Serie HP

Per conèixer els altres i a nosaltres

Entre els impulsos més antics de la humanitat hi ha el desig que tenen els éssers humans de contemplar-se mitjançant la interpretació de la seva pròpia imatge. I és el gènere del retrat el que respon millor a les exigències d’aquest desig. Ara bé, si l’art del retrat individual és una de les formes artístiques universalment més presents de tots els temps, no és perquè el tema que tracti especialment sigui el de la complexitat de l’individu sinó perquè, com que ofereix als qui ho desitgen una imatge desvirtuada -o idealitzada- de la seva realitat, ha satisfet els desigs d’aquelles societats que han preferit emmirallar-se en la il·lusió dels miratges. En conseqüència, si el retrat és per una banda una imatge de com són els homes o si més no del que voldrien ser, per l’altra és també un reflex dels graus d’estimació que senten les civilitzacions per les seves persones. D’això es desprèn que l’evolució del retrat a través de la història és la millor de les radiografies de l’autoestima de l’espècie humana.

Abans que les experiències artístiques de les primeres avantguardes radicalitzessin la consideració que es tenia del fet artístic, una de les característiques que havia de tenir un retrat era la de conservar una certa semblança física amb el model de la realitat que es volia representar. Preferentment el cos de l’individu. Sobre la base d’aquesta consideració són molts els artistes que al llarg de la història no es van dedicar sinó a produir mascarades, i sols els genis que van saber captar l’essència genuïna de l’ésser humà van aconseguir parlar d’aquella persona que s’amaga sempre al darrera d’un rostre. Més que no pas un retrat, el que van fer va ser una obra d’art, i són justament aquests tipus d’obres les que avui encara es poden parlar. Perquè més que no pas la semblança física el que ens excita més d’una obra és sentir alguna cosa, i és sols la que ens ensenya la cruesa de la nostra existència la que ens pot provocar aquest tipus d’emoció; no el subproducte que es resigna a retratar la forma de la nostra carcassa.

Des que la fotografia, el cinema, la televisió, el vídeo o l’ordinador es van incorporar en el conjunt dels llenguatges artístics en un règim d’igualtat, el tema de la semblança física amb la realitat ja no hauria de suposar cap problema per als artistes que creuen, que el nostre cos -el cos de l’home, el cos de l’individu- es un espai físic més o menys agraciat. Ara bé, per als artistes que el consideren com si fos un territori vulnerable no s’ha inventat encara cap mitjà tècnic que retrati la persona que el transita pel seu interior. En conseqüència, si allò que ens pot interessar més és saber qui som i què som, però també el que ens passa o ens pot passar, no podem pretendre que sigui una màquina la que ens comuniqui els nostres anhels. Perquè, per bé que un artista no la utilitzi per parlar-nos de la nostra persona, una màquina mai no ens dirà sinó les coses que nosaltres volem. I encara que la veritat no ens agrada, sempre és justament el que no volem allò que desitgem saber més.

Pel damunt de les especulacions que procuren determinar el que és o no un retrat, l’art és un reflex de les actituds de la societat en què emergeix. Així, si quan l’individu és considerat un heroi és l’optimisme d’una cultura entusiasta el que acostuma a clarejar entre un retrat més o menys realista, en aquelles societats en que es menysprea l’individu com si fos una fitxa d’escacs no és estrany que el pessimisme d’una cultura indiferent i apàtica s’oculti rere les obres d’algun dels seus artistes. Amb aquesta consideració, el millor retrat que es pot fer avui de nosaltres és, més que no pas la representació de la nostra imatge, allò que ens, pot influir a pensar que entre les obres que fan alguns artistes hi ha una certa part de la nostra persona que viu entre les obres que fan alguns artistes hi ha una certa part de la nostra persona que viu al ritme de les emocions. Ja no som aquells herois que anhelen ensenyar-se d’una manera massa clara. Perquè si el món de les emocions es veu obligat a ocultar-se és perquè no hi ha res que es pugui ensenyar, no hi ha res del que ens passa que ningú no sàpiga, ni res que mereixi un lluc especial en la pinacoteca de la nostra existència. I si és així és perquè els escacs són un joc.

