Soy la ciudad
Una modernitat bàrbara.
Pocs mons, com la ciutat, per comprovar la desmesura de les oligarquies a l’Amèrica Llatina. I poques esferes, com l’arquitectura, per comprendre les ínfules d’aquestes classes altes que —a l’hora de fatxendejar— mai no s’han estat de res.
Ni de ningú.
D’aquí que, molt sovint, els grans noms de l’arquitectura hagin estat associats als deliris oligàrquics. Unes vegades en projectes directes, d’altres en influències evidents en els arquitectes locals, com és el cas de Le Corbusier en Carlos Raúl Villanueva o de Gio Ponti en Richar Nevidia. En ocasions ha resultat grotesc que aquests o altres arquitectes hagin acompanyat els deliris de tirans tan tenebrosos com Pérez Jiménez o Fulgencio Batista.
Aquesta trajectòria té un punt convencional de partida en el Mèxic autoritari i tecnòcrata de Porfirio Díaz, des del qual s’ha expandit una tradició megalòmana que ens ha llegat el triomf de la modernització sobre la modernitat, de l’urbs sobre la ciutat, de la tecnologia sobre la llibertat, de la demagògia sobre la democràcia, de la telenovel·la sobre la novel·la.
Aquesta paradoxa llatinoamericana entre poder i arquitectura ha estat explorada a consciència, i en tota la complexitat, per artistes com Carlos Garaicoa, a Cuba, Cassio Vasconcelos, a Brasil, i Alexander Apóstol, a Veneçuela.
A més d’indagar l’entramat urbanístic de Caracas, Apóstol ha perseguit el capítol delirant dels interiors. Com per dir-nos que, si bé la plebs és impúdica al carrer —com s’esdevé a la seva peça sobre els nois-font dels barris marginals, gairebé una cita evident de Bruce Nauman—, l’oligarquia és obscena a casa seva –cosa que queda demostrada a “Moderno Salvaje”, un obra que és capaç de transvestir uns trofeus de caça en biblioteca, segons la sensibilitat humana, o animal, del visitant.
Apóstol comprèn aquestes paràboles curioses que ens descriuen com aquest somni oligàrquic de tecnologia i pseudomodernitat es veu assetjat amb hostilitat per la ciutat bàrbara que creix de sobte entorn seu.
Com va créixer de sobte Ur —la ciutat de Caldea— enmig del no-res.
En aquesta exposició, que recupera al títol una frase de Le Corbusier —“Sóc la ciutat”—, la cadència entre l’arquitectura i els humans assoleix allò que bé podríem anomenar una relació eròtica. N’hi ha prou, com a exemple, amb aquests interiors pulcres dels cinquanta, i la seva corresponent novel·la familiar que, de tan perfecta, resulta tan inquietant com la repressió sexual d’aquells anys.
Encara que parlem contínuament de “ciutat”, aquests projectes en mostren el fracàs gegantí d’aquest ritual mitjançant el qual la complicitat entre l’autoritarisme i l’arquitectura ens ha fet cada vegada més urbícoles i cada vegada menys ciutadans.
Comissari: Iván de la Nuez