Terremoto

Transeünt transitori, transitiu (però no transcendent)

Al fin, la mejor manera de viajar es sentir.

Sentirlo todo de todas las maneras.

Sentirlo todo excesivamente,

Porque todas las cosas son, en verdad, excesivas,

Y toda la realidad es un exceso, una violencia,

Una alucinación extraordinariamente nítida

Que vivimos todos en común con la furia de las almas,

El centro al que tienden las extrañas fuerzas centrífugas

Que son las psiques humanas en su armonía de sentidos.

Fernando Pessoa

Els qui han escrit sobre les obres de Tere Recarens i també aquells que la coneixen sempre parlen el seu tarannà enjogassat i del bon humor que encomanen les seves peces. Potser l’obra Terremoto (1994-95) que presenta a La Capella no sigui la més divertida de les que ha fet fins ara -potser cap d’elles no sigui finalment gens divertida-, però manté la manera de fer característica d’aquesta artista: posar-ho tot en clau d’experiència lúdica. <<Passar-m’ho bé i que els altres també s’ho passin bé>>, diu sovint quan parla del seu treball. Amb un somriure d’orella a orella, Recarens és conscient que aquesta màxima confon i fa enrojolar més d’un que s’escarrassa a traduir el registre de discurs que l’artista empra en el seu treball i en les seves converses -un to molt espontani i un aire de conte, historieta, balada, joc o foto de família- a un altre nivell, pretesament més greu i definitori. Però, si en comptes de violentar l’esperit del discurs original amb preguntes serioses (<<això que significa?>>), ens decidim a prendre a part i compartir naturalment l’estona amb les seves obres, aquest <<passar-s’ho bé>> deixa de ser una broma -o una estratègia artística i <<intel·lectualoide>> d’una infant terrible- i comença a dibuixar-se com una molt interessant proposta d’un marc d’acció i d’actuació.

Com moltes de les seves obres, Terremoto convida l’espectador a participar-hi sense indicar-li les regles del joc. En aquest cas, des de la porta d’entrada de La Capella i quasi com una prolongació del carrer, Recarens ha construït un terra de fusta que circula per l’espai silenciós de la nau de l’antiga església. Sobre aquesta tarima el transeünt pot passejar-se i arribar fins a la porta lateral de l’edifici (per la qual teòricament també pot entrar i fer el recorregut a la inversa). Al llarg del trajecte, una col·lecció d’objectes usats de vidre, ceràmica i d’altres materials fràgils reposen sobre mobles diversos, també de segona o tercera mà. Aquest intranscendent trajecte de pas (no pretén portar-nos a explorar espais recòndits de La Capella ni ens mostra objectes especialment interessants des del punt de vista artístic, decoratiu o antropològic) esdevé peculiar en el moment que notem que no som sobre terra ferma. Com si es tractés de la versió pobre d’un parquet envellit, les fustes del terra grinyolen i cedeixen de forma alarmant amb el pes del vianant. A conseqüència directa del  ritme i la decisió dels nostres passos o els dels altres, els mobles trontollen, els objectes trepiden i, eventualment, aquests últims, desplaçats pel terratrémer cap als marges de les superfícies, llisquen i s’estavellen contra el terra. És decisió nostra alentir o accelerar el pas, alleugerir-lo per provocar el mínim d’accidents o bé envigorir-lo per propiciar-ne, atenuar-nos a conversar amb algú enmig del recorregut o bé per observar algun dels objectes que ens criden l’atenció, agafar-ne un sotmesos a una irreprimible necessitat de posseir-lo, meravellar-nos davant de la diversitat d’aquesta estranya col·lecció d’andròmines, preguntar-nos per la història i la vida particular dels objectes, entristir-nos si un d’ells es trenca... No estic enumerant reaccions imaginades sinó descrivint algunes de els que van donar-se la primera vegada que Tere Recarens va mostrar aquest treball en dimensions més reduïdes a la Galerie de l’Ecole d’Art de Marsella.

En alguns dels seus treballs, Recarens ens mostra el seu propi comportament, la seva manera de relacionar-se amb els seus amics, amigues i coneguts, les seves pròpies experiències amb el seu entorn. Els dibuixos de l’artista de la primera plana d’aquest catàleg mostren alguns dels mals moments de la seva amistat amb la Marta, el Martín i l’Estefi. A través de la ingenuïtat  de la representació i de l’humor de l’escena, el malestar de la relació es dilueix en una divertida caricatura de la imaginada malifeta que l’artista planeja per tornar-s’hi. Avui, la Tere no té en César (1991-94), una caixa de cartró amb dos forats per ulls que havia arribat a ser el seu inseparable company, per explicar-li secrets i aquests maldecaps que necessàriament comporten les relacions amb els altres. Així doncs, resol la mala estona fent uns dibuixos que s’assemblen extraordinàriament als d’una nena de sis anys. La fantàstica història de l’amic ideal que l’artista va inventar-se per compartir la seva vida quotidiana forma part d’un món on la imaginació traspua lucidesa. En César tenia la seva raó de néixer, va tenir la seva història i molts ens havíem acostumat a veure’l pels carrers, bars i cinemes de la ciutat. Un dia va desaparèixer, però no ens hem oblidat d’ell, i avui comença a ser llegenda.

