d’objectes últims d’Ester Partegàs -Objectes, Batecs, Pròtesis, Ulls- provenen de la necessitat de respondre al món amb els seus mateixos arguments i instruments, utilitzant -per tornar-l’hi- tot allò quotidià, pròxim i diari, i plenament efímer, procedent dels àmbits d’una certa immediatesa vivencial: formes orgàniques sense precisar, materials de rebuig o residuals, detritus de tota mena, referències analògiques força inclassificables, fotos guardades, formes trobades, restes de coses, objectes propers, imatges inconscients i recursos, finalment, més o menys arquetípics, posen de manifest tensions internes, processos de degradació i símptomes de transformació que no solament responen a decisions preses i a valoracions positives sinó que formen part de l’obra com un element constitutiu important i primordial i que en canvi no són el resultat inevitable d’aquest mateix deteriorament. Res no és innocent i tot conté alguna cosa: res no és per si mateix, tot es refereix a alguna cosa externa, tot contribueix a ordenar mínimament la realitat evidenciant els seus processos transformatius de coses properes, com treballant sempre a partir d’una idea genèrica de percepció del món. Tot acaba per esdevenir, fins i tot, com una recreació del que podríem qualificar com a utillatge personal: tot cap en una maleta, perfectament transportable amb el mínim esforç, ocupant el mínim espai i amb enormes valors de significança. La idea de producció de sentit segueix manifestant-se molt directament relacionada amb les possibilitats de la construcció del subjecte i del seu entorn, gairebé necessàriament relacionada. Les obres d’Ester Partegàs, cada vegada més llunyanes d’una mena de concepció unicista de l’obra d’art -quasi totes, desprovistes de les habituals càrregues fetitxistes, podrien ser fetes de nou cada vegada que s’anessin a exposar a cada lloc específic, tot i que sempre siguin iguals, o que sempre siguin la mateixa, o que sempre les veiem com la mateixa-, expressen un cert llenguatge de la privacitat considerablement apartat dels àmbits habituals del llenguatge, com un desplaçament feroç cap als territoris on es troben les extensions personals de l’experiència situades en estrats més enllà de la pròpia parla, de manera que la pròpia matèria es constitueix en subjecte lingüístic personal i les seves possibles articulacions acaben per generar una codificació nova i igualment privada. La potència expressiva de les coses, dons, apareixerà vinculada tant a la memòria com a la pressió interior, tant a la voluntat expressiva o discursiva com als esllavissaments analògics, i tant al deteriorament processual com a la seva innegable immediatesa perceptual.