Travessies liminars. Arteleku Zeharbideak

Artistes: Mikel Bergara, Javier Alkain, Xabier Arribas, Josu Sarasua, José Ramón Amondarain, Itziar Okariz, Azucena Vieites, Alberto Peral, Nekane Zaldua, Gema Intxausti i Manu Muniategiandikoetxea.

Sempre d’anada, i a vegades recreant i repetint escenaris ja coneguts, l’art contemporani continua desplegant apories, enigmes, relats i projectes inconclusos com la modernitat. I, tot i així, necessitem tornar de manera recurrent a pensar la seva marxa entròpica, la seva complexitat, les seves xarxes on es  nuen els valors estètics, culturals i econòmics. Tot i sabent que aquesta tasca requereix un acostament inter-disciplinari i un esforç crític i tenaç, en aquest breu apunt suggereixo algunes paraules-passatge per a aquest diàleg -a vegades, soroll ininterromput que constitueix l’art contemporani-.

Laberint. Umbert Eco estableix tres tipus de laberint: unidireccional, manierista i en forma de xarxa. La presència simultània dels tres; així m’imagino el territori de l’art contemporani. Però l’hegemonia correspon al laberint de xarxa, ampliable a l’infinit i que nega la distinció entre dintre i fora. En aquesta xarxa tramada de punts que poden connectar-se entre ells, es posa en qüestió les idees de genealogia i de jerarquia. A més a més s’afirma el caràcter desmuntable i reversible de la xarxa, nega la possibilitat de portar a cap una descripció global del rizoma en termes espacials o temporals i crea un veritable espai de contradicció. En aquesta xarxa de xarxes laberíntiques l’efecte bucle -circularitat total del dispositiu-, que funciona a les xarxes de comunicació, és el concepte clau per descriure la dinàmica del sistema. El productor d’art, el mediador, el consumidor, l’artista; tots formen part de la xarxa, tramen una interacció complexa en un mercat lligat a la comunicació. L’obra i l’artista, com ha sabut veure Anne Cauquelin, seran tractats per la xarxa alhora com a element constitutiu -sense ells, la xarxa no tindria raó de ser- i com un producte de la xarxa -sense la xarxa, ni l’obra ni l’artista tenen existència visible. Encara que el més significatiu d’aquest laberint, metàfora de l’art contemporani, sigui aquesta xarxa complexa de sinergies entre museus, centres d’art, marxants, galeristes, crítics, conservadors, comissaris, artistes, institucions públiques, fundacions...

Relativisme. El relativisme cultural propugna l’equivalència, l’existència d’una diversitat sense jerarquies entre les diferents cultures. El relativisme estètic, cuc principal de la poma artística de la modernitat/postmodernitat, ha sorgit a l’ombra d’aquell i de l’arbre del pluralisme. Tot ia així, davant el regant del “s’hi val tot”, en l’art contemporani, és possible trobar judicis de valor estètic i cultural, més enllà dels que sancionen les xarxes i el mercat, sense caure en una nova versió d’etnocentrisme? Es tracta d’una aporia que haurà d’acompanyar sempre l’art? I la crítica, quan reflexionarem a fons sobre aquest incòmode nus escorredor?

Frontera. Si la nova situació de la nostra època té com a marca més significativa la complexitat i l’absència de legitimitat dels grans relats que explicaven al món; si la confrontació modernitat/post-modernitat no ha resolt la crisi, tot i que hem descobert que no es pot saber res amb certesa i que la història esta desproveïda de teleologia; aleshores, què? Aleshores, en paraules de Francisco Jarauta, “sorgeix una espècie de frontera, de territori de transició en el qual hi ha presents totes les històries, tots els projectes, les consecucions, els fracassos, com també allò que no va poder ser mai realitat. La memòria i l’imaginari s’hi troben,”. Com habita l’art aquesta frontera? En la paradoxa d’estar passant constantment fronteres: les de la seva vinculació a la veritat, les dels diferents canons de la bellesa, les de les successives morts de l’art, les de la tradició, les de les avantguardes, o les fràgils dels “neo” que han sorgit a les últimes dècades? Com expressar des de l’art aquesta complexitat i aquesta incertesa frontera? Com lliscar entre la cosa culta, la popular i la massiva sense ensopegar amb la banalitat i sense recrear la mirada tova? Potser és que l’art més necessari és el que accepta aquesta frontera no com a trava sinó com a repte, com a “possibilitat d’anar al fons del desconegut per trobar el nou”? Si, faedor del nou, d’una altra experiència on poder abrigar-nos amb la fraternitat de l’inesperat. Travessia fronterera i art liminar com el de les avantguardes històriques, o com el de Picasso, Klee, Duchamp, Wols, Giacometti, Beuys, Rothko, Millares, Oteiza, Pollock, Richard Long, Cindy Sherman, Buren, Merz...? Què més?

Joc. I, tot i així, la tasca de l’art no s’esgota trobant respostes als interrogants anteriors. En la temptativa de crear un altre món paral·lel al nostre, i altres frontereres també, l’art pot desplegar-se com a joc irònic i lúdic: o bé a la manera desmitificadora practicada per Duchamp, o bé “concebut pel mer plaer, i la mera esgarrifança, de la simulació com recomanava Perec al final de la seva novel·la El gabinet d’un aficionat, o bé des del que postula Gadamer: <<L’obra, producte del joc, deixa sempre un espai per omplir. Allò estètic que proporciona l’art precisament aquesta possibilitat d’ompliment, mai acabat, de l’espai de joc>>.

Altre ideal. Per exemple, el que des de l’humanisme temperat recorre Todorov oposant-se al nihilisme sense deixar de ser ateu. I és que la crisi de la raó il·lustrada i dels grans relats no impedeix la recerca crítica dels sentits que habiten la realitat.

Multiplicitat. Aquesta última proposta per al mil·lenni vinent que ens va deixar Italo Calvino em sembla la més cabal per a l’art de la nostra època. La fragmentació que penetra a tots els àmbits, l’acceleració, instantaneïtat i simultaneïtat d’experiències que permeten les noves Telepolis, els nous conflictes culturals i les emergents identitats col·lectives augmenten l’heterogeneïtat i la xarxa dels possibles. “L’art -afirma John Berger- és un mediador entre el que ens es donat i el que desitgem”. Renova la nostra promesa de felicitat desdoblada en múltiples felicitats més modestes i efímeres.

Sense voluntat ja per exorcitzar el caos, atents a les múltiples bardisses agitades, la bellesa de la incertesa -fraterna també amb el mestissatge i amb el precari- s’obre pas de la multiplicitat per “fer parlar allò que no té paraula”, per dialogar amb l’alteritat, per extraure del transitori alguna cosa permanent. Travessies liminars?

ONZE JOVES TRAVESSIES LIMINARS

Són artistes de llindar: eludeixen les classificacions reduccionistes i prefereixen la ubiqüitat, els jocs de transició en l’heterogeni escenari de l’art contemporani. Són joves que han passat per aquesta factory basca de creació, experimentació i reflexió que és Arteleku.

Les seves obres renoven el diàleg ininterromput de l’art contemporani que conformat per altres obres, altres artistes i altres travessies, es transformen en múltiples bucles reflexius. En interacció amb aquesta dinàmica en que l’acabat torna a començar, aquests artistes liminars ens proposen a les seves obres un joc de preguntes per intentar vorejar o acostar-nos al nucli del seu sentit, i per fraternitzar amb els seus enigmes.