Parades en el buit
Aquesta exposició és una iniciativa conjunta entre Ajuntament i Facultat de Belles Arts de Barcelona per suscitar un àmbit de reflexió a partir del treball actual d’un conjunt d’ex-alumnes que han obert direccions creatives plenes d’interès, silencioses i encara poc conegudes a la ciutat. Revisar la situació en perspectiva d’uns creadors formats a la Facultat barcelonina -tant en el cas d’haver seguit de la vora alguns d’ells en qui ja crèiem, com en el d’haver-ne incorporat d’altres a qui coneixíem menys- ha significat compartir el seu més decisiu moment de llibertat. No el moment inicial de rodar sota l’efecte de la dinàmica iniciada a Belles Arts, sinó el moment posterior d’assentament en solitari, en que es perfilen posicionaments ja més definits, desbrossats i consistents, on el rastre de l’aprenentatge afecta, en tot cas, les actituds de fons i les maneres d’afrontar el fet creatiu amb capacitat per desenvolupar discursos suficientment personals i auto exigents.
La mirada és, evidentment, acotada i parcial en bé de la seva claredat: s’ha enfocat la situació de confluència d’uns artistes que treballen en la desacceleració, per extraure senyals positius dins un territori de pèrdua que afecta la relació amb les coses, les imatges i les expressions. Els artistes reunits en aquesta exposició han estat particularment poc públics d’ençà que sortiren de la Facultat de Belles Arts -fa entre dos i set anys- i són poc prolífics en obra, en base a una restricció auto imposada. D’aquesta actitud vital se’n desprèn un aspecte comú a tots ells, el d’haver entrat en un estadi de conveccions crítiques i complexes, que es manifesten en els plecs, en les fissures, en els llocs invisibles del llenguatge, com a consciència d’un fora que experimenten buit, com a ressonància d’una ètica del “no entusiasme” en resposta a un context desfigurat, ocult, que no es deixa penetrar ni percebre amb claredat, en el qual es troben sobreposats sense cohesió possible i en el qual aprenen a reconèixer-se capturant-ne circumstàncies, indagant-se els estats latents.
Un territori de subtils desplaçaments entre allò que veiem i allò que se’ns està proposant definiria les qualitats visuals de la majoria d’aquestes obres. Els substrats de fons contenen un voluntari aprofundiment en dilemes més que en asseveracions, un construir situacions dissuasives, divagadores, que deixen constància de la no pretensió de ser afirmatiu, de la dificultat o inconveniència d’<<expressar>>, orientant-se millor a aproximacions crítiques als subjectes referits, o ni tant sols a ells, a la raó de ser de la seva presència, que en general ens remet al mateix acte de fer art i al mirar-lo.
En aquest tractar d’entendre el moviment de les coses, més que allò que elles són, es produeix una exploració sobre els mateixos mecanismes de l’art, sobre com emergeix l’obra, on es situa, com la rebem i com incideix o es diposita de nou en la realitat. Es mouen en un subtil i tensat circuit de dissolucions endins i enfora, elaborant presències de la denegació, degotejos del quasi no-dir, de la no designació frontal, miratges del llenguatge dins el desert interior, vinculacions remotes amb les formes de l’art, després d’haver fet un gran salt enfora.
En conseqüències es forcen els límits de l’art, s’incideix en espais de creació col·laterals, devaluats, impensats, desvalguts, i emergeix la importància de les fronteres del relatiu, d’allò que és i s’auto imposa com a ambigu i alhora desprotegit, que s’endinsa en els intersticis i que assumeix els estats paradoxals d’aquestes insinuacions, d’aquestes suspensions, disperses, il·lusòries, desproveïdes d’essència, escasses de presència.
En posar en suspensió allò que creiem saber de nosaltres mateixos i del món, però dialogant contínuament amb ell i amb els reflexos borrosos que ens proporciona, Maria Cusachs proposa una dilatació del camí de la visió per reflexionar en aquella imprecisa però substancial zona d’inflexió que hi ha entre allò que som i allò que semblem ser, en la disfunció entre com el món actua en nosaltres i nosaltres en ell. Desxiframents concisos, sensibles, fets en la més absoluta transparència, com un aprendre a descobrir, a resseguir, en la saturació de l’aparença, la distància que ens separa dels secrets del món recognoscible.
