Cambra de tots
Per cambra s’entén cert tipus o modalitat d’espai en el qual transcorre la vida o es representa, i amb el qual solem estar familiaritzats d’alguna manera. L’ocupació d’un lloc on passa alguna cosa. Un espai definit pels hàbits propers i quotidians i que, paradoxalment, ens resulta estrany i distant quan l’interrompem per qualsevol motiu i tenim l’opció d’observar-lo des de fora. La cambra esdevé, llavors, un decorat, una construcció de formes d’existència.
És un escenari que presuposa també una relació molt estreta amb un mateix, amb l’altre i amb allò altre. I per allò que té de personal, l’habitació passa a ser el lloc on les relacions es creen.
En aquesta ocasió, quan juga a habilitar aquesta tipologia d’hàbitat, Gemma Farran fa una escenificació imaginària de la cambra. Pensa l’espai a partir de les possibilitats que dóna desencaixar-lo. Per això les seves instal·lacions són llocs, paisatges interiors o exteriors en funció d’allò que ha de passar i, per conseqüència, suports per a un esdevenir determinat. Totes elles, des del mobiliari bàsic d’un espai de treball instal·lat en un paratge natural, una tenda de càmping que ocupa l’espai expositiu, fins a els espais provisionals que conviden a l’intercanvi o l’elecció del vot, són reflexions sobre l’espai arquitectònic i domèstic a partir de la seva descontextualització que plantegen noves situacions del fet d’habitar.
Amb Cambra de tots, l’artista ens proposa un nou espai provisional. La construcció gira entorn d’un dispositiu de caràcter habitual però alhora de natura ocasional perquè en el seu interior es produeixin trobades. Una estança pensada a partir de la contrarietat, que al·ludeix a l’espai més personal de cadascú, a aquell que identifiquem sota el replegament i la privacitat, un espai carregat també d’intensitat però que simultàniament se’ns proposa com un espai de tots, com a centre on compartir diàlegs, trobades i debats. Un joc en principi d’oposats que assenyala en una segona lectura la semblança entre el trastocament que pateix un territori com l’existencial i un espai com el públic: llocs, ambdós, de xocs, d’efervescència col·lectiva nodrida d’allò quotidià.
La instal·lació esdevé, doncs, una invitació a habitar un lloc de fragilitat evident: què té de propi una cambra que anuncia la seva desaparició com a espai íntim per a convertir-se en una arquitectura pensada per a l’esdeveniment. Un lloc que es defineix per la seva categoria episòdica, ocasional i efímera. Com qualsevol construcció. Com qualsevol forma d’existència. Un espai disponible però sense garanties.
Sota la paradoxa i el joc amb un espai físic sovint impossible, l’artista ens parla d’espais contruïts per a habitar que acaben sent espais per a confinar. Per vorejar, tocar o delimitar. Llocs on els límits es desplacen. Rere un esguard a l’espai arquitectònic i domèstic, aquest treball evoca una mirada sobre l’hàbit d’habitar, sobre com ens relacionem amb el lloc, quines són les construccions necessàries per viure i quines modificacions han de tenir aquests llocs perquè esdevinguin allò que desitgem. Un exercici que amaga, en la desarticulació de l’espai existencial, la recerca de les possibilitats que ofereix habitar l’espai a partir de la relació que tenim amb ell i amb tot el que en aquest ens envolta.