De la persona

De la persona

(l’home que va confondre una cadira amb una deessa)

Coneixia l’Idroj Sanicne (Jordi Encinas) des de feia uns quants anys. Des d’abans de que comencés a organitzar cap exposició, ell, i en aquell moment en que, com sempre, l’Idroj estava concentrat en les seves obres. Aleshores, amb els seus subjectes (subjecte+objecte). I completament abstret. En l’elaboració d’unes formes poètiques que no s’assemblaven gens a res de tot allò que havia vist. Fins aquell moment. I per bé que el podien remetre a algunes figures antropomòrfiques (o a algun d’aquells retrats que es podrien confondre amb algunes màscares), aquelles obres que feia l’Idroj (“els subjectes d’art no identificats”, com els anomenava l’artista) li resultaven absolutament estranyes. I es preguntava si era potser per la seva raresa que no el paraven d’increpar constantment, d’incomodar-lo cada cop que les veia, de sacsejar-lo també. En suma, de dir-li que en el món de l’art les coses que es produeixen sempre tenen raó d’existir. Però que es necessita disposar d’un cert període de temps per tal de comprendre-les d’alguna manera. O si més no, per tal d’endinsar-s’hi. Perquè és sols quan es profunditza en aquelles coses que ens desconcerten (com també en les que veiem sense mirar o en aquelles a les quals no dediquem més que una mirada fugaç), que ens podem aventurar cap al seu interior. I adonar-nos que allò que ens diuen és que posseeixen algun secret. O que guarden un gran secret, com li van fer saber aquelles formes poètiques. De l’Idroj. Quan, després de tenir la paciència d’intentar desvelar-ne el secret, es va adonar que l’havien menat fins a les portes d’un altre secret. Encara més amagat. I va ser així (de secret en secret) com es va proposar de voler comprendre què era allò que s’amagava rere el vel que les cobria. Rere el teixit que dissimulava allò que no havia vist en mirar aquells subjectes: el seu misteri. Allò que no havia pogut captar-ne després d’haver-ne fet una primera lectura. A partir de les formes poètiques en què es mostraven aquells subjectes. Aquelles obres estranyes i rares. Opaques.

I quan va creure que havia comprés quin era aquell secret que guardaven els subjectes, va deduir que les investigacions de l’Idroj s’havien concentrat al voltant de la mirada. Començava per la seva deslocalització, és a dir, per la desaparició de l’ésser actiu que percebia, seguia amb la producció d’una visió sense mirada i acabava amb l’anàlisi dels seus límits. És a dir, amb la desaparició de l’ésser actiu que percep. Perquè havia estat la seva mirada (la mirada d’ell; no la de l’Idroj) allò que se li havien endut els subjectes. A través del reflex del seu propi ull. Per tal d’incloure-la a l’interior de les seves formes. I va ser així com va creure comprendre que l’ànima que posseïen aquells subjectes era la d’aquells els ulls dels quals s’havien reflectit (i que seguirien reflectint-se) sobre la superfície dels seus metalls. I allò que havia començat com si fossin uns cossos amb una identitat virtual es va convertir en uns organismes vius que ens podien mirar a tots a través dels ulls. Dels nostres, que eren els seus. Com també ens podien tocar.

I va ser quan es va embarcar en al trilogia que l’artista va anomenar Maracunda (un període de reflexió al voltant de conceptes com la confusió i el desordre i de l’alteració en la percepció del real, com li va dir que s’havia de dir), en aquell període en el qual els sentits van començar a confondre les seves funcions, que va percebre que s’anava allunyant de tot allò que li volia dir l’Idroj. I que tot allò que l’havia apropat als subjectes o a les formes que havia vist d’ell, el desterraven quasi per a tota la vida al terreny més propi de l’oblit. Allà on la memòria no té cap record.

I no va ser fins al cap d’un temps que es va decidir a tornar per intentar-ho de nou. Per tractar de comprendre quin era aquell secret que guardaven les obres que feia l’Idroj. I va ser aleshores quan es va adonar que, a través de les associacions quasi incontrolables que sovint es poden fer entre els objectes i les paraules (o entre aquestes i les imatges, o entre les imatges i els seus significats), les seves obres s’havien convertit en unes imatges que eren poètiques. O almenys era així com les percebia. És a dir, ni objectes ni substituts dels objectes. En imatges que s’havien de percebre en funció de la seva realitat específica. Perquè les seves imatges eren allò que eren. I perquè a diferència de les anteriors, transpiraven una ànima que els era més pròpia. La seva ànima: aquell espai en el qual s’allotjaven els nostres records i els nostres oblits.

I era per això que no havia de ser gaire estrany que, en haver de parlar de la persona (d’allò que som o que crèiem ser un cop que havíem arribat a acariciar-ne els límits: a aquella pell de la persona sobre la qual es gravaven les nostres parts amagades; l’interior del nostre cos), pensés que aquell que millor ho podia fer no seria un altre que l’Idroj. Per diverses raons que eren molt concretes: per les turbulències que havia intuït que es genera van a l’interior del seu món, per l’estranyesa que es destil·lava dels seus collages emblanquinats... per la confusió de les sensacions que li produïa la contemplació. De les seves obres. Allò que feia i que segueix fent.

I per bé que sabia des de feia temps que volia treballar de nou amb ell, no li va comunicar quines eren les seves intencions fins després de l’estiu del 97. S’ho havia estat pensant; potser molt més que no pas amb cap dels altres. Però fins que no va estar del tot segur no l’hi va poder fer saber... I en anunciar-li i dir-li que la seva proposta es correspondria amb aquell moment en què, a l’interior del recorregut del cicle, s’havia de parlar de la persona, va percebre que la maquinària es posava en marxa automàticament. La de l’Idroj. Com si s’accelerés un procés irreversible a l’interior del seu pensament. I a partir d’aquest moment es van tornar a veure unes quantes vegades més. I allò que podia haver anat d’una manera completament diferent, es va començar a concretar en l’elaboració d’unes estructures al·legòriques. Amb la finalitat de poder concentrar-se en tot allò que li oferia l’espai. De la capella. És a dir, la seva arquitectura i el seu simbolisme. Però també amb l’objectiu de mostrar la seva obra en relació directa amb algun moment. En aquell moment en el qual existia. Ell i ara; però també la seva obra. En el moment d’ensenyar-nos a tots què era allò que podíem ser: una acumulació d’associacions i d’idees que graviten pel damunt dels nostres caps. En una sincronia relativament controlada de totes aquelles imatges que configuren la imaginació. La nostra.

Però hi havia una cosa que no podia negar: bé que comprenia el significat dels elements que configurarien la proposta de l’Idroj, se sentia que estava profundament desorientat. I confús. Potser era aquesta confusió la que millor reflectia la seva agitació? O la convulsió que estava patint en creure que vivia en un temps irreal? I, mentre pensava en alguna resposta, va recordar en unes paraules que li va dir l’artista: a l’interior de cadascun de nosaltres hi ha un desconegut que somnia i que vol ser algú. És un ésser solitari, emboirat, oblidat i que busca desesperadament provar que existeix.