Pasa Porte

Jove -vint-i-vuit anys- en un vaixell de Tenos arribà en aquest port d'escala, a Síria, Emis, amb el propòsit d'aprendre la perfumeria.
Però va emmalaltir durant el viatge. I a penes desembarcat, morí. L'enterrament, pobríssim, va fer-se aquí. Unes poques hores abans que ja finés, murmurà alguna cosa de "casa" i d'uns "pares molt vells".
Però qui eren ells no ho sabia ningú, ni quin el seu país dins el gran món dispers que és Grècia. Millor. Perquè així, mentre ell jeu difunt en aquest portet d'escala, aniran els seus pares sempre esperant que és viu.

Al port d'escala, 1918. Konstandinos P. Kavafis.
 

Tots, com el jove que volia aprendre la perfumeria a Síria, emprenem alguna mena de viatge. Alguns, no tots, potser sabem d'on sortim, però mai no estem segurs de quan i de quina serà l'última escala del nostre particular viatge. I també com el jove, potser ens acompanya un record, una emoció; però el sentiment de soledat és el company inseparable d'aquests viatges.

La paraula passaport té l'origen en el llatí PASSUS, "pas", "petjada" o "empremta". Aquest document, a més de permetre passar fronteres, creuar ponts i transitar lliurement per camins i terres, és una salvaguarda que dóna protecció, que garanteix els drets, i fins i tot la vida, del seu portador.

L'obra Pasa porte qüestiona el problema de la identitat al si d'una societat, l'occidental, que es troba en mutació constant. Però no una identitat artificial de símbols i banderes, sinó una identitat submergida en el més profund de l'essència humana. Ens parla de la falsa certesa de saber qui som i d'on venim, i de la por de no trobar-nos mai, de no reconèixer-nos a nosaltres mateixos. Ens parla d'anar i de venir, del conflicte entre la necessitat de sentir-se arrelat, és a dir, de pertànyer a una terra, i la llibertat de ser un nòmada solitari, del que és permès i del que és prohibit, de convencions i d'artificialitats maniqueistes. També de la preservació de la dignitat i dels drets.

En l'obra Pasa porte, el passaport és al mateix temps un escapulari, un talismà preciós i màgic, que ens pot ajudar a obrir i traspassar les nostres pròpies fronteres interiors. Un passaport escapulari que uneix simbòlicament dos conceptes fonamentals per a la supervivència del viatger: la identitat i la protecció. Ens remet a la joieria primitiva, a l'ornament sobreposat al cos i a la seva funció primordial de protecció, ja que ajudava a restablir l'ordre i l'harmonia originals entre l'home i l'univers que l'envolta, trencats per les seves accions de caça i recol·lecció. És l'ampliació i la projecció de la identitat individual.

Guigui Kohon ens proposa, amb una certa ironia, fer un ritual, un acte màgic: intercanviar un fragment de la identitat difusa que representa el passaport ampliat, trepat i trossejat, arrencar-ne un tros i deixar-hi a canvi un petit fragment de la nostra pròpia identitat en fotografiar-nos. L'acte d'estripar i fragmentar el passaport, i sobreposar-nos en el fragment, ens ofereix la possibilitat d'una identitat compartida, mestissa, amb horitzons més amplis, més generosos i més universals.

Ramon Puig Cuyàs. Juny de 2002

Patrocina: Caja Madrid. Obra social
Mitjans de comunicació patrocinadors: El País i Ràdio 4
Col·labora: Schilling