John Wayne 130x97 2012
Mike_The Headless Chicken_81x65
Shoot First 65x54 2012
The Apple
The Pose 73x92 2012
Sisyphus, Rhopography and a Headless Chicken. Sísif, ropografia i un pollastre sense cap
Sisyphus, Rhopography and a Headless Chicken. Sísif, ropografia i un pollastre sense cap
Sisyphus, Rhopography and a Headless Chicken. Sísif, ropografia i un pollastre sense cap
Sisyphus, Rhopography and a Headless Chicken. Sísif, ropografia i un pollastre sense cap
Sisyphus, Rhopography and a Headless Chicken. Sísif, ropografia i un pollastre sense cap
Rasmus Nilausen

Sisyphus, Rhopography and a Headless Chicken. Sísif, ropografia i un pollastre sense cap

Del 26 de juny al 2 de setembre de 2012. Sala Gran. BCN Producció'12

Rasmus Nilausen (Copenhaguen, Dinamarca, 1980) viu i treballa a Barcelona on actualment és artista resident a Hangar. Es va llicenciar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona i té un màster en Belles Arts cursat al Chelsea College of Arts and Design – University of the Arts London. La seva obra explora els límits de la pintura i, a través d’aquesta, com interpretem la nostra imatgeria. Amb aquest objectiu, selecciona i reorganitza les imatges del seu voltant que li criden l’atenció i, a través d’un procés en què el temps i “tallar i enganxar” –entès com un fenomen social– són elements clau, crea noves narratives que permeten fer lectures múltiples. Un procés que sembla evitar els esdeveniments importants.

L’exposició que Nilausen presenta a La Capella, Sisyphus, rhopography and a headless chicken, parteix de la visió de l’artista convertit, en ocasions, en una espècie de John Wayne de la pintura contemporània: “shoot first, ask questions later”. O potser, més aviat d’un pollastre sense cap. Instintiu. Pren totes les decisions a base de reflexos espasmòdics; posteriorment, per sort, les analitza. El discurs extrapictòric, que ara com ara podríem anomenar narratiu, en el cas de Nilausen poques vegades es descobreix a primera vista. Es troba velat, en un segon pla. L’avantatge –i la problemàtica– és tot el que es converteix en sensacions quan es contemplar la pintura. Un joc, ja no d’atzar, sinó de coincidències i connexions, més semblant als enllaços a YouTube que al rizoma de Deleuze i Guattari.

La pintura històrica sempre s’ha considerat el gènere més important de la pintura. S’emprava com un instrument en la construcció de llegendes al servei de la reialesa i l’Església. Aquesta pintura complia amb la funció imperativa de mantenir estructures establertes, mentre comunicava a l’espectador èxits i mèrits de la persona que havia fet l’encàrrec. Parlem de la pintura d’esdeveniments importants. Norman Bryson analitza aquest fenomen en clau de “megalografia”, cosa que relata un esdeveniment suposadament rellevant (fets històrics, passatges bíblics, llegendes mitològiques, etc.). Tanmateix, aplicant una lògica simplista, ens trobem amb la denominada “ropografia”, és a dir, tot allò que no té importància: el que no és important. La naturalesa morta, particularment celebrada a Espanya per figures com Cotán i Zurbarán, sempre ha estat considerada el gènere menys important de la pintura. Això, en part, es deu a l’absència de la figura humana, una absència que en aquest projecte no arriba a ser un veto narratiu, sinó una variació que l’acaba convertint en quelcom diferent i menys evident. El que succeeix pot ser senzill i probablement anecdòtic.

Paradoxalment, la mitologia grega –megalogràfica per naturalesa– servirà d’exemple argumentatiu. Sísif va caure en desgràcia per la seva astúcia extraordinària, va rebre un càstig sever per part dels déus, que el van condemnar a perdre la vista i a empènyer perpètuament una roca fins al cim d’una muntanya, però la roca tornava a caure a la vall, una vegada i una altra. Una mena de càstig en bucle. En certa manera, l’artista comparteix destí amb Sísif, perquè fa una feina constant i sovint absurda, però necessària. “Cal fer-ho!”, per obligació o per plaer, això en el fons tant és. El que es valora és la continuïtat, atès que la millor obra és i sempre serà la propera, aquella que encara s’ha de fer.

A una altra escala (menys heroica que els personatges interpretats per John Wayne), tot va passar el 10 de setembre de 1945, en un poble amb el nom improbable de Fruita, a l’estat de Colorado, on un granger anomenat Lloyd Olsen –cognom danès– va tenir convidada a sopar la seva sogra. Disposat a tractar-la bé, va anar al corral a matar a un pollastre. Després de tallar-li el cap, el granger es va quedar mirant l’au, esperant els darrers espasmes, però curiosament el cos continuava viu. De fet, va sobreviure més de 18 mesos i es va convertir en el símbol d’una certa resistència a acceptar el destí.

Aquest projecte converteix la ropografia, certament subjectiva, en una espècie de pintura històrica.

 

Enllaços

Rasmus Nilausen -  www.rasmusnilausen.dk

 

Col·laboradors

El Periódico

Cafè Schilling

La Capella | Rasmus Nilausen. Sisyphus, rhopography and a headless chicken