A la fotografia Pilota de sabó (1994), l’artista se’ns mostra a ella mateixa jugant dins la piscina amb una esfera de 66 cm de diàmetre feta de sabó. El moment captat per la càmera sota l’aigua suggereix una relació tàctil i quasi eròtica del cos amb aquesta joguina construïda amb material pobre per l’artista. Crec que la referència més propera per explicar aqueta bella imatge és també la del món dels infants. En els primers anys de la nostra vida, <<aprendre>> i <<passar-s’ho bé>> poden ser una mateixa activitat. També a aquesta edat es confonen la curiositat per <<conèixer>> el món i <<viure’l>>, conceptes que es tradueixen en la necessitat de tastar, tocar, acaronar i sentir en la pell com els cossos i els objectes ens donen calor, color i energia. En l’obra de Recarens, al costat de la frescor del traç i de la mirada, hi ha sempre algun aspecte que indica que no l’interessa la candidesa com a valor moral. En aquest cas, ens adonem que la pilota està feta d’un material que es dilueix en contacte amb l’aigua i que el sabó és, de fet, un instrument de neteja. Subtilment, sense moralismes ni exaltacions epicúries, la imatge comunica la sensació d’una refrescant capbussada que depura gestos i paraules de tot allò que impossibilita un moviment solt i espontani. Més enllà, un salt per submergir-se en la transitorietat de l’experiència quotidiana amb l’esperit de viure-la a manera de passatge de goig i de celebració no sols del cos sinó, més àmpliament, de la materialitat de l’existència.

Altres obres de Recarens, com Terremoto ens proposen comprovar de quina manera nosaltres mateixos ens comportem en una situació donada per l’artista. El terra de la tarima no es mou sota els nostres peus per atzar. La inestabilitat i la caiguda dels objectes han estat deliberadament tramades per l’artista, a qui els seus amics i parents anomenen afectuosament <<terremoto>>. Aquests contexts-situacions on estem convidats a bellugar-nos no ens demanen actuacions desacostumades, ens reclamen naturalitat -o la sorpresa que cada un de nosaltres ens donem-. Àdhuc l’espai monolític, serè i transcendent de La Capella transparents sense vergonya la seva vulnerabilitat quan el sentim gemegar i estremir-se, quan es reconeix explícitament, provisional i sensible: el trajecte subratlla com l’espai sagrat, un cop desritualitzat, esdevé un mer passatge.

A l’obra Sense títol 2 (1995) Recarens va col·locar a l’entrada d’una galeria d’art diversos papers de diari sobre el terra acabat de fregar, que es mantenia aparentment mullat -brillant i lliscós- durant tota l’exposició. Per evitar accidents i respectar la feina feta calia, doncs, passar-hi tranquil·lament per sobre tot trepitjant-los. A Et cauran les dents (1994), Recarens va sembrar amb caramels el paviment de l’Espai 13 de la Fundació Miró, pel qual ens passejàvem sota la mirada simpàtica d’un Pinotxo gegantí que ens ensenyava burlesc el seu nas quilomètric. L’escenari esdevenia, en aquest cas, un territori de ficció. De fet, ficció i realitat formen per Recarens les dues cares d’una mateixa moneda. <<Mai no dic mentides>>, diu un dels embolcalls dels caramels d’aquella magnífica instal·lació, i l’afirmació és interessant en el context del conte com a gènere literari -la història de Pinotxo és un conte, la d’en César també- on les mentides no serien transgressions culpables de falsejar la realitat sinó la revelació de la capacitat humana d’inventar, crear i viure des d’un angle calidoscòpic la realitat i, en últim terme, transformar-la.

La creació d’aquests escenaris, reals o de ficció, asseguren la presència de gent a la seva obra, però no sols com a part indispensable de la proposta artística sinó perquè les relacions humanes -l’absoluta prioritat de la confiança, el diàleg i la interrelació amb els altres- tenen un lloc central en temàtica de les seves obres. Potser per Recarens l’amistat -tema que es repeteix en diverses obres seves- sigui un dels únics valors absoluts en el marc del joc lliure de la fantasia i de la raó que proposa, un món sense regles convingudes però  on precisament no tot està permès. I, en el context contemporani, reivindicar i viure en aquest territori de les històries personals reals o fantàstiques -considerat un àmbit insignificant, no conclusiu i alògic des del punt de vista de l’ètica utilitària que se’ns imposa- pot ser una de les noves utopies necessàries.

En aquest ja incipient cos de treball de Recarens, va perfilant-se també la peculiar importància que té per l’artista la relació amb els objectes, les coses amb que convivim. Hi ha temporades que l’artista es guanya la vida venent als mercats de segona mà objectes que recull pels carrers. L’ambient el mercat ofereix potser de manera més completa la possibilitat de reunir sota una mateixa ombrel·la interessos i activitats indestriables per aquesta artista: treball, diversió, art i relacions humanes. Els objectes de Terremoto procedeixen en gran part d’aquestes fonts. Són de tota mena però en aquesta situació tots comparteixen un aspecte: la seva fragilitat. Podríem dir que, en la circumstància en què se’ns presenten, descontextualitzats sobre mobles anònims, no exhibeixen altra cosa de la mort que iguala i qüestiona els valors econòmic, d’ús, decoratiu i fins i tot artístic de les coses i les converteix, a la fi, en objectes amics o trastos indiferents.

Amics i amigues reals i imaginaris formen a la fi una rotllana per jugar a la gallineta cega (un dels seus treballs més reeixits porta aquest títol). Des del bell mig del cercle, Tere Recarens, amb els ulls embenats amb una cinta vermella, s’atansa per reconèixer-nos. Ara, però, em toca a mi, i des del centre del text m’apropo a la pàgina; convertides les línies en els llargs dits de la meva mà he topat amb un rostre que ressegueixo: pell tensa, boca extremadament oberta, cabells estarrufats... L’electric girl no ha pogut aguantar les pessigolles i fa una sonora i coneguda riallada: la Tere?