Residència. Primavera Fotogràfica

Ja fa molt de temps que observo els meus avis, que fa més de 15 anys que viuen en una residència.

Em semblava, fa tres anys, que a la residència el temps no passava, no veia envellir més els meus avis, ni tan sols els mobles no es movien de lloc ni els rituals canviaven gens ni mica, any rere any.

Però això va canviar fa set mesos, quan es va morir el meu avi.

Ara les coses han canviat a la residència, però, sobretot, ha canviat la meva percepció d’aquest lloc.

Així doncs, la història comença amb les fotos de la mort del meu avi i el dia del seu enterrament.

Ara, jo vull que m’internin allà, vull fer companyia a la meva iaia, que s’ha quedat sola. La identificació amb ella es va fent cada vegada més estreta i evident, potser em vull transformar en ella, i ser vella. Per entendre-la, però per comprendre’m millor a mi mateixa.

La idea és senzilla, però ens parla de l’apropament a allò que ens és del tot inevitable, la mort. D’on desem els residus socials. Aproximar-se a un límit mai no és un viatge fàcil, però sempre és una experiència fructífera.
I sobretot, la relació íntima que hi ha entre la meva iaia i jo, les nostres converses, els seus dubtes, els seus silencis. Com es veurà afectada o alterada aquesta relació amb la meva decisió de situar-me al seu costat.

A prop seu.

Ningú no en parla, dels espais buits i dels silencis. 
D’aquest temps estrany que passem esperant.

Col·laboradors:    ràdio4  |   schilling cafè  |   primavera fotogràfica  |   ajuntament de Barcelona