En la recerca inabordable cap a l’essència de l’ésser humà el que preocupa menys els que s’hi dediquen es el nom de les seves víctimes. Perquè en aquesta taula de dissecció en que s’ha convertit l’art actual el que es coneixia abans per individu es coneix avui com arquetip: símbol d’un col·lectiu sense limitacions que pateix totes les conseqüències d’una societat estranya que com més va més el censura, que cada cop li és més aliena i de la quan a mesura que passa el temps defuig com millor ho pot fer. Així, si més que un espai físic el que som per algun artista és un territori vulnerable, és des del fons d’aquest espai transitable d’on ens comunica que els homes no som sinó metàfores; metàfores del plaer i del dolor però també d’uns avatars socials, culturals i polítics, que, en plantejar pel damunt dels nostres caps, gairebé sense adonar-nos, ens permeten de veure el que hem de fer per no constatar la nostra desfeta.

Per tal d’evitar que en el joc de la vida anem a parar al crematori sense que ningú no ens ho pregunti, hem de cercar la manera de viure enmig d’unes regles que no ens hem inventat. Això no vol dir que, malgrat que sovint són indesitjables, les haguem de respectar totes les hores del dia. Així, si en sentir el desig d’aquella recerca hi ha individus que decideixen anar al cinema, n’hi ha d’altres que contemplen la lluna plena, llegeixen llibres de filòsofs moderns, es fan tallar els cabells o es compren la primera cosa que troben. I entre totes les possibilitats que ens podem imaginar es troba la de captar l’ànima d’una persona de l’expressió del seu rostre.

En sentir la necessitat -o el desig- de cercar la part més abstracta i oculta de l’ésser humà, Ignacio Hernando es dedica a pintar el que podria ser per a algú el retrat d’un individu. Però no és això el que fa exactament ja que si és evident -i perfectament identificable- que les seves pintures s’inspiren en un individu que existeixen en la realitat objectiva, és mitjançant un punt de vista molt particular que ens fa veure que aquestes obres reflecteixen la manera de pensar que tenen tots aquells que les volen veure. El que ens fa a través de les seves obres és més el retrat de la nostra espècie (humana) que no pas el retrat d’algú, i si bé allò que ens solen comunicar és, a voltes, una certa melangia, també ens parlen de la indiferència, de la fredor de les nostres relacions humanes, de les màscares que caminen pel carrer i, sobretot de la necessitat que tenim alguns de nosaltres de mantenir-nos a una certa distància d’aquest tauler d’escacs tant hipòcrita en què s’ha convertit la nostra societat.

I és així com arribem a la galàxia dels ordinadors. I per bé que no tots els utilitzem de la mateixa manera, allò que va motivar a Ignacio Hernando a fer-ne ús va ser el desig de deixar consignades les seves investigacions sobre l’anatomia de la cara de l’individu. Perquè si per pintar la imatge d’una persona s’havia d’inspirar en la seva aparença objectiva, per captar l’ànima en l’expressió del seu rostre havia de conèixer els mecanismes que interactuen al darrere de la pell. I és quan va tenir totes aquestes dades que van sorgir les imatges d’un rostre que semblava que havia perdut la seva ànima. Però no l’havia perduda. Perquè si les expressions de felicitat, de fàstic, de sorpresa, d’ira, de tristesa o de por ens poden reconciliar amb la pèrdua de les emocions, és a través d’un mecanisme altament sofisticat com funciona el rostre. I si algú no té la desgracia de desitjar mantenir-lo en condicions òptimes és possible que pugui arribar a sentir que la intensitat de les emocions d’una persona -la seva, la de tots- és l’única cosa de nosaltres que en el fons és veritat. I si és un artista el qui ens ho ha d’explicar a través de les imatges que en el fons és veritat. I si és un artista el qui ens ho ha d’explicar a través de les imatges que ha creat amb una màquina és perquè, malgrat que ens puguin trencar el rostre, allò que alguns desitgem més és saber qui som i què som i no com ens veuen o ens volen veure. I això sols ens ho podem dir des de l’interior de nosaltres mateixos. Lluny dels altres. Prop de res.