Ressonàncies

Same as it ever was...

Cada vegada més el món de l’art comprèn en la seva interpretació una vasta gamma de pensaments, valors, funcions, recursos, etc. La idea d’art viu gràcies a la seva pròpia indefinició, a la capacitat que té de sorprendre’s ell mateix, de mirar-se al mirall i no reconèixer-se.

L’originalitat, la novetat, la raresa, l’imprevist, l’estranyesa són valors intrínsecs en el caràcter peculiar del que és artístic avui. Pretesament, els artistes s’endinsen en el desconegut i amb aquest acte amplien els horitzons de la condició de la consciència humana (la pròpia i al dels altres).

Parlar del desconegut és situar-nos en el context que sabem que no sabem. Investiguem, explorem, provem, especulem i ens delectem teixint hipòtesis on queda atrapat el que és real, la nova realitat.

No és gens estrany, doncs, a causa del que ja assumim com a conegut, que la idiosincràsia de l’ésser humà corri per camins de teories, conjectures i rumors.

Enmig de tant artifici i tanta virtualitat, patim l’al·lucinació de ser aliens a la naturalesa, d’haver-la superada. La mirem i gairebé ja no ens hi reconeixem, i és que dins del que anomenem el conegut hi ha la gran parcel·la de l’oblidat.

La realitat és que els humans no vam deixar de ser salvatges quan ens vam convertir en mítics, ni vam deixar de ser mítics quan vam esdevenir racionals.

La majoria d’homes i de dones obliden la capacitat creadora. Potser la majoria d’artistes creadors obliden que ells mateixos són creacions.

Ara com ara, el desconegut és l’oblidat, i parlar del que és oblidat és reconèixer que no sabem que sabem.

D’aquest concepte, en són inseparables denominacions com disseny, ofici artístic, etc.

“Una mica més cap a l’oest”

Inspirar-se en la natura, recomanaven els clàssics, i cercar aquesta inspiració s’ha recomanat una i altra vegada per tornar a les deus de l’autèntic coneixement, per superar atzucacs i moments de confusió. Tot i que ara no s’aixequen veus amb aquesta proclama, sembla que una de les constants d’aquests objectes que s’exhibeixen és aquest retorn a les fonts de la natura.

Aquest retorn no es fa pels camins de la mimesi, sinó de l’observació de les lleis més elementals que ordenen el funcionament de la màquina natural, ja que també observem un xoc, un diàleg, entre les formes orgàniques i els materials naturals amb les formes de la indústria i els materials prefabricats o, més ben dit, preconformats.

És ben sabut que l’energia no es crea ni es destrueix sinó que tant sols es transforma. De tant vell i sabut potser ho havíem oblidat, i de l’aplicació d’aquest axioma neix una nova generació d’objectes.

L’aigua que transpira per la vella ceràmica, que es refresca ella mateixa. Jocs de llums, moviments i ombres subtils que dibuixen els moviments de l’aire i els moviments del cos. Aire capturat per fer-nos sentir els sorolls del món de dintre i de fora. Ressons d’esquelets i rastres d’empremtes sobre el propi cos. L’aire i l’aigua que modelen la matèria i que, un cop analitzada i calculada, la conformaran amb el treball fi dels artífexs. Experimentació amb aplicació de substàncies i procediments naturals, i potser ancestrals, per conformar la cultura material del futur. Exemples d’aquesta síntesi, d’aquest diàleg entre les propostes de la natura i l’activitat dels creadors.

Totes aquestes realitzacions poden fer entrar en crisi alguns vells dogmes de la modernitat i deixar al descobert, tot d’una, la inutilitat de segons quins esforços per fer encaixar, tant sí com no, formes i funcions sota la direcció d’uns paràmetres formals i conceptuals preconcebuts.

I és que quan les lleis de la natura i les de la intel·ligència treballen d’acord, surten les obres perdurables i que ens fan més servei, ja que no som sinó màquines ajustades a aquests mateixos principis, i no hauríem d’oblidar que d’un garbuix de connexions elèctriques, encara no ben explicades, és d’on surten les nostres emocions. Pel que sembla, tot el que veiem aquí, també nosaltres mateixos, és pols d’estrelles.