Presenta

Per atrapar els instants

Si quan ens volem desfer d’algun oment de la nostra vida optem per amagar alguns dels objectes que ens el fan recordar en una capsa que finalment deixarem oblidada en qualsevol racó, és perquè entre els nostres objectes quotidians hi ha els que tenen la capacitat d’equilibrar la inestabilitat que caracteritza la nostra existència. I és que, a banda de la funcionalitat per a la qual van ser concebuts, hi ha certs objectes del nostre entorn que quan els vinculem directament amb els nostres desigs i les nostres emocions no sol ens serveixen per controlar la vulnerabilitat de la nostra persona, sinó que també ens permeten de seguir existint en aquesta jungla de la incomunicació en que s’ha convertit el nostre món actual. Davant de l’absència d’afectivitat que regna en bona part de les relacions humanes, ens dediquem a col·leccionar coses a fi d’obtenir l’afecte que desitgem, i quan atrapem en la memòria els nostres anhels en forma d’objectes sentim que les paraules que ens diuen són justament les que volem escoltar; fins que se’ns omple el contenidor i hem de sortir a fora per cercar-ne un altre: per poder reciclar les nostres deixalles i evitar que la brutícia s’escampi per terra. Hem de reconstruir el nostre món particular cada cop que se’ns ensorra.

Per bé que la relació que s’estableix entre l’objecte i el subjecte sempre ha estat determinada per l’efecte psicoterapèutic que té, l’essència dels objectes que configuren el nostre entorn mai no es pot separar dels nostres desigs i les nostres emocions. Així doncs, si considerem que la societat en que vivim a més de ser la del consum és també la de la proliferació de les deixalles, la relació que mantenim amb els nostres objectes es vincula amb allò que en fem quan els deixem d’utilitzar pel motiu que ens els havíem apropiat. Per tot això ens veiem abocats al culte del reciclatge, i, com a conseqüència els residus que genera la nostra economia capitalista, l’essència dels nostres objectes es fonamenta en el profit que n’extraiem quan els aconseguim reinvertir d’acord amb les nostres mancances, i no en el benefici que n’obtenen els altres a partir del nostre costum irracional i impulsiu. De manera que poder reciclar els objectes del nostre entorn en benefici nostre, significa l’inici d’aquelles coses que tots desitgem i que no podem explicar; una metàfora del (nostre) naixement just després de la (nostra) mort?

Després del canvi del sentit del cosmos que es manifesta a partir del principi del segle XX, l’objecte passa a convertir-se en el símbol més immediat del món, i és sobre la base d’aquest canvi en l’apreciació de les coses que s’altera la relació entre els homes i el seu entorn immediat. Així mateix, com a conseqüència del trencament de la serenitat amb que s’havien anat refent les successives imatges del món, es debiliten les perspectives universals (tant en els conceptes com en els sentiments), es creen grups que encaminen els seus esforços cap al cultiu d’allò particular, i dels nous significats que adquireixen els objectes comencen a ocupar-se’n un tipus d’artistes que, en sentir-se motivats per un desig fort d’experimentació, consolidaran la ruptura amb l’art establert apuntada per Manet unes dècades abans. Fins a arribar al punt de convertir l’objecte en el denominador comú de les seves paraules, les mateixes que encara se segueixen escoltant en qualsevol dels llenguatges en que l’art es manifesta.

Si la utilització de tot tipus d’objectes en l’art es deriva de la substitució d’allò representat per la representació, hi ha un altre tipus d’investigació que també es va iniciar en els primers collages cubistes: l’estudi de les impressions obscures de l’home a través de les qualitats secretes que posseïen els objectes. Ara bé, si la investigació i la pràctica d’aquell procediment artístic no fou sinó un pas més en l’aventura cap al significat de l’existència de l’home, no és fins a l’arribada del dadaisme (i més concretament del ready-made de Marcel Duchamp) que els artistes es comencen a qüestionar el significat dels objectes que configuraven el seu entorn. Així, en interessar-se pel descobriment d’una essència més que no pas per la construcció de formes noves, els dadaistes van iniciar l’aproximació a l’objecte en el seu aspecte espiritual, i en incorporar-lo en les seves obres d’acord amb la seva vessant psicològica van declarar que el sentit de l’objecte no era sinó el que l’artista li havia donat; qualsevol objecte podia ser una obra d’art. Només calia que l’escollís un artista i el mostrés en un context diferent d’aquell en el qual havia estat concebut. Això volia dir que la simple elecció equivalia a la creació, si la feia un artista. Aquest era un dels aspectes invocats pels surrealistes quan manifestaven que l’atzar, entès com la conquesta de nous graus de consciència a través d’associacions provocades, implicava una aproximació (nova) a la realitat i també a la vida vivencial.

Però en els ready-mate de M. Duchamp no sols es declarava que un objecte podia ser una obra d’art; també s’hi anunciava que l’escultura perdia el seu caràcter tancat i passava a convertir-se en una part important del context ambiental que la circumdava. Això volia dir que l’espectador deixava d’estar davant de l’obra per passar a situar-se en el seu interior; que per tal de percebre l’obra d’art havia de circular a través del seu espai tot caminant entre els objectes que l’artista havia escollit. I fou així com, en integrar a l’interior d’un espai els materials més inimaginables amb totes les seves relacions possibles, es van establir algunes de les bases sobre les quals es fonamentarien els environements o els assemblages. Tanmateix, els objectes que s’utilitzaran en les noves propostes, lluny de ser neutrals o si més no indiferents, serviran per denunciar alguns aspectes específics de la quotidianitat de la nostra vida: la fragilitat física de les coses, l’estabilitat fugaç de l’ésser humà..., la necessitat de reciclar els nostres propis residus.

Tot i compartir amb els environements i els assemblatges (però també amb el principi del collage cubista, el ready-mate de M. Duchamp o l’objecte màgic del surrealisme) una bona part dels mateixos principis sobre els quals es van fonamentar els seus respectius discursos artístics (com ara la incorporació dels objectes en l’obra d’art, la ubicació de l’espectador en el seu interior, la reconsideració de l’espai arquitectònic que la circumda o la incorporació de l’atzar en el procés creatiu), l’interès de la proposta plàstica d’Oriol Font es basa en la manera com aquest artista s’aproxima a l’activitat tridimensional. I és que, per bé que la seva actitud es correspon amb la d’un escultor que també construeix, les seves obres són uns territoris on es succeeixen els esdeveniments. Els instants viscuts per un artista que, en deixar-se seduir pels materials que utilitza, no sols per les seves propietats formals sinó també per les qualitats simbòliques i secretes que posseeixen, decideix d’atrapar-los en la seva memòria rere l’aparença d’un objecte del seu entorn, d’un color determinat, de la textura d’una matèria més o menys mal·leable, del volum de l’espai on s’haurà d’ubicar, de la forma que tinguin els seus records o de la intensitat amb què l’artista experimenta els seus sentiments..., d’allò que guardem en aquelles capses que deixàvem oblidades en qualsevol racó. I és que, més que no pas objectes, són l’abstracció de les nostres passions. I són molt poques les vegades que les volem ensenyar. O és que potser quan ho volem fer no recordem on són?