Sinapsis
BENVINGUTS A SINAPSIS
Sinapsis ens mostra un espai d’experimentació i de risc. L’error, la fallada, la imperfecció, hi tenen el seu espai. Aquest punt de tensió és summament útil. El que està inacabat i el que està en construcció impliquen la continuïtat d’un procés.
Els projectes aplegats mostren una panoràmica de l’Escola Massana, projectes que surten de l’enunciat acadèmic. Xarxes relacionals, el cos humà, la memòria, l’espai, el lloc, l’escala, la iconografia. Tot són temes abordats infinites vegades, resolts aquí per artistes, il·lustradors, dissenyadors o joiers que ara tan sols inicien la carrera.
Sinapsis comença amb una peça que homenatja la transmissió de coneixement de dona a dona. La pastora Jacinta ensenya a Paula Arias la manera de teixir amb cinc agulles. A partir d’aquest moment, s’inicia un projecte que, a través d’aquest coneixement, s’embarca en la creació d’una peça d’aspiracions escultòriques. En la memòria, de Paula Arias, resta inacabada. La memòria i el coneixement són conceptes construïts.
En la memòria tracta la forma femenina utilitzant una tècnica associada amb la feminitat. Mr. Punch, d’altra banda, el protagonista del còmic d’Anselm Solsona, representa una masculinitat obsoleta, la del final de la dècada de 1970 i començament de la de 1980. L’elegància del monsieur, la imatge de l’home sofisticat de la dècada de 1960 i començament de la de 1970 és reemplaçada amb les frases monosil·làbiques d’esguerros hormonals, tancs de testosterona amb afany de destrucció.
A 1.345 dies, d’Alán Carrasco, ens trobem amb una obra d’art relacional, un autoretrat basat en la interacció amb els altres. Els 16 metres de pots de pintura són una mesura del temps que va passar l’Alán a l’Escola Massana, i alhora ens ofereixen diverses lectures sobre les relacions humanes, el temps i la construcció del jo.
La cadena, de Nelly Van Oost, és un circuit tancat. Les relacions establertes a partir del projecte són el projecte en si i es materialitzen en la peça final. És una peça d’art relacional en el qual el resultat és determinat per l’aportació dels altres. 1.345 dies elegeix clarament les persones que formen part del projecte. En tots dos casos, la repetició és un recurs que desemboca en dos discursos summament diferents. A 1.345 dies la serialització contrasta amb el color que se’ns amaga a l’interior de cada pot, i a La cadena cada element és diferent, però en la totalitat crea un contínuum.
Una obra metarreal, de Robert Romeu Lleixà, també utilitza la repetició, en una mena de tesi antipictòrica. El contingut i la representació són en un segon pla. Tenim una habitació, i el pintor pintat. Els catorze quadres s’acosten als fotogrames d’una pel·lícula però en una temporalitat dilatada. En comptes de les dècimes de segon de Muybridge, són els dies i hores que es van dedicar a una activitat repetitiva en un lloc concret. L’escala reduïda també ressalta la sèrie: el que importa és el conjunt, no cada quadre individual, el que importa és el fet d’haver-les pintades totes.
A Lo irrelevante de la distancia, de Gabriela Mínguez, l’acció només té transcendència per haver-la realitzat. La primera generació d’intercanvis intereuropeus, el lliure trànsit entre països, ciutats i escoles. Un viatge a un altre país amb una història turbulenta plena de diàspores i invasions. Gabriela Mínguez es troba el mateix sofà a Budapest que té a Barcelona. Un objecte comú es converteix en un símbol d’homogeneïtzació entès com la supressió de la distància. Gabriela Mínguez transporta el sofà de Barcelona a Budapest i viceversa. Un pla dóna eco a l’altre.
mORaj, de Noemí Vilaró, també realitzat a Budapest, intenta fer el contrari. El mínim detall per aconseguir el significat més ampli. En aquest cas, l’enquadrament, la qualitat de la imatge, la selecció del lloc i la cortina daurada són elements combinats curosament. Es busca, a través d’una solució plàstica, la subtilesa d’una atmosfera, evocant allò intangible. La llum a una certa hora. El moviment delicat. Múltiples temporalitats.
Per a mORaj, Noemí Vilaró va aprendre a teixir la cortina daurada que forma part del vídeo. En la memoria es basa en la tècnica de cinc agulles que va aprendre de la Jacinta. En el cas de Les peces per a espatlla, Nathalie Schreckenberg dóna protagonisme a l’aprenentatge, i l’utilitza com una eina. En acceptar la imperfecció del resultat, aconsegueix que l’atzar i la inexperiència es converteixin en recursos, i en el procés inicia una nova pràctica en la seva obra personal.
Si mORaj està vinculada a la densitat dels espais aparentment buits i a la seva memòria, Il susurro dell’ulivo trasllada aquest mateix interès a la naturalesa, recreant l’espai sonor d’una olivera amb més de dos mil anys de vida. Quan enregistra el so d’aquest arbre monumental, Miquel Ollé ens fa recórrer un espai de reflexió d’un caràcter gairebé místic.
Oceànica comparteix aquesta atmosfera introspectiva. En aquest cas, el punt de partida és el cos d’Esther Pi. 1.345 dies ens parla de l’un a partir dels altres, mentre que Oceànica intenta donar una visió més universal, partint del seu propi cos. A partir d’un motlle, el material que compon la peça, gairebé com una gasa, crea un aspecte flotant i de lleugeresa. És una peça efímera i fràgil. El paper japonès es descompon i s’arruga fàcilment. Tot i així, la peça té una presència expansiva.
D’altra banda, Ver para leer de Carles Piera, utilitza l’aglomeració d’objectes per treballar l’espai. Un treball d’edició en el qual els objectes són el mitjà. A diferència del treball de Noemí Vilaró i Miquel Ollé, aquesta peça utilitza l’espai no com a punt de partida, sinó com a terreny de joc, i l’espai, en comptes de conduir-nos a la introspecció, es converteix en símbol d’un estat interior, estat irreal però carregat de certa nostàlgia, que ens expliquen històries enigmàtiques i secrets directament a l’oïda.
En las Transformaciones, de Selva Aparicio la ficció està implícita en les obres, i no es construeix una narrativa única d’unió. No hi ha una intenció d’engany o d’enganyar, sinó de reinventar. Els fragments orgànics que componen cada peça parlen per si sols, i el visitant pot construir la seva pròpia història. Cada peça està creada amb la delicadesa de l’orfebreria. És una sèrie, però cada peça és única i irrepetible. Efímera i fràgil com Oceànica, un imaginari personal com Mr. Punch. Aquestes petites quimeres són el resultat de combinar elements, creant una criatura a partir d’altres.
Els trencaclosques i els llenguatges secrets formen part de José Antonio, l’animació de Marta Vilches. En aquesta peça, l’eix central es basa en la comunicació entre germans, gairebé miralls l’un de l’altre.
Com que pateixen la síndrome de Savant, han viscut tota la vida en una institució, incapaços de comunicar-se amb els altres. Idèntics en aspecte i en la percepció del món exterior, viuen una vida totalment compenetrada i hermètica que només coneixen ells.
Remontoir, de Judit Armengol, és una animació que, com l’exposició en si, fa salts conceptuals entre personatge i idees. Amb la lògica del somni, una ballarina es converteix en un ocell, un arbre et creix a dins del cap.
Comissaris
Gabriela Mínguez, Alán Carrasco i Andrés Bartos Amory
Organitza
Escola Massana Centre d'Art i Disseny
La Capella
Col·labora
Patrocina