La ceguesa que ens envaeix, la incapacitat generalitzada de mirar, de “sostenir” la mirada a les coses, i d’anar més endins quan cal, ha propiciat aquesta galeria de cecs, creada per Cori Mercadé. En traslladar a la pintura deu imatges d’invidents d’un antic tractat d’oftalmologia, es desencadena un complex circuit de pèrdues de legibilitat, de derivacions cap a noves i no buscades adherències antropològic-històriques. Els cecs, malgrat la seva frontalitat, esdevenen espectres de la incomunicació. L’artista elabora ofegadors circuits en els processos de copiat, contribuint a un replegament dels referents vers un aflorament de les pròpies opacitats i paradoxes continguts en la pretesa veracitat icònica.
Re-versionar imatges intranscendents, extretes d’iconografies trivials quotidianes, serveix a Gemma Clofent per propiciar de forma molt conscient del sentit de deriva de la visió: amb elles construeix mobiliaris de pintoresca ficció que s’ofereixen com a grans escenaris d’impenetrabilitat. Descodificant la mateixa identificació dels mitjans artístics amb els quals s’ajuda i, a força de dissoldre’ls uns en els altres, provoca uns camuflatges que acaben aportant desconcert i enterboliment a una imatgeria aparentment innòcua i convencional. Encadenats paralitzants de la visió, on s’instal·len espais per a la figuració enrarits, opacs, desautoritzats, que contenen el seu doble, el seu substitut possible, com una suma de miralls de visió.
Roc Parés treballa sobre l’esfondrament poètic de les ortodòxies dels mitjans tecnològics incidint de ple en el territori interrogatiu sobre “què” i “com” veiem. Enfrontat a l’aparatositat, s’endinsa en els contorns muts, imperceptibles, que contenen a partir de l’esmicolament del temps i la despossessió de sentit, fins fer emergir el punt de tènue neutralització, un nou laberint silent des del qual poder difondre onades inquietants, càlides travessies de l’absurd que no pretenen definir, desvetllar, informar o dilucidar res més que el seu haver estat cridat a ser presència revisada, suport de múltiples indeterminacions.
Un fresc laboratori d’operacions transformatives quasi imperceptibles caracteritza el treball d’Antonio Ortega. En les seves concises i diàfanes manifestacions sovint veiem vida que amaga mort. Afronta els processos de vida introduint-hi anomalies, distorsions, i restriccions elementals com una manera de dialogar poèticament amb els seus factors subliminals i negadors. El fràgil fil temporal, la naturalitat donada a la contingència de les conductes, la dialèctica de la limitació (del no-ser) dins del ser i la contrarietat convertida en descàrrega lúcida, propulsen un capgirar el que les coses són, un retorn a l’origen i al seu fabulós potencial d’alteritat. O potser també una crida dolça a la intranscendència.
Els espais de representació incontrolats, llibertaris, laterals, conformen les situacions escultòriques dels escenaris residuals, de la iconografia d’apuntalament i de tensió que fa possible la construcció d’un món visual i que assenyala el “lloc” de l’art des de fora. Com una forma de desplaçar l’efervescència de la ficció vers aquells altres espais reservats a la inexpressió. Recobrament de l’expressió en el punt mort, en la zona despersonalitzada. L’arribada d’un respir alegre en l’àmbit cegat i la restitució de sentit en els apèndix no celebrats. Entendre l’abandó com a exaltació.
El poderós principi de dissolució contingut en l’obra de Francesc Ruiz ajuda a reflexionar sobre l’absurditat de la visió. Configuracions corpòries que retenen la memòria germinal, atomista, infinitesimal, de tota massa sòlida, es disposen a “ser” en aquesta circumstància inconsistent i vibràtil, emulant els enganyosos sistemes d’unitat de construcció de certs jocs actuals. Crea així arquitectures de membrana, de fricció limítrofa, una estreta frontera on s’amunteguen paranys i interferències de tot ordre en relació a la vida interior virtual que contenen i la vida exterior amenaçant que despleguen, com a resultat dels estats de guaita que desenvolupen en el seu perímetre. Estatisme i fluïdesa, bigarrament i extinció, conviuen en una inestable xarxa de fluctuacions.