The Congosound

Si ens avenim a considerar que una part molt important dels elements que conformen el teixit múltiple i complex d’allò que coneixem i denominem una obra d’art està centrada en l’actualitat en una sèrie de dispositius genèrics procedents de l’activitat de l’experiència i del transcurs de la pròpia existència -una situació que també ve donada per les configuracions pròpies de l’època en què vivim-, podem concloure que dins d’aquest espectre ampli de possibilitats hi han de figurar en un pla força rellevant tots aquells aspectes que es refereixen a la situació de l’artista mateix com a individu en el món, i a la concreció d’un lloc en el món que es defineix no solament per grans propòsits o per transcendentals visions i concepcions de la mateixa existència, sinó també per tot allò altre referit al desig més simple, als mites més elementals, a les necessitats més immediates, a les situacions més híbrides, i a tota mena de contextos quotidians molt més proclius a mostres les afeccions i dedicacions de l’individu amb voluntat no explicativa sinó reinterpretativa. Al cap i a la fi, sovint l’activitat genèrica de l’artista contemporani passa per la possibilitat d’oferir a la societat una notable quantitat d’elements prèviament digerits procedents d’ella mateixa, com retornant-li allò que li és més o menys propi però des d’una òptica nova o irònicament alterada: unes possibilitats transformadores que en l’obra de Carles Congost es porten a la pràctica a partir dels elements més nocturns que conformen qualsevol mitografia de moda juvenil, i entès això en el seu sentit més literal i, fins i tot, més prosaic: la vida nocturna i una molt particular concepció de la diversió associada a la música i a les pistes de ball.

Dit en poques paraules, l’obra de Carles Congost suposa una descarada immersió en els àmbits de l’experiència quotidiana i en els precisos models de vida d’una part de la societat actual, sobretot pel que fa al seu segment més jove: per mitjà de diferents sistemes formals -vídeo, fotografia, so, música, pintura, dibuix, objectes-, i tots ells emprats des de les seves possibilitats instrumentals i prou, el seu treball mostra les connexions entre allò que des de mitjans dels anys vuitanta es coneix com a cultura de clubs i la música de ball i l’experiència mateixa de l’artista com a subjecte social, intentant dissoldre fronteres entre les diferents activitats -tant les artístiques com les no artístiques- tot fent que el discurs de la creació es mostri totalment imbricat en allò que és la pròpia dinàmica vital marcada, en principi, per les afeccions i pels gustos, pels mites i pels desigs. I parlem d’obra de l’artista quan, en realitat, tot allò que ens mostra constitueix més aviat una espècie de prolongació de bona part de les seves activitats diàries lleument transformades, metamorfosades en una sèrie de peces la interconnexió final de les quals passa per la consideració de la privacitat com un territori que no solament fa referència directa a la identitat sinó que també constitueix el dipòsit preciós de tots aquells mecanismes que permeten relacionar l’individu amb el món, i que a ell mateix li permeten, d’altra banda, i com a artista, relacionar-s’hi igualment.

La idea principal, doncs, del treball de Carles Congost -o el seu punt de partida- és la d’oferir un món i una idea genèrica -The Congosound com a categoria directament projectual- que es presenten com una continuació irònica, desmitificadora i bastant descreguda, per altra banda, d’alguns dels elements que per a ell són fonamentals en tant que trets diferencials del seu propi context d’experiència: la idea de la música com a ingredient principal d’un estil de vida -nocturn, però també diürn, diari-, la cultura de clubs, la música de ball, i els seus àmbits de relació i de manifestació, la imatge de les estrelles del pop i del glamour, una incerta mitomania no gens reprimida i tot un repertori icònic i gràfic -imatges, logotips, icones, eslògans, gests- procedents de els publicacions més de moda en l’àmbit de la cultura juvenil del món anglosaxó, el món en el qual es constitueixen com a tals i des d’on es difonen gairebé totes aquestes figures i els seus repertoris visuals més representatius en l’àmbit internacional. Es tracta d’una aproximació, doncs, que fa dels inevitables components frívols i dels recursos icònics més trivials els seus aliats per tal de poder oferir una imatge del tot irònica i, fins a cert punt, malenconiosa d’aquests sistemes de vida i de les seves dependències, d’allò que en algun lloc s’ha anomenat el nou planeta juvenil. Com dèiem al principi, per què no considerar com a motor del treball artístic actual les pròpies circumstàncies, encara que aquestes siguin -suposadament- poc transcendentals?, per què no parlar de la identitat encara que sigui des d’òptiques poc ortodoxes, és a dir, políticament incorrectes?, per què no fer al·lusions a la mitografia contemporània des de perspectives allunyades de les habituals melangies malaltisses?, i per què no parlar de la identitat de l’individu sense parlar-ne directament?

El repertori iconogràfic de Carles Congost sembla extret de les pàgines centrals de revistes com The Face o ID, amb portades plenes d’herois i heroïnes de l’univers musical com Pet Shop Boys, Kylie Minogue, Joey Negro, Junior Vásquez o David Morales, grups, solistes, disc-jokeys, productors i tota una sèrie d’estrelles del pop, tots ells autèntics cracks, el món de les pistes de ball i de la música dance. Es tracta, en el fons, d’un repertori molt específic de símbols referits a una manera molt precisa d’entendre no solament el fenomen musical en sí, sinó, també tota una espècies de concepció <<glamourosa>> dels dispositius tecnològics i d’una mena de futurisme com quotidià i gairebé narcisista, dotant-lo d’una visió irònica i humorística no exempta d’unes dosis considerables d’una certa malenconia, com en un singular èxtasi trist de la repetició.

Aquest aspecte d’un incert narcisisme, per altra banda, té una importància considerable de cara a la comprensió d’algunes de les obres, un narcisisme que es barreja amb el conreu de la pròpia imatge i amb l’admiració de la imatge, fins a cert punt estereotipada, del repertori d’estrelles del pop presents en els models que l’artista utilitza. Convé destacar que la majoria dels seus vídeos, en aquest sentit, constitueixen una versió indubtablement sui generis d’allò que en un altre moment hauria estat segurament una performance, com fent una reconsideració d’alguns recursos del body art, sobretot pel que fa a la idea d’una acció molt precisa i deliberada i que transcorre en un temps molt determinat.

El projecte The Congosound, a més de l’indubtable -i irònic- joc de paraules que suposa, contribueix en el treball de Carles Congost a confondre subtilment persona i personatge, i personatge i obra, tot construint una ficció a l’entorn de la idea de la identitat i de la impostura. En aquest sentit, aquests recursos de ficció també alimenten la important presència d’una ambigüitat no gens calculada però molt visible tant pel que fa a la confusió dels rols com a la confusió de les identitats sexuals (només cal llegir atentament els vídeos) com, fins i tot, a la configuració mateixa de determinats objectes que l’artista manipula com fent-los originaris de llocs carregats de tradicions de tota mena, i tot fent-los entrar en contradicció amb la seva plausible definició. Aquí, la presència d’Olot, per exemple, no solament es refereix a una certa rusticitat fora de tot dubte -i lloc on Carles Congost ha nascut- sinó a la indubtable tradició artística que ha caracteritzat la vila que ha definit un dels cims de l’art català del segle XIX: el paisatgisme olotí, rèmora tradicionalista que tant difícilment s’ha pogut anar superant. Olot apareix també, doncs, com un recurs irònic i ple de significacions diferents.

Des de la creació d’aquesta mena d’univers mitogràfic propi fins a l’extrem de l’extensa sèrie dels dibuixos de trets gairebé automàtics, repetits i repetitius com a gest maquinal, tot passant per contínues referències al cos com a subjecte indefinit d’androgínia, l’obra de Carles Congost segueix una sola i ferma direcció: la del descrèdit dels models i dels patrons a partir d’una ironia basada en un cert esperit de malenconia, oscil·lant sempre entre allò que cal fer i allò que mai no hauria de fer: com en la cançó de Pet Shop Boys, I wouldn’t normally do this kind of things.