Ritmepistemologies
El 4 d’octubre a les 19 h tindrà lloc la primera obertura del projecte d’investigació, vigoritzat per Carolina Jiménez i Lorenzo Sandoval. Comptarem amb la participació de Tania Adam, Ethel Baraona Pohl, Erick Beltrán, Paula García-Masedo i Toni Navarro, que compartiran alguns dels vectors de les seves contribucions respectives al projecte.
Ritmepistemologies és un projecte d’investigació que incorpora diverses accepcions des de i cap a la noció de ritmeanàlisi proposada per Henri Lefebvre. Mitjançant aquesta noció, l’autor francès proposava eines per inferir les maneres en què els ritmes modulen el món, superant el binarisme de dues formes no necessàriament divergents: la d’un ritme lineal –que tendeix a imposar-se des de la producció industrial i l’explotació extractivista de cossos i territoris– i la d’un ritme circular –que es correspon amb cicles de la natura, com el desplaçament de les constel·lacions o els batecs del cor. A partir d’aquest plantejament, Ritmepistemologies aspira a reconèixer, reproduir i publicar patrons –sonors, coreogràfics, tèxtils, visuals o textuals– com a metodologia d’investigació en forma d’estudi col·laboratiu i escriptura expandida. En un context en què hi ha múltiples temporalitats juxtaposades, proposem diverses formes de producció que permeten treballar des de la diferència.
Programa detallat
A luta continua… en cualquier lugar (La lluita continua… en qualsevol lloc), a càrrec de Tania Adam
Aquests poemes són una successió d’escenes autobiogràfiques de xoc: sensacions, retrats, imatges i fets que van marcar una jove negra africana des que va sortir de Maputo el juliol de 1985. Successos hostils i simbòlics que la ubiquen en una alteritat perpètua recordant-li que no pertany a cap lloc. De les seves paraules emanen violències emmudides, experiències singulars i fragilitats ocultes que va assumir com a culpa, sense entendre que el lloc on habita no està preparat per a algú com ella. Traumes aliens a l’imaginari col·lectiu gravats al seu cos i que s’ometen per la incapacitat de col·lectivitzar. El seu destí està perfilat pel silenci que s’enquista a la pell i deixa al seu pas una constel·lació de ferides obertes i de dolor, el rastre d’una cerca constant d’allò comú. Una cursa de fons en la qual es difuminen les fronteres de l’espai i del temps, en què el passat irromp en el present, i el present i el futur van dibuixant-se amb la tinta del passat.
Tania Adam (Maputo, Moçambic, 1979) viu a Barcelona i és fundadora de la plataforma cultural de pensament crític i difusió de les arts i cultures negres Radio Africa. Treballa com a periodista, comissària i investigadora. El seu treball multidisciplinari explora les diàspores negres, els seus moviments i resistències, i les músiques populars africanes. A través de l’escriptura de textos de crítica cultural i la poesia autobiogràfica, injecta relats alternatius sobre el continent africà i l’heterogeneïtat de la negritud en l’imaginari col·lectiu.
Rapeando escepticismo, cantando optimismo (Rapejant escepticisme, cantant optimisme), a càrrec d’Ethel Baraona Pohl
Les ciutats són –i sempre han estat– escenaris de noves formes d’apropiació. A partir de 2008, en aquesta Europa postcrisi, les músiques urbanes canten el seu descontentament apropiant-se de les mateixes eines del sistema que qüestionen, amb un desplegament de roba de marca, accessoris de luxe, cotxes d’última generació i, sovint, utilitzant com a escenari edificis icònics que són, d’una banda, ruïnes d’aquest moment d’especulació econòmica, i, de l’altra, espais de possibilitats en els quals és possible imaginar noves narratives i altres imaginaris que ens ajudin a recuperar l’agència que cadascuna tenim dins l’entorn urbà.
[Aquesta peça es desenvolupa a partir del text “The explicit-lyrics City”, de dpr-barcelona, i del projecte Selling Bricks, de Bartlebooth.]
Ethel Baraona Pohl és crítiqui, escriptori i comissàriï, a més de cofundadori, juntament amb César Reyes, de l’estudi d’investigació independent i editorial dpr-barcelona, que opera en els camps de l’arquitectura, la teoria política i el medi social. La seva pràctica comissarial inclou, entre d’altres, Doce fábulas urbanas (Matadero Madrid, 2020-21), i més recentment, “Llibres Model”, una col·lecció de llibres comissariada i biblioteca oberta (Model, Festival d’Arquitectures de Barcelona 2022-2023). L’Ethel és assistent principal de la Càtedra d’Arquitectura i Cura al Departament d’Arquitectura de l’ETH Zürich. Creu que publicar és un acte polític, i llegir, una forma de resistència.
Vivir la vida con esa ropa (Viure la vida amb aquesta roba), a càrrec de Paula García-Masedo
Yohji Yamamoto mostra en un documental un llibre de fotografies de persones de classe treballadora que posen mirant a la càmera. Porten posada la realitat, no només roba, sinó la realitat, diu. Hi ha una estranyesa, un misteri a l’interior de les imatges, en què les peces de roba representades són identificables alhora que resulten irreals, incomprensibles. Els diaris anglesos van fer córrer la veu que l’exlíder del Partit Laborista britànic Michael Foot duia la mateixa jaqueta curta i embotonada davant que els miners que xocaven contra els uniformes policials el 1984 i que els treballadors del canal de Manchester el 1888, la jaqueta que també duien posada teddy boys i skinheads. Una jaqueta és una cosa tan àmplia com una peça amb dues mànigues i una obertura que normalment pot tancar-se a la part de davant del tors, i tan concreta com un objecte que s’ubica en uns cossos determinats, en uns moments i uns llocs específics. Té diversos noms lligats a diferents talls i teles; talls i teles s’han intercanviat entre les classes altes i les classes treballadores, i no només –entre militars i civils, persones colonitzades i colones, entre orientacions de gènere diferents–, en repeticions més o menys exactes. Cada patró i la seva genealogia encapsula fragments d’una història borrosa, que resulta, com les imatges de Yamamoto, incomprensible. Aquesta contribució busca empremtes i rastres en un fragment d’aquest grup de coses que anomenem jaqueta, i concretament, en aquelles que van ser denominades masculines, i empremtes i rastres associats a la divisió de classe i la distribució de poder que té associada.
Paula García-Masedo és artista. Desenvolupa una pràctica artística que se situa en la intersecció entre territori, cultura material i història política i afectiva. A través d’aquesta pràctica, aborda l’expressió sensible d’allò material, entenent la matèria com un element situat que es vincula en genealogies i que existeix immersa, constituint-se en estètiques específiques. Va estudiar el Programa d’Estudis Independents del MACBA i Arquitectura a la Universitat Politècnica de Madrid. El seu treball s’ha presentat a CA2M (Madrid), La Casa Encendida (Madrid), TEA (Santa Cruz de Tenerife), CentroCentro (Madrid), Blueproject Foundation (Barcelona), Fabra i Coats (Barcelona), Batalla (Santa Cruz de Tenerife), Bapore Atelier (Balmaseda, Biscaia), Centre Cívic Sant Andreu (Barcelona), Twin Gallery (Madrid) o el Museu d’Art Contemporani de Madrid, entre d’altres. La seva obra es troba a la Col·lecció de la Comunitat de Madrid, de l’Ajuntament de Madrid – MAC, o a la Col·lecció DKV. Va cofundar i codirigir fins al 2022 l’espai independent Pols (València). Ha comissariat exposicions a CentroCentro (Madrid), les galeries LIGA DF (Ciutat de Mèxic) i Monoambiente (Buenos Aires), i al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Madrid. És docent universitària, escriu habitualment i ha publicat dos llibres amb Caniche Editorial.
Superposición (versión radio) [Superposició (versió ràdio)], a càrrec d’Erick Beltrán
En aquesta contribució, Erick Beltrán selecciona (i afegeix) uns quants elements de la peça Superposition, iniciada a la Biennal de Liverpool el 2021. S’hi utilitzen cúmbies clàssiques com a introducció de conceptes fonamentals a la “Teoría de la imagen de cumbia cuántica” (Teoria de la imatge de cúmbia quàntica), que és una trobada entre iconologia, ontologia, el principi d’incertesa de Heisenberg i la manera com descrivim la tensió entre subjecte i col·lectiu. Deconstruint el ritme de la cúmbia llatinoamericana, en aquesta contribució es posen en relació nocions de la propiocepció (la capacitat del cos de percebre la seva pròpia posició a l’espai), la física quàntica, el psicopomp (els mecanismes que acompanyen les ànimes al més enllà) i la psique col·lectiva. Aquesta narrativa es construeix a partir de diferents vies de coneixement, modulades a través de ritmes i velocitats, inclosa la nostra percepció de la freqüència, els harmònics, el límit d’allò que considerem corporal i els estats del son.
El treball d’Erick Beltrán (Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1974) se centra en la investigació i la reflexió sobre el concepte d’edició i les construccions de discurs. Recorre a l’ús de formats diversos, com ara dibuixos, fotografies, mapes, objectes. L’artista s’interessa per la manera en què la informació circula i s’organitza, que condiciona la nostra comprensió del món, i pel llenguatge i la nostra relació amb el coneixement: els seus diagrames, plànols i sistemes gràfics són intents d’explicar el món. La seva obra s’ha presentat en exposicions individuals a documenta fifteen, Kassel (2022); Museo Experimental el Eco, Ciutat de Mèxic (2021); Museo de Arte Contemporáneo La Tertulia, Cali (2017); New Museum, Nova York (2014), o el Museo Tamayo, Ciutat de Mèxic (2014). També ha format part d’exposicions col·lectives a la Liverpool Biennial (2021), el Centro Botín de Santander (2019) i la Yinchuan Biennial (2018), entre d’altres.
Coreografías infraestructurales de la IA (Coreografies infraestructurals de la IA), a càrrec de Toni Navarro
La intel·ligència artificial, com l’electricitat i les telecomunicacions, ha comportat una reorganització material profunda del món. En primer lloc, s’ha convertit en un factor geopolític clau que, més enllà de la competència tecnològica entre països, genera noves arquitectures de governança amb els seus propis territoris i sobiranies. Pel que fa a l’economia, aquests sistemes s’estenen des dels processos productius fins a les xarxes de distribució logística globals, fet que ha provocat una modificació substancial de la forma d’acumulació del capital. I, pel que fa a les ciutats, també ha tingut un fort impacte en la planificació urbana i el desenvolupament de serveis de mobilitat amb vista a la instauració definitiva de la smart city. En tots aquests àmbits, l’increment en el volum de dades i en la velocitat de processament ha permès als sistemes d’IA registrar, controlar i predir tota mena de fluxos: informació, energia, transport, persones, mercaderies, diners i poder. Per això la qüestió del ritme és crucial per revelar les maneres en què la IA organitza la política, l’economia i les ciutats en una coreografia infraestructural invisible.
Toni Navarro és filòsof especialitzat en teories feministes de la tecnologia. Forma part del Vector de Conceptualització Sociotècnica impulsat per la Unitat de Tecnopolítica de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3/UOC). Ha estat professor convidat a EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona (UB) i Elisava Facultat de Disseny i Enginyeria de Barcelona (UVic-UCC). Recentment ha traduït i prologat els llibres Nuevos vectores del xenofeminismo, de Laboria Cuboniks (Holobionte Ediciones, 2022), i La terraformación, de Benjamin Bratton (Caja Negra, 2021). També ha escrit el pròleg dels llibres Xenofeminismo, de Helen Hester (Caja Negra, 2018), i La guerra de deseo y tecnología (y otras historias de sexo, muerte y máquinas), de Sandy Stone (Holobionte Ediciones, 2020), i ha traduït textos de diverses autores per a l’antologia Ciberfeminismo. De VNS Matrix a Laboria Cuboniks (Holobionte Ediciones, 2019).
