Ruido
LA MEMÒRIA I EL DESTÍ
Memòria i palimpsest
Al Teeteto, Plató compara l’ànima humana amb una taula encerada en la qual es van gravant els esdeveniments. Freud, per la seva banda, la compararà amb els wunderblocks. Segons ell, aquests "blocs màgics" són màquines escripturàries que s’assemblen a la forma de funcionar del sistema psíquic en la captació i el processament de les impressions externes, en tant que repeteixen la permanència de l’empremta i la virginitat de la substància que l’acull. Els "blocs màgics" s’identifiquen amb el dispositiu mateix de la memòria humana. La memòria és una mena de pissarra on les paraules s’inscriuen i s’esborren, però van deixant al darrere el residu d’una història que roman com a empremta, com a palimpsest.
Memòria i destí apareixen com a inscripcions del temps al cos. Aquesta idea, per exemple, és la que subjau en l’antiga pràctica de la quiromància: un passat, un present i un futur escrits al palmell de la mà. El palmell de la mà actua en aquest cas com una pàgina en blanc on el temps inscriu els seus traços i sobre la qual va conformant el seu mapa.
Però de la mateixa manera que tot mapa, en establir les seves coordenades, posa en joc una dialèctica entre orientació i desorientació, la memòria es va conformant a partir de la dialèctica inscripció-esborrament.
L’antropòleg Marc Augé posa en relleu tant l’existència del treball de l’oblit en la memòria com la seva presència en el record. Memòria i oblit mantindrien en certa manera, segons ell, la mateixa relació que mantenen vida i mort, les quals es defineixen l’una en relació amb l’altra. Recordar i oblidar són, per a Augé, treballs semblants a la labor del jardiner, que poda i selecciona, que en alguns casos cultiva i en d’altres arrenca.
De la memòria integral a la memòria verge
El personatge de Borges Funes el memoriós era un home que, a causa d’un accident, havia perdut completament la facultat d’oblidar. Ell "no sols recordava cada fulla de cada arbre de cada muntanya, sinó cadascuna de les que havia percebut o imaginat". Funes s’arrogava el tenir per si mateix més records dels que haurien tingut tots els homes des que el món és món.
Davant d’aquest exemple extrem de memòria integral podríem contraposar una memòria verge, blanca, un oblit absolut, una memòria que, lluny de dir "no me’n recordo", digués, en canvi, "això no ha passat mai". Aquest memòria estaria mancada de traços. Es constituiria com un full contínuament en blanc, sempre llesta per ser recorreguda per les possibles trajectòries d’una història.
La vida i les paraules
"La meva memòria està formada principalment per llibres. De fet, a penes recordo la meva vida", deia Borges. Sostenia també que, en aquesta identificació entre les dimensions reals i literàries de la seva existència, considerava haver viatjat a la Xina a partir de la lectura del Tao Te Ching, així com també haver viatjat a l’Índia a partir de la lectura de Kipling. Citant Emerson, Borges considerava que la vida mateixa podia ser entesa com una llarga cita. Però, realment es pot establir un estatut diferent per a la vida i les paraules?
La memòria, aleshores, és una mena de pissarra on les paraules s’inscriuen i s’esborren deixant l’empremta o palimpsest. Però la noció d’empremta mnemònica, lluny d’exercir-se sobre els esdeveniments, afecta sobretot les connexions narratives entre els diferents records d’aquests. Les cadenes de significació esdevenen, en cada cas, flexibles. El record es converteix en un incessant moviment de passatge que va del present fins a temps necessàriament ficcionals. Això és perquè és el desig el que fa seves les estratègies de la memòria.
L’autenticitat d’una suposada vida real es torna cada vegada més problemàtica i la identitat es presenta com un conjunt de potencials i múltiples eleccions. Els esdeveniments es connecten reversibles i probables, es bifurquen i fluctuen i donen lloc a diferents vides i a diferents narracions.
Les empremtes indelebles al cos, la pàgina en blanc com a espai essencialment potencial, l’aleatorietat dels trajectes, l’estatut de la memòria són algunes de les temàtiques abordades en aquesta exposició per Gerardo Suter. Els cossos es veuen travessats per marques passades i futures, pel que s’ha viscut i pels pro-jectes al futur. També pel record i per l’oblit.