Transmission

Transmission és una galeria/espai d’art creat el 1983 a Glasgow i gestionat de manera voluntària per un comitè d’artistes que viuen a la ciutat. Transmission té més de 200 membres, molts dels quals són artistes locals, als quals s’ajuda a realitzar projectes i propostes, tant a la mateixa galeria com en altres indrets.

Els objectius de Transmission són els següents:

- Establir contactes i lligams duradors amb altres espais i organitzacions gestionades per artistes, a qual cosa inclou la promoció d’un programa internacional d’intercanvi. Fins a aquest moment, s’han dut a terme actes a Arnhem (Holanda), Bergen (Noruega), Flanders (Bèlgica), Belfast (Irlanda del Nord) i el 1993-94 a Chicago (EUA) i Colònia (Alemanya).

- Presentar una plataforma d’art experimental en diferents suports, com ara pel·lícules, vídeos, instal·lacions, actuacions, música en viu i espectacles sonors, com també promocionar l’obra d’artistes menys coneguts.

- Donar suport a la distribució de revistes i llibres produïts per artistes i petites editorials.

- Establir un lloc de contacte per a la discussió i la valoració crítica de diferents enfocaments artístics i ideològics sobre l’art contemporani.

El programa d’exposicions de Transmission és un punt de trobada d’artistes locals i internacionals, tant els que ja s’han donat a conèixer com els que tot just comencen la seva carrera.

 

Iain Kettles

Glasgow, 1966

Estic interessat en elements de la cultura popular. Moltes de les meves idees són actuals i sovint estan extretes de la televisió, pel·lícules, disseny, futbol, còmics... Moltes vegades són prou absurdes i donen una visió superficial i humorística de la vida urbana dels nostres dies. M’agrada fer escultura i treballar sobre suports diferents, des de cartró i guix, fent inflables, fins a, darrerament, goma-escuma, que és fàcil de modelar i s’adequa als canvis d’idees ràpids i immediats.

Diane Main

Glasgow, 1968

<<Aquí hi hauria d’haver un quadre de la

meva poma preferida.

També és un nu i una ampolla.

També és un paisatge.

No hi ha res com les natures mortes>>.

Erica Jong

Si puc tornar a veure les coses, tornar a veure el que veig cada dia, aleshores soc feliç.

Andrew Miller

Dartington, South Devon, 1969

A qui cony importa la quotidianitat?

En els quatre darrers anys he investigat els objectes i la seva interrelació amb llocs o espais concrets, com tot això es relaciona amb les nostres pròpies experiències. De vegades, reconstrueixo les obres acuradament, les represento fotogràficament o senzillament les exposo en el seu estat original. Idealment les obres ocupen un lloc entre allò públic i allò privat (la situació domèstica i la galeria o el museu). M’interessa sobretot que l’obra ocupi una posició funcional ambigua, que no s’identifiqui de seguida com a obra d’art o objecte trobat, redirigir l’espectador a veure (o tornar a veure) l’extraordinari en les coses ordinàries de cada dia per mitjà de la situació, l’escala i la relació.

La connexió es pot establir per a l’espectador en el moment de l’exposició, però també en un moment posterior quan aquest està en disposició de descobrir-ho per ell mateix.

Eva Rothschild

Dublin, 1971

<<Els White Rose obrien molt d’hora al matí; recordo haver esperat en un d’ells per veure com un astronauta arribava a l’espai, vaig esperar tant que quan ho va fer jo ja no mirava la televisió sinó una panerola que corria pel terra enrajolat>>. Joan Didion a The White Album.

Perdre-s’ho. Passa i torna a passar, arribes quan ja s’ha acabat, et preguntes com podia haver estat quan ja és massa tard. Aquesta obra tracta precisament de no perdre-s’ho, tracta, d’esperar, d’estar preparat per a qualsevol cosa, de prendre les decisions correctes en les situacions més desbaratades. Intentar tocar alguna cosa des de lluny i imaginar l’impacte d’una mirada o d’un signe. Sempre a l’aguait. I, tanmateix, em tornarà a passar, hi tornaré a caure.

Hilary Stirling

Glasgow, 1970

Recentment, la meva obra ha explorat la relació entre el simbolisme atribuït a les flors tant en l’àmbit públic com en el privat. A primer cop d’ull, els guarniments florals sembla que siguin únicament elements decoratius i/o estètics. La seva ambigüitat els permet acompanyar actes festius i de condol. Tanmateix, em vaig fer més conscient de les seves referències simbòliques i fins i tot potencialment sinistres quan vaig començar a fer fotografies on els <<guarniments florals>> adquirien noves identitats i altres significats. També em vaig interessar en com l’antic art japonès de l’Ikebana s’havia transformat d’un art espiritual i estètic en un art occidental purament decoratiu.

Col·lecciono imatges dels mitjans de comunicació on els guarniments tenen una presència remarcable en els esdeveniments històrics. Per exemple, quan Gerry Adams va donar la seva primera conferència de premsa a Boston va ser fotografiat davant d’un enorme guarniment de flors a l’edifici del The Guardian.

També he començat a explorar el paper que fan els guarniments florals als espais públics de les galeries d’art -potser un espai on hi pot haver el llibre de comentaris dels visitants-, en les quals aquests guarniments poden ser ambivalents, però també es poden revestir d’una autoritat que normalment no tindrien.

Judith Weik

Zurich, 1969

Actualment m’interessa el que envolta l’art. El context en que l’art s’exposa i la manera com l’artista pot ignorar o tenir en compte els entorns específics, conduir l’obra d’art a adquirir nous significats. La ubicació i la presentació de l’art també són factors importants per influir i modelar les actituds del públic envers l’obra exposada. Així com l’art pot copiar, interpretar, reaccionar o trobar noves realitats, els espais on s’exposa solen ser creacions <<artificials>>. Per als artistes, aquests esdevenen gairebé tant importants com la producció de l’obra d’art en sí mateixa.

D’alguna manera, la meva obra és una <<deconstrucció>> de l’entorn expositiu. Escullo elements o objectes arquitectònics i d’interior, els aïllo i els tracto com a obres d’art potencials. D’altra banda, contemplo l’espai com un tot, ja sigui fictici o real, i el considero art. Mitjançant la inversió dels valors i les <<normes>> tradicionals i establertes espero apuntar cap a algunes qüestions interessants sobre la relació entre l’art i el seu entorn.

Vergänglichkeit

Tota pràctica de l’art pot ser un símptoma de desig, o tota obra d’art acaba per constituir-se objecte de desig, manifestant alguna cosa més que una pulsió expansiva: una hipotètica certesa del pensament, doncs, apareix íntimament vinculada amb les visibles raons del cos. I tal vegada perquè tot art acaba també per constituir-se en vestigi, en restes d’un pas més enllà, en restes d’un no més enllà que prové d’estructures i de mecanismes que operen en la ment i que així mostren la seva residualitat i les incidències del seu trànsit, del seu pas, del seu desig últim de constituir-se com a passatge, com a zona de trànsit que enllaça allò que és la idea amb allò que és l’objecte final, en un poderós procés de metamorfosi en el qual l’obra d’art acaba per esdevenir el seu propi fetitxe, immers sovint en una especial dinàmica substitutòria i en uns mecanismes pulsionals que ens recorden que l’espai de la creació es fonamenta en el desig com a assumpció d’una manca, tot i que potser momentània, i en una reestructuració dels materials i arguments de la realitat no pas per fer-los més comprensibles sinó per extreure’n totes les possibilitats. Per damunt de la identitat i del rol, més enllà de la concreció social estricta, l’obra d’art se’ns apareixerà com un discurs individual ancorat en estratègies i en dispositius personals, privada de qualsevol mena de funcionalitat aplicable però dotada d’una forta implantació en les estructures del pensament públic, domini al qual fa permanentment referència fins i tot des d’una considerablement privilegiada posició de projecció social. I una vegada més, el llenguatge acaba per tancar els episodis que es constitueixen en l’origen mateix de l’obra d’art: el poder de l’enunciació, així, no fa sinó ampliar els marges pels quals discorre indeturable un flux que participa de les pors i del misteri, de la idea de les coses quotidianes i de la necessitat dels reflexos experimentals, de la matèria i de la forma, de l’esperit i del subjecte, de l’existència privada i de la cosa pública, de la nit i de l’abisme, del rebot en les parets del crani i de l’experiència amb la dissolució del jo, de la privacitat i de la seva ampliació social, e la identitat i de la transgressió possible del gènere, de la projecció i del fre, de les pors i de l’equilibri, de les flors i les ortigues, del cos i, en definitiva, del territori, idea última i duradora de l’estada de l’artista en el món: al capdavall, experimenta suitatis, les experiències del jo amb sí mateix.

Anna Estany

Igualada, 1959

A través del temps, tot el que experimento posa en marxa els mecanismes de la memòria; allò que m’envolta (en tant que persona física) queda representat en una dimensió simbòlica.

Carles Congost

Olot, 1970

Estranya forma d’enganyar-se.

Mentida com a persona, mentida com a personatge. Construcció d’una mentida, necessàriament, sistemàtica, quotidiana i finalment desesperada.

Estranya forma de viure, aquesta, curiosa forma d’agradar-se.

Art de la mentida, residus d’una farsa. Mentida com a imatge.

Ester Partegàs

La Garriga, 1972

Entenc els objectes com petites defenses quotidianes que ens recorden que existim. Des d’ells m’espio. Dilueixen la fragilitat de la presència, de l’absència, difuminen l’espai de separació, barregen els jo i els altres...

Sempre hi ha la por a la desparació.

Javier Peñafiel

Saragossa, 1964

De nou les restes, comprensibles només a distància com succeeix amb les proteccions i amb la por. La llum que rescata una comissura, també la idèntica potència del riu de la sang continguda en tu, cap a tu. El rigor dels batecs, amb cura pots distingir els uns dels altres. Un escàndol